Durant l'última dècada hem pogut comprovar que els líders aparentment més esbojarrats poden triomfar. Per què? Perquè sovint tenen molt poc d'esbojarrats i molt de calculats. És el cas d'Isabel Díaz Ayuso. No és més que un remake del populisme castís que fa més d'un quart de segle que governa la Comunitat de Madrid, la joia de la corona del PP. I que aspira a sobrepassar les tres dècades al poder.

No són unes simples eleccions madrilenyes. Són sobretot unes eleccions espanyoles. Isabel Díaz Ayuso ha decidit declarar la seva pròpia guerra. Contra el socialcomunisme. És la cap de l'oposició de facto a La Moncloa. I Pedro Sánchez ha acceptat el duel, arraconant el seu candidat Ángel Gabilondo. Fins i tot un vicepresident espanyol deixa el govern per baixar al fang. I una altra ministra, Reyes Maroto, també marxarà a la Puerta del Sol si guanya el PSOE. Tot passa per Madrid. Però es parlarà de tot menys dels problemes dels madrilenys. És un plebiscit de gestions del coronavirus contraposades, i molt més. De fet, en precampanya, Ayuso ja ha parlat d'ETA, de Veneçuela, de Cuba, de l'Iran... i de Catalunya. Aquestes són algunes de les claus del 4-M.

Victòria contraproduent d'Ayuso?

Isabel Díaz Ayuso arrasarà a les urnes, on va quedar en segona posició fa dos anys. A aquestes altures, d'això no n'hi ha cap dubte. Però, paradoxalment, la presidenta madrilenya podria morir pel seu propi èxit. Amb circumscripció única a la capital de l'Estat, cal un mínim d'un 5% de vots per entrar a l'Assemblea de Madrid. El mateix èxit d'Ayuso, imparable, amenaça tant Ciutadans com Vox amb la desaparició. Cap de les dues formacions no té garantit aquest 5%. Si no l'assoleixen, la victòria del PP podria ser estèril i un cop demolidor per als tres partits de la dreta. També per a Pablo Casado, que ho ha fiat tot a Ayuso, malgrat les diferències estratègiques.

La batalla per la mobilització

Perquè l'esquerra triomfi, malgrat pugui semblar un tòpic, haurà de fer el que no ha fet en 26 anys: mobilitzar els barris i municipis més humils i pobres. Com demostren les dades, en un interessant reportatge d'eldiario.es fa dues setmanes, Ayuso en té prou amb el 30% més ric si el 70% restant es desmobilitza. Per això caldrà una estratègia coherent de les esquerres. També caldrà veure com afecta la covid a la participació. I, sent les eleccions un dia laborable, si els treballadors realment podran exercir el seu dret a un permís retribuït per anar a votar.

Esquerres sense estratègia unitària

Els diversos fronts de l'esquerra madrilenya han anat, de moment, a la seva bola. I han generat desconcert. Unidas Podemos i Més Madrid estan centrats en la mobilització dels barris humils. El "si tu no hi vas ells es queden". Iglesias ja parla d'ell mateix com a vicepresident... madrileny, repetint la fórmula de La Moncloa. Mentrestant, el PSOE està amb els seus càlculs, rebutjant el pacte imprescindible amb Podemos i anant a pescar votants de la dissolució de Ciutadans. Però potser no té gaire sentit si se'ls queda Ayuso.

Laboratori de l'extrema dreta

Madrid no només és la capital europea més a la dreta que la mitjana del seu país. La capital espanyola també és un laboratori únic al continent: el de la normalització de l'extrema dreta. I la seva possible entrada a les institucions. Tenint en compte el 5% necessari, que perilla en el cas de Vox, ara Ayuso fins i tot els dona aire, amb espectacles com el de Vallecas, que es podrien repetir aquestes dues setmanes de campanya.

I Catalunya?

En funció del que passi a Madrid, es veurà què passa també a l'Estat. Sanchez promet per activa i per passiva esgotar la legislatura, però els rumors d'eleccions generals no acaben de marxar dels mentideros de Madrid. Els resultats del 4 de maig parlaran i esclariran l'escenari dels pròxims mesos.

I Catalunya? I la taula de diàleg entre l'Estat i la Generalitat? I els indults als presos polítics? Absolutament tot haurà d'esperar com a mínim fins al 5 de maig. Com a mínim. Perquè Espanya continua passant per Madrid. La xarxa de carreteres, els trens i també la política. Citant la presidenta madrilenya i candidata a la reelecció, "Madrid és Espanya dins d'Espanya".