Aquest dimecres Albert Rivera va exigir al Congrés a Pedro Sánchez que "fes pública" la seva tesi, i va acusar-lo directament d'amagar alguna cosa en no penjar-la a internet. No hi ha dubte que hi ha tesis plagiades, i que no penjar-les a internet pot ser una forma d'intentar minimitzar les possibilitats que es detecti el plagi. Però també és cert que hi ha moltes tesis que no estan penjades en línia i que no són plagiades.

La normativa de la majoria d'universitats estableix que les tesis doctorals siguin públiques, però això no vol dir que es pengin automàticament a internet (tot i que això cada cop és una pràctica més comuna). En llegir una tesi, una còpia d'aquesta és dipositada a la biblioteca universitària. Habitualment, aquesta còpia és accessible, i l'únic que ha de fer el lector per llegir-la és identificar-se en sol·licitar-la. Aquesta és una mesura que es pren, justament, per evitar plagis. Però les universitats no posen més restriccions a la consulta que la simple petició d'un document identificatiu. La majoria d'universitats també ofereixen a tots aquells que llegeixin la seva tesi doctoral la possibilitat de penjar-la a la pàgina web de la seva biblioteca, com a forma de maximitzar-ne la difusió. A alguns països, i a algunes universitats, aquesta publicació és obligatòria.

Hi ha motius que poden induir a un doctor a no penjar a internet la seva tesi doctoral, més enllà del fet que estigui plagiada o no. Per exemple, pot no voler que es pengi a internet si posteriorment pretén publicar-la en una editorial comercial. Els editors no volen publicar materials que són d'accés gratuït a la xarxa, perquè ningú no els compraria. Però, en canvi, per a algú que és al món acadèmic, se li valora a l'expedient que una editorial publiqui la seva tesi (de fet, és un dels punts que s'han de omplir en un currículum normalitzat).

Així doncs, si algú vol verificar si realment existeix plagi o no en una tesi, el més senzill és consultar l'exemplar que està dipositat a la universitat per a la consulta del públic. I els qui estan més capacitats per detectar el plagi són els acadèmics especialistes en el tema, que coneixen la bibliografia relacionada amb ell i que fàcilment poden verificar si es tracta d'un treball original. Molt més difícil és certificar si el doctor va ser realment l'autor del treball, o si va rebre l'ajuda d'algú, com se sospita en el cas de Sánchez.

En canvi, la situació és molt més complexa en relació amb els treballs de fi de grau o de màster, ja que a moltes universitats no en queda cap còpia en dipòsit per a la biblioteca de la universitat. És a dir, no són consultables per ningú, i és realment difícil arribar a saber si van ser plagiats o no, o fins i tot si van ser presentats o no. Com en el cas del famós treball de Pablo Casado.