L'Hospital de Sant Pau ha presentat la primera reconstrucció total d'abdomen al món, una operació pionera que recupera totalment la funcionalitat del ventre. Es tracta de la millor opció en pacients oncològics que requereixen extirpacions molt grans de la paret abdominal o que tenen greus defectes arran les complicacions de cirurgies prèvies, radioteràpia o traumatismes. Segons ha anunciat el Departament de Salut, la tècnica redueix significativament el risc de complicacions postoperatòries i millora la qualitat de vida del pacient —que pot tornar a fer vida normal—. "No existeix cap evidència científica que aquesta intervenció s'hagi fet a cap altre lloc del món", ha remarcat Salut.
Segons s'ha explicat a l'acte de presentació d'aquest dimecres, es fan servir penjalls microquirúrgics amb component muscular antòleg reinervat en pacients amb grans defectes estructurals i funcionals en la paret abdominal, fruit de grans reseccions oncològiques, seqüeles de traumatismes o seqüeles de radioteràpia, o complicacions postquirúrgiques de reconstruccions anteriors. Així, no només es reemplaça la paret muscular lesionada o ressecada: el nou múscul és capaç de contraure's com el múscul original al cap del temps i aconsegueix una funció exactament igual, un cop culminada la reinnervació.
Una operació ideal per als pacients
La intervenció es porta a terme per un equip multidisciplinari integrat per diferents serveis de l'Hospital de Sant Pau, com ara el de Cirurgia Plàstica, Cirurgia General, Anestesiologia, Infermeria... Suposa oferir una opció reconstructora ideal a pacients que serien considerats inoperables o que veurien la qualitat de vida reduïda amb l'operació. A banda de ser operables, aquesta mena d'operació ofereix als pacients un augment de la supervivència global i la recuperació de la qualitat de vida normal.
Fins ara, la reconstrucció de la paret abdominal era només estructural: un cop extirpat el tumor, es col·locava una malla per subjectar els òrgans interns i es cobria la zona amb pell. "Això suposava la pèrdua del múscul, que és l’estructura funcional més important de la paret abdominal, la que manté els òrgans abdominals interns al seu lloc i que és imprescindible per a fer qualsevol moviment natural, com aixecar-se d’una cadira, per exemple, i ja no diem per fer esforços o exercici", ha explicat Manuel Fernández-Garrido, adjunt del Servei de Cirurgia Plàstica de Sant Pau —que ha afegit que "també exposava el pacient a un ampli ventall de complicacions postoperatòries: fístules, infeccions cròniques, seromes o acumulació de líquid en la ferida, alteracions funcionals (no poder fer esport o aixecar pes...), hèrnies gegants..."—.
Una reconstrucció amb tres fases
Les complicacions són especialment greus en pacients oncològics que després de la reconstrucció abdominal han de seguir el tractament de radioteràpia, "perquè la ferida pot obrir-se deixant exposada la malla, perquè la pell es pot ulcerar... i això limita molt la seva qualitat de vida. Però ara, amb la reconstrucció funcional tenim un teixit viu, que està revascularitzat i reinervat, de manera que ja no s’atrofia i és més resistent a l’agressió de la radioteràpia local". Així ho ha indicat José A. González, cap clínic de Cirurgia General i Digestiva, que també ha destacat que "les seqüeles en la zona del múscul donant són mínimes, en el cas de l’ús del múscul gracilis, i assumibles en l’ús del múscul latissimus dorsis. Tenim musculatura que compensa la seva absència i, per tant, al cap del temps el pacient pot fer una vida completament normal".
Aquesta mena de cirurgies són llargues, de fins a dotze hores i amb tres etapes ben diferenciades. La primera d'elles és la preparació del camp quirúrgic prèviament a la intervenció, on els cirurgians plàstics identifiquen els vasos donants i receptors mitjançant diferents tècniques, com ecografies, Doppler... La segona, la resecció del sarcoma segons els marges quirúrgics oncològics indicats en cada pacient. González ha assenyalat "podem ser generosos amb el marge oncològic, perquè sabem que no farem un tancament simple, sinó una reconstrucció funcional. També preparem els vasos sanguinis receptors del nou múscul, que poden ser els habituals o de vegades cal buscar-los dins l’abdomen, prop de l’intestí, per a la tercera fase de la intervenció". Aquí els cirurgians generals també posen una malla sintètica que "cobreix els òrgans interns".
La tercera fase és la restauració de l’estructura i funció de la paret abdominal. Fernández-Garrido ha apuntat que "extraiem un múscul donant, que sol ser el múscul gracilis, el múscul vast lateral, tots dos a la cuixa, o el múscul ‘latissimus dorsis’ (dorsal ample), localitzat a l’esquena. L’elecció depèn de la mida de la zona a reconstruir. Aquests músculs són prescindibles, tot i que sempre emprem aquell que generi les mínimes seqüeles tant funcionals com estètiques. Modelem i col·loquem el nou múscul en la zona receptora igual que estava el ressecat. Després, unim els vasos sanguinis i els nervis del nou múscul als de la zona receptora, fent servir el nervi del múscul original".
Un cop els nervis es regeneren, el múscul donant fa exactament la mateixa funció que l'original. La reinnervació total acostuma a recuperar-se al cap d’un any, mentre que la funcionalitat muscular es recupera abans. De no fer-ho així, els músculs no reinervats s’atrofien, "es produeix una fibrosi i es queden com una estructura rígida", mentre que d’aquesta manera "no només aconseguim mantenir la seva funció i que es contregui de manera natural, sinó també que mantingui el seu to i, per tant, la contenció estructural característica de la paret abdominal", ha explicat Fernández-Garrido.
Cinc reconstruccions totals d'abdomen
L'Hospital de Sant Pau ha dut a terme cinc intervencions d'aquesta mena i ha calculat que en podria fer tres o quatre cada any en pacients molt seleccionats, amb un perfil molt específic: amb la paret abdominal destruïda per un traumatisme, per una hèrnia o per un tumor. La primera de les operacions es va fer fa un any, en una pacient amb greus defectes a la paret abdominal per un accident de cotxe. En aquest cas, es va fer servir un múscul reinervat de l'esquena per a la reconstrucció. "Al cap de 6 mesos es va evidenciar una simetria de la contracció de la paret abdominal. Ara, un any després, hem fet una electromiografia (EMG), una prova de diagnòstic que permet avaluar la salut dels músculs i de les cèl·lules nervioses que els controlen, amb uns resultats que han confirmat que el nervi s’ha regenerat i que, per tant, s’ha recuperat la funció muscular completa", ha afirmat Fernández-Garrido.
La resta de pacients presentaven sarcomes. Per a la reconstrucció abdominal es va fer servir el múscul gracilis en tres casos, mentre que es va utilitzar un múscul vast lateral a l'altre. "En cada cas fem servir el múscul que necessitem i que més s’ajusta al ressecat, ja que en el cos existeixen diferents zones donants", ha dit el doctor. Després de la intervenció, els pacients han de fer repòs perquè el nou múscul no es mogui i no es desfacin les connexions quirúrgiques del múscul transferit. L’alta hospitalària sol ser al cap de 15 dies si tot evoluciona correctament. A partir d’aquí, les indicacions dels cirurgians passen per no fer exercici durant almenys un mes i mig i per dur una faixa durant tres–sis mesos per contenir l’abdomen i que no hi hagi distensió, iniciant la mobilitat i l’exercici de forma progressiva.