Deia Josep Maria Vallès fa uns dies a la revista Treball que en aquestes eleccions s’hi presenten tres blocs i no dos. Davant l’independentisme i el bloc nacionalista espanyol, Vallès en presenta un tercer, format per PSC i Catalunya en Comú Podem. Aquest estaria definit per la seva posició contrària a la independència (tot i que alguns integrants d’una de les llistes es defineixen com a independentistes) i per un rebuig igual o més clar davant les actuals relacions Catalunya-Espanya. La força d’aquest tercer bloc, que els representants dels altres dos es neguen a reconèixer per interessos electorals, obriria el ventall d’opcions possibles, sempre que no hi hagi una majoria del bloc constitucionalista, que sembla improbable, ni del bloc independentista.

Des d’aquesta perspectiva, dins el bloc independentista, una victòria clara d’ERC respecte a la llista de Puigdemont deixaria l’expresident tocat. S’obriria la possibilitat d’un govern dels republicans, que passaria necessàriament per la superació del veto mutu entre els de Domènech i Junts per Catalunya. Aquí, la posició del PDeCAT, que no sembla haver apostat decididament per la llista de Puigdemont, podria decantar la balança. Facilitant un govern en minoria dels republicans, els exconvergents disposarien d‘una oportunitat de recomposició amb vista a les municipals. Alternativament, un govern minoritari d’ERC es podria conformar amb la participació activa o passiva del PSC, però a dia d’avui aquesta opció sembla més complicada, aritmèticament i política. 

Atents als moviments d’ERC: en el “fer república” (no declarar-la) s’hi pot llegir la voluntat de construir un projecte més nacional que nacionalista

Cal estar molt atents als moviments d’ERC. En certa manera, en el “fer república” (no declarar-la) s’hi pot llegir la voluntat de construir un projecte més nacional que nacionalista. Un projecte que ambiciona la independència a llarg termini però que, per aconseguir-ho, retorna la política catalana a un escenari de major elasticitat. És aquesta la via escocesa. Un nacionalisme que troba en la presentació d’un bon balanç de govern l’adhesió ciutadana necessària per emprendre passos de major calat. Així plantejat, seria un projecte construït sobre la base de la geometria variable en un Parlament que serà sens dubte fragmentat.

Aquesta estratègia, també, dependria en bona mesura de la capacitat d’ERC i de les esquerres espanyoles d’assolir una agenda de mínims compartida. L’estabilitat necessària per dur a terme qualsevol projecte orientat més enllà del curt termini necessitarà un partit en el govern de Catalunya capaç d’establir complicitats dins la política espanyola.

L’aliança Comuns-ERC representaria per a Pablo Iglesias un obstacle per a articular el discurs atractiu pel conjunt d’Espanya que li reclamen sectors del partit 

Com diu Domènech, els comuns tenen la clau per fer funcionar qualsevol escenari alternatiu a un govern independentista. Val a dir també, l’aliança amb ERC no estaria exempta de condicions. En el cas d’Ada Colau, aquesta aposta podria desbloquejar el govern de Barcelona, però per Pablo Iglesias, representaria un obstacle per l’articulació del discurs atractiu pel conjunt d’Espanya que se li reclama des de sectors del partit morat. ERC, en aquest sentit, seria un company de viatge incòmode. En funció dels resultats electorals, veurem pressing i del bo, però cap a Iglesias.

En mig de tot això, l’estratègia Borgen d’Iceta, és a dir, evitar una eventual repetició electoral i esdevenir president com a mal menor per una majoria dels diputats de la Cambra, guanyaria possibilitats.

Farem bé doncs de no acabar-nos les crispetes durant la nit electoral. Les setmanes posteriors podrien ser llargues.