Entre els canvis en assistència mèdica que han arribat de la mà de la pandèmia, a més de les videoconsultes, es troba l'hospitalització a domicili, que ha crescut exponencialment als hospitals públics. Malgrat que el model portava ja diversos anys amb un lent avenç, aquesta metodologia ha jugat un paper clau per atendre al seu domicili pacients amb i sense Covid-19, contribuint amb això a descongestionar els hospitals.
Actualment, també està sent important l'activitat de l'hospitalització a domicili en atenció Post-Covid i en rehabilitació de pacients que han passat el SARS-COV-2. Sobre aquesta qüestió es debatrà a la taula "Aprenentatge en temps de pandèmia o com l'hospitalització a domicili ha assolit la majoria d'edat", que tindrà lloc en el 42è Congrés Nacional de la Societat Espanyola de Medecina Interna (SEMI), moderat pel Dr. Víctor González Ramallo, metge internista en Cap de la Unitat d'Hospitalització a Domicili de l'Hospital General Universitari Gregorio Marañón de Madrid.
La càrrega assistencial més gran de treball d'aquestes unitats és la derivada de l'atenció a patologies infeccioses que requereixen ingrés hospitalari (les més freqüents serien les respiratòries, del tracte urinari i de pell i parts toves), així com l'atenció a pacients pluripatológicos o crònics descompensats amb malalties com la insuficiència cardíaca o l'EPOC, a més d'infeccions postquirúrgiques i osteoarticulares o del peu diabètic. A més, es resta atenció pal·liativa en aquelles unitats que tenen també assignada aquesta funció per algunes comunitats autònomes.
"La Covid-19 ens ha fet adonar-nos que l'hospital no sempre és el millor lloc terapèutic per atendre als pacients i que té els seus riscos", resumeix el Dr. González Ramallo, qui afegeix que especialment en els pacients fràgils, pluripatológicos o d'edat avançada, una hospitalització convencional pot portar riscos com a "deteriorament funcional, infeccions nosocomiales (adquirides al mateix hospital), síndrome confusional o depressió".
Entre els beneficis d'aquest model es troben: el control a llarg termini, la coordinació més gran des de casa amb els serveis i recursos hospitalaris, la millor atenció a persones amb discapacitat o mobilitat reduïda i l'absència d'infeccions nosocomiales, davant altres models com l'Hospital de Dia (l'activitat del qual va disminuir en la pandèmia, en ser recursos que generalment estan dins del propi hospital).
Els pacients cada vegada són més complexos i l'hospitalització a domicili és un model amb un camp clar d'acció en cronicitat i pluripatologia compatible amb el telemonitoratge per donar resposta, des del domicili i amb l'adequada supervisió dels professionals sanitaris, a aquests pacients, amb seguretat, eficàcia i seguiment per donar una ràpida resposta a qualsevol possible eventualitat. A més, és un model assistencial que fomenta la humanització, ja que permet al pacient afrontar la malaltia envoltat de les persones properes.