Sovint quan parlem de discurs de l'extrema dreta espanyola el focus recau sobre com alimenten l'odi. Si bé és un sentiment que pot mobilitzar molta gent, la tradicional visió de què només es recau en l'odi per convèncer als votants queda lluny de la imatge completa de com es transmeten aquests discursos viscerals. Com es convenç a tanta gent? No només atiant el seu odi, sinó també apel·lant a l'amor. Així ho mostra l'article científic elaborat per Alexandre Pichel, investigador predoctoral del programa de doctorat d'Humanitats i Comunicació de la UOC, i de Begonya Enguix, professora dels Estudis d'Arts i Humanitats i investigadora líder del grup Gèneres en Transició: Masculinitats, Afectes i Cossos (MEDUSA). 

A la investigació Emmarcar el gènere a través dels afectes: antifeminisme i amor a l'extrema dreta espanyola (Vox), societat i política sud-europea, els dos investigadors mostren com aquest corrent polític es mou molt més enllà del sentiment d'odi. Però, quina mena damor pot promoure una ideologia que es basa en el rebuig? "Aquest actor polític no utilitza l'amor per ocultar la seva veritable cara, de rebuig cap als que no s'identifiquen amb els seus valors. Aquest corrent polític estima, però el problema és qui estima. Estima una Espanya mononacional i excloent. La ultradreta genera odi per les coses que estima, però l'amor és totalment real", exposa Pichel. 

Amor per nosaltres, rebuig cap a altres

L'amor a l'extrema dreta queda lluny del romantitzat amor incondicional, de fet, requereix de moltes condicions. Els investigadors apunten que l'amor es fa servir com una eina per marcar la diferència entre el nosaltres (les famílies tradicionals, els homes blancs i els nadius espanyols) i els altres, ja siguin l'elit (personalitzada en els governants i en el feminisme) o els que són diferents (les famílies no tradicionals o els migrants). 

D'aquesta manera, l'exaltació i l'ús de l'amor en el discurs de l'extrema dreta es plasma a través de la seva relació i exaltació de la família, la igualtat i la violència masclista, segons Pichel i Enguix. 

La família tradicional, l'esposa tradicional

Si hi ha un àmbit del discurs de la ultradreta on s'esbossa amb més claredat la imatge que pinten de l'amor és en la seva defensa de la família tradicional. Romantitzant un tipus de familiar nuclear, ancorada en l'imaginari patriarcal més bàsic de quins són els rols naturals dels homes i les dones, l'extrema dreta defensa una imatge del que és la família que poc pot envejar a la que feien els seus antecessors dels anys 30.

Els experts apunten que les idees conservadores s'utilitzen per marcar les fronteres polítiques entre els opositors a la família tradicional (identificats com a feministes i persones LGBTQI) i els que protegeixen, estimen i estan disposats a transmetre els valors sexuals i de gènere naturals, nacionals i morals d'Espanya i estan disposats a transmetre'ls. És a dir, una altra vegada l'amor pels nostres, en contra posició pel rebuig contra els altres. En aquest cas, aquelles persones que caben en la reduïda definició de família que tenen.

Els dos investigadors constaten que la defensa d'aquest tipus de família s'ha convertit en una de les pedres angulars del discurs conservador. Aquesta romanització del passat ha alimentat el discurs de l'extrema dreta en tots els àmbits, inclòs internet, segons mostren altres estudis. Si bé en l'espai de manosfera hi ha molts grups d'homes que apel·len aquest imaginari tradicional de la família, també hi ha dones que alimenten aquest discurs sexista. Sota l'etiqueta de trad wives (la contracció de les paraules en anglès: esposes tradicionals), ha armat una subcultura de dones que sota aquesta nostàlgia promouen un extrem discurs antifeminista. Defensen la sotmesa de les dones als homes i la relegació d'aquestes a la llar, embolcallant el seu discurs en la imatge de la tradicional mestressa de casa dels anys 50. 

La igualtat des de la diferència

Igualtat i extrema dreta són, a primer cop d'ull, termes antagònics. Tanmateix, Pichel i Enguix aclareixen quin tipus d'igualtat estima aquesta ideologia: "En la ultradreta, la igualtat sorgeix de la idea d'una societat totalment uniforme. Si el poble és uniforme, és impossible que hi hagi desigualtat". "Per contra, des dels moviments d'esquerres i el feminisme, la igualtat s'entén com un concepte que comprèn i evidencia les diferències per crear una comunitat oberta. (...) Aquesta idea d'igualtat fa que el corrent ultraconservador masculinitzi i heterosexualitzi una societat uniforme". Aquesta uniformitat, deixa al marge a aquells col·lectius que no la compleixen. 

Amor-odi respecte a la violència masclista

Segons els autors, el discurs de la ultradreta espanyola utilitza la diferenciació entre violència de gènere i sexual per mantenir un discurs ambivalent. Per una banda, els serveix com arma llancívola contra el feminisme, al que retreuen criminalitzar els homes. Per altra banda, els és molt útil per denunciar els homes immigrants com a potencials abusadors sexuals. "Nativisme, nacionalisme i xenofòbia s'entrellacen amb l'amor i la violència de manera complexa", conclouen Pichel i Enguix. 

"La ultradreta estima la família per protegir la figura de dominació paterna; estima el país per rescatar els homes com a líders nacionals, i estima la igualtat per defensar els homes davant dels avenços del feminisme", sentència Pichel.