Històries d'infermeres catalanes: 100 anys de memòria en un inèdit repositori públic

La història de la infermeria a Catalunya és llarga. Va ser fa més d’un segle, durant la dècada del 1910, quan a Barcelona van obrir les primeres escoles dedicades a la professió. Cent anys en els quals la professió ha experimentat un llarg procés d’institucionalització i de dignificació, en una lluita constant per rebre el reconeixement que es mereix. No ha estat fàcil, en part per la inestabilitat política que durant la primera meitat del segle XX va viure’s a tot l’estat, en part per la visió medico-centrista que ha tingut —i encara té— el món sanitari. Per això, el recorregut que ha experimentat la infermeria durant aquest temps és tan interessant. Existeix un problema, però: ningú s’ha encarregat de recollir les experiències i els coneixements de totes aquestes predecessores.

Fins ara. El Col·legi Oficial d'Infermeres i Infermeres de Barcelona (COIB) ha engegat una iniciativa inèdita: un repositori públic que recull els testimonis de professionals del sector. El projecte va començar a idear-se el 2020, i a partir d’aleshores s’ha anat dissenyant. Ara, avança a tota velocitat, amb noves incorporacions cada setmana. De fet, ja hi ha més de 200 infermeres entrevistades, la majoria d’elles amb la seva història ja a disposició del públic. Darrere de tot plegat, hi trobem tres noms propis: la infermera Amèlia Guilera i les bibliotecàries del COIB Marta Perpiñán i Blanca Virós.

L'inici del trajecte

La idea va començar a desenvolupar-se de forma fortuïta. L’Amèlia és també membre del grup Febe, una associació que s’endinsa en la investigació i docència de la història de la infermeria. Un dia participava en un congrés sobre medicina amb una taula rodona que abordava les nissagues dels metges. Es va quedar parada. “Jo vaig pensar que les infermeres, com que som dones, perdem el cognom”, explica. En aquell moment va adonar-se com de fàcil es perdia la seva herència. Va mencionar aquesta qüestió a les bibliotecàries del COIB, que van expressar el seu interès, però li van replicar amb una altra proposta. “Què fem amb les infermeres que venen aquí i diuen ‘M’he jubilat i he escrit les meves memòries, vull que ho tingueu vosaltres’?”. La revelació va sorprendre l’Amèlia, i es va decidir prioritzar la recollida de testimonis. “Potser hem de començar per aquí, no?”, van acordar.

Ara començava el més complicat: trobar les veus. Avui hi ha més de 40.000 infermeres col·legiades a Catalunya, però l’interès era cercar testimonis de professionals jubilades. El problema és que quan contactaven amb elles, la reacció inicial era sovint d’escepticisme. “Quan trucàvem, la sensació era com si volguessis vendre una tele i penjaven el telèfon”, relata l’Amèlia. “Vam arribar a la conclusió que ens havia d’obrir el camí la persona que vingués a fer l’entrevista”. Així, cada protagonista es posava en contacte amb antigues companyes i les esperonava perquè participessin del projecte. A més, per garantir l’èxit, l’equip d’historiadores no només acull les infermeres jubilades al COIB, sinó que també es visita els domicilis i convents, ja que n’hi ha moltes que no poden fer el desplaçament.

El projecte va pel camí de ser un èxit, i cal reconèixer també el paper destacat d’una quarta persona: Paola Galbany, actual presidenta del COIB. Quan va assumir el càrrec el 2020 (dies abans de l’inici de la pandèmia), no coneixia el rol de la biblioteca del col·legi. Aviat va veure el seu potencial a l’hora de promocionar la història d’aquest col·lectiu professional. Aquest exercici de memòria permetria reivindicar la professió. “La societat dona poca importància i poc valor al que nosaltres fem, i sempre esperem el reconeixement dels altres”, reconeix. “Primer ens hem de reconèixer a nosaltres mateixes”. Aquest projecte de memòria històrica encaixava perfectament amb la voluntat d’autoreivindicar-se, i Paola no va dubtar a donar-hi suport. Les companyes n’estan enormement agraïdes, sobretot tenint en compte la magnitud de la iniciativa.

Dels records individuals a la memòria col·lectiva

L’aposta s’està demostrant encertada, perquè cada cop hi ha més testimonis recollits. “El primer objectiu que teníem era molt bàsic, i consistia a preservar la memòria històrica”, explica la Blanca. Un cop s’ha superat les 200 històries, l’equip s’adona ara que un repositori d’aquestes característiques ofereix un retorn encara més gran del que preveien: és un autèntic calidoscopi. I és que a partir de la memòria individual de cada infermera, s’acaba dibuixant una realitat molt més àmplia. A tall d’exemple, val la pena explicar el cas de la vaga de residents a l’Hospital de Bellvitge durant els últims anys del franquisme. “Totes se’n recorden d’allò, però tenen records diferents perquè una estava a la porta quan van entrar a cavall els grisos, una altra va posar-li la bata d’infermera a un resident, una altra els va amagar en un armari”, relata l’Amèlia. “Així, pots acabar construint una memòria col·lectiva, i d’aquests records en surt un dibuix molt realista del que va passar”.

Hi ha muntanyes de testimonis interessants. La Carme Noguera, per exemple, té ara 109 anys, i ha pogut explicar tots els detalls de la seva trajectòria com a infermera fa gairebé un segle, quan la professió havia acabat d’aterrar formalment a Catalunya. La Teresa Muñoz, pionera a promocionar la salut pels diferents barris de Vic per després portar aquests coneixements a Barcelona, i ara protagonista en portar la Llei d’Eutanàsia al Congrés dels Diputats. La Maria Antonia Campo, una de les figures més implicades en la reforma de l’atenció primària després del franquisme, un procés que va modernitzar el sistema sanitari amb l’arribada de la democràcia. I la Mariona Creus, que va ser una de les màximes referents de la professió, establint-se com a directora d’Infermeria de la Vall d’Hebron i presidenta del COIB.

Un projecte sense límits

Ara per ara, la iniciativa no compta amb cap meta ni cap limitació. La intenció és continuar incorporant tots els testimonis disponibles. “Un dels objectius principals és que el projecte no s’aturi; de la manera que sigui, però no s’aturi”, subratlla l’Amèlia. En primer lloc, perquè poden haver-hi històries encara que sense recopilar que aclareixin etapes passades i complementin la memòria col·lectiva, amb les protagonistes de molt avançada edat. I, en segon lloc, perquè hi ha etapes recents que encara no s’han cobert. “Per exemple, el testimoniatge de les infermeres que van coordinar la resposta a l’atemptat de Les Rambles no el tenim recollit. Per què? Perquè no estan jubilades encara”, aclareix. Si el projecte perviu, aquest fet històric serà cobert. “S’han escrit llibres, però quan ho sents explicat en primera persona és impactant”, diu l’Amèlia.

La Paola hi coincideix. “Això és un treball lent que ha de continuar, que ha d’estar viu i no s’ha de perdre”, subratlla. Amb tot, fa una crida a ampliar el projecte. En el cas del COIB, tot plegat podria culminar en un museu virtual, aprofitant també els centenars d'exemplars de material sanitari que han cedit infermeres jubilades, des de bisturís i xeringues de vidre fins a fotos i nòmines. També des d’una perspectiva geogràfica, ja que l’esforç està limitat, ara per ara, a la província de Barcelona. “L’interès seria fer-lo extensiu a tot Catalunya, perquè els altres col·legis també tenen molt interès a participar-hi”. I fins i tot molt més enllà. La Paola s’ha trobat amb presidents d’altres Col·legis professionals, fora de Catalunya i fora de l’àmbit de les infermeres, que han mostrat interès per engegar un esforç similar. La conclusió és clara i transversal: “Cal preservar tota memòria”.