L'enfocament per al control del pes es basa en el model de l'equilibri energètic que estableix que l'augment de pes es deu al consum de més energia de la que gastem. I el cert és que, ja que la major part de les feines en la nostra societat són sedentaris i la ingesta calòrica ha anat en augment en les últimes dècades, aquest desequilibri ha augmentat. Però malgrat les campanyes que conviden a les persones a menjar-ne menys i fer més exercici, les taxes d'obesitat i malalties relacionades amb l'obesitat augmenten constantment.
Tanmateix, un nou estudi publicat per l'Escola Mèdica de Harvard que porta per títol The Carbohydrate-Insulin Model: A Physiological Perspective on the Obesity Pandemic (El model carbohidrat-insulina: una perspectiva fisiològica sobre la pandèmia d'obesitat) publicat a The American Journal of Clinical Nutrition, assenyala una sèrie d'errors en aquest model d'equilibri energètic, argumentant que un model alternatiu, el de carbohidrat-insulina, explica millor l'obesitat i l'augment de pes. A més, el model carbohidrat-insulina assenyala el camí cap a estratègies de control de pes més efectives i duradores.
Segons l'autor principal de l'estudi, el Dr. David Ludwig, endocrinòleg del Boston Children's Hospital i professor de l'Harvard Medical School, el model de l'equilibri energètic no ens ajuda a comprendre les causes biològiques de l'augment de pes: "Durant un període de creixement accelerat, per exemple, els adolescents poden augmentar la seva ingesta d'aliments en 1.000 calories al dia. Però, menjar en excés provoca l'estirada o l'estirada fa que l'adolescent tingui gana i mengi en excés?", es pregunta.
En contrast amb el model de l'equilibri energètic, el model de carbohidrats-insulina conclou que menjar en excés no és la principal causa de l'obesitat. En canvi, el model carbohidrat-insulina atribueix gran part de la culpa de l'actual epidèmia d'obesitat als patrons dietètics moderns caracteritzats pel consum excessiu d'aliments amb una alta càrrega glucèmica: en particular, carbohidrats processats i de ràpida digestió. Aquests aliments provoquen respostes hormonals que canvien fonamentalment el nostre metabolisme, impulsant l'emmagatzemament de greix, l'augment de pes i l'obesitat.
Quan mengem carbohidrats altament processats, el cos augmenta la secreció d'insulina i suprimeix la secreció de glucagó. Això, al seu torn, indica a les cèl·lules grasses que emmagatzemin més calories, deixant menys calories disponibles per alimentar els músculs i altres teixits metabòlicament actius. El cervell percep que el cos no rep prou energia, el que, al seu torn, condueix a una sensació de gana. A més, el metabolisme pot alentir-se en l'intent del cos per conservar combustible. Per tant, tendim a romandre famolencs, fins i tot si continuem augmentant l'excés de greix.
Per comprendre l'epidèmia d'obesitat, hem de considerar no només quan mengem, sinó també com els aliments que mengem afecten les nostres hormones i metabolisme.
L'adopció del model carbohidrat-insulina sobre el model de balanç energètic té implicacions radicals per al control del pes i el tractament de l'obesitat. En lloc d'instar les persones a menjar-ne menys, una estratègia que generalment no funciona a llarg termini, el model carbohidrat-insulina suggereix un altre camí que se centra més en el que mengem. Segons el Dr. Ludwig, "reduir el consum dels carbohidrats de ràpida digestió en lloc de seguir una dieta baixa en greixos disminueix l'impuls subjacent d'emmagatzemar greix corporal. Com a resultat, les persones poden perdre pes amb menys gana".