Canviem la forma en què tractem les persones que pateixen una malaltia mental? Ho reduïm tot a un "està boig"? Si som nosaltres els afectats, ens fa vergonya reconèixer que tenim un problema? Tenim por de com reaccionaran els altres?
"Fa uns dies vaig tenir el plaer de participar en un programa de televisió amb un títol semblant", explica el cap de servei de psiquiatria de l'Hospital Quirónsalud Barcelona, el doctor Carlos Lupresti. "La lògica d'un programa d'entreteniment requeria una barreja de testimonis de diversitat i clarividència molt diferents. El tema, tanmateix, és tant d'actualitat que em va obligar a prendre certa distància ja que sobrevola contínuament en la realitat diària dels meus pacients".
"La meva primera posició sobre això era, de forma resumida, que hi havia en el nostre entorn dos discursos que anaven en paral·lel", exposa. "El discurs modern o políticament correcte que consisteix a considerar a la malaltia mental com una malaltia qualsevol (una pneumònia, una apendicitis) i que per tant no 'havia' de generar rebuig social ni cap vergonya el manifestar-lo".
Tot i això, la realitat ens demostra que massa vegades preval un altre discurs que és el del prejudici respecte la malaltia mental. "La meva convicció inicial i l'experiència posen en evidència que la posició políticament correcta no havia tingut prou transcendència al cos social i que es mantenien certs prejudicis sobre aquells que pateixen d'una malaltia mental", comenta el doctor. Tot i així, reconeix que "aquests prejudicis han millorat en els últims anys, però no prou com per deixar de ser previnguts abans de fer públic que ens afecta una malaltia mental encara que sigui d'una entitat menor".
"No hem d'oblidar que els humans tendim a la simplificació, encara que ens esforcem per entendre la complexitat i busquem explicacions fàcils sobre la conducta de l'altre", ressalta. Lupresti reconeix que, encara que se'ns eduqui per a la cooperació, podem caure en la temptació "d'utilitzar qualsevol fragilitat de l'altre com a munició en contra seu quan afavoreixi els nostres interessos dins del grup".
Fins aquí un cert repàs de la perspectiva social. "Però va ser un testimoni, en aquell programa, que va subratllar una cosa que el professional ha de buscar en la visita si és que no apareix en un primer pla de l'entrevista", comenta. Segons el doctor es tracta de "del sentiment i/o la convicció que aquell estat en el qual vius suposa un fracàs com a individu o bé en alguns dels rols de la vida" i insisteix que, sobrevolant aquests sentiments "sol aparèixer, també el sentiment de culpa."
Explica el doctor que aquell testimoni va explicar, per a la seva sorpresa, la resposta excepcional de la direcció i dels companys de l'empresa i de la seva família, quan un quadre depressiu el va deixar fora de combat socialment, personalment i laboralment. "Malgrat això, va exposar de forma clara els sentiments de vergonya i fracàs en seguir presents en les fases de recuperació. Va utilitzar el concepte de "sortir de l'armari" idòniament per poder visualitzar aquest sentiment de vergonya davant del que perceps com un estat indigne, que t'impedeix fer pública la teva malaltia," afegeix.
D'aquesta manera, l'experiència del programa va reafirmar i va enriquir la posició del doctor. "Aquelles disfuncions que afecten al més profund del nostre ésser, no és habitual que l'entorn mostri un respecte i tolerància cap a qui el pateix. Sóc conscient de la dificultat d'empatitzar amb algú que està patint per una cosa que se'ns escapa, perquè simplement ens obstinem en la recerca d'una "causa" com si d'un refredat es tractés," explica.
Lupresti recalca que aquesta obcecació bloqueja el sentit comú, de tal manera que es pot arribar a actuar o aconsellar com si l'afectat hi fos per voluntat pròpia. "Aquesta falta d'empatia arriba a generar sentències, suposadament beneficioses, com "de què et queixes si ho tens tot". Si en alguna ocasió està a punt de dir-lo, intenti no culpabilitzar-lo més del que el mateix ho fa", insisteix.
Però com es pot ajudar? Segons el doctor, la resposta és ben senzilla: "Poden ajudar-lo mostrant-li respecte pel seu dolor i participant en la recerca d'ajuda professional. Si no poden fer res de tot això, facin companyia, que no en tenim gaire".