Uns dies després de les eleccions del 14-F, el dirigent d’ERC Joan Tardà ha presentat el seu llibre En defensa pròpia (Pòrtic) als subscriptors d’ElNacional.cat. En un col·loqui exclusiu dut a terme a través de Zoom, en el qual els socis del Club han pogut traslladar dubtes i opinions a l’exdiputat d’ERC.

Portada "En defensa pròpia" de Joan Tardà

A qui va adreçat 'En defensa pròpia'?
El llibre no és una obra acadèmica, perquè jo no soc politòleg, sinó que és un discurs que va adreçat a totes les persones que tenen un vincle amb Esquerra Republicana. Sigui un vincle molt fort, fins a l’extrem de ser afiliats al partit, o siguin persones que tenen un vincle només d’una certa fidelitat electoral.

I què pretén?
Hem viscut un moment d’acceleració de la història que ha fet que tot canviés molt en pocs anys, la prova és que fa deu o dotze anys els independentistes eren molt pocs i ara en són molts més. El llibre pretén recordar que en l’escaquer de la política catalana hi ha hagut el republicanisme en tot allò que ha passat en els darrers 15-20 anys. Convenia recordar quina ha estat la successió d’aquests fets tan determinants.

Quins són aquests fets?
Des de la normalització de l’independentisme arran de la conformació del primer govern tripartit presidit per Pasqual Maragall fins al moment actual. Del que tracta el llibre és de recordar tot això per fer més evident el canvi estratègic que hem fet nosaltres a partir de finals de l’any 2017 i així poder acumular suficients forces per encarar un nou embat.

El titular del llibre és 'En defensa pròpia', de qui es defensa?
Es planteja com i de quina manera es creu que seria bo que encaréssim els pròxims mesos i anys, és a dir la legislatura que ve. No és pas una defensa personal meva, sinó una defensa de l’estratègia del republicanisme. En els darrers temps, hem estat objecte d’un cert setge per part d’un sector de l’independentisme que considera que la línia d’ERC no és correcta. Viuen instal·lats en una idea de considerar que l’1 d’octubre va ser la victòria final quan no va ser, ni de bon tros, la victòria final.

Al llibre valora la coalició entre Junts i ERC, ara ens trobem de nou en un carreró sense sortida. Caldran acords i els pròxims dies seran claus. Quines diferències hi haurà perquè el procés no quedi dissipat?
Arran de la conferència nacional del 2018 i del darrer congrés nacional, hem fet dos debats profunds i intensos d’on hem tret conclusions. Malgrat les condicions difícils que teníem amb la direcció del partit escapçada —l’Oriol a la presó, la Marta a l’exili i una part de la direcció judicialitzada—, hem arribat a la conclusió que s’ha de prioritzar l’acumulació de forces. És a dir, cercar l’escenari més adient per fer créixer el procés en dues vessants.

A quines vessants es refereix?
Fer-lo créixer, en primer lloc, pel que fa al contingut de les forces i, en segon, a partir de la seva transversalitat. Cal construir un camí més ample perquè hi càpiga la diversitat. Aquesta és la nostra aposta. També té una translació en la capacitat de fer seure l’administració espanyola a la taula de diàleg i de negociació. Per tant, és prioritari ser més dels que som i que la correlació de forces del nostre país sigui encara més favorable del que ja és a l’independentisme. 

Al llibre diu que “no es tracta de competir per qui aconsegueix el tros més gran de pastís independentista, sinó de fer-lo més gran”...
Exacte, crec que l’estratègia és bona tenint en compte la posició del republicanisme en les àrees metropolitanes. Ens hem convertit, tot i que encara amb un diferencial respecte als socialistes, en la segona força al Baix Llobregat, al Vallès i a l’àrea metropolitana tarragonina. L’estratègia és la correcta.

També escriu que “l’error va ser empassar-nos la proposta del front patriòtic de l’Artur Mas”. Queda alguna mena de recel que fa impossible que hi hagi una unitat independentista amb el factor comú de la independència? 
Estem convençuts que la unitat estratègica no passa necessàriament per la unitat electoral. Això ho teníem clar abans que no acceptéssim la proposta del president Mas de fer Junts pel Sí. Creiem que, per avançar, cal que l’independentisme sigui tan plural com és la societat catalana. Si l’independentisme té diferents hams, té més possibilitats de pescar que no pas si va a la pesca només utilitzant un sol ham. Això no vol dir que no hi pugui haver una unitat, una convergència estratègica.

Quan Mas va fer la proposta, ja havíeu decidit que no aniríeu junts...
És cert, prèviament, al congrés nacional, havíem decidit que no. De fet, l’Oriol Junqueras es va presentar davant del consell nacional i va demanar-nos que convenia rectificar i fer-ho. Jo era partidari de no fer Junts pel Sí, perquè entenia que, a vegades, 1+1 no fan dos. Vaig demanar que no es procedís a fer una votació i que acceptéssim la proposta de l’Oriol Junqueras. No era bo que reflectíssim una certa divisió dins del partit en aquells moments tan delicats. Vam fer Junts pel Sí i es va demostrar que la suma no va rendir prou.

Per què no?
El nostre país és molt heterogeni socialment, sociolingüista i cultural com perquè ens limitem només a una sola marca i opció política.

Però el factor comú d’independència és únic...
Les raons per les quals una persona esdevé independentista poden ser diferents o, si no ho són, que la jerarquia de les causes sigui diferent. Hi ha persones que són independentistes de manera accidental perquè consideren que la república és la millor manera, o la més ràpida, per arribar a un cert estatus social de distribució de la riquesa. N’hi ha altres que ho són per raons de caràcter cultural. Jo conec independentistes de tota mena.

Si hem d’anar a buscar un independentisme d’una classe determinada, costarà molt arribar a una majoria, no?
Per això és bo que hi hagi unes certes coincidències de caràcter estratègic i que els partits sàpiguen fer renúncies. Per exemple, per nosaltres va ser una renúncia allò que havíem aprovat al congrés. I finalment vam fer Junts pel Sí. La nit electoral vam quedar tots una mica decebuts perquè les expectatives eren altes. La suma del potencial d’ERC i de Convergència i Unió, teòricament, havia de donar un resultat més bo. És allò que he dit abans que 1+1 no suma dos.

Costa de veure que hi hagi una unitat amb la mateixa estratègia cap a la independència.
Crec que sí que existeix. Si no hagués existit, no hauríem tingut el govern de Puigdemont-Junqueras i, posteriorment, el govern de Torra-Aragonès.

S’han enfadat més del compte...
Això passa a tots els governs de coalició arreu del món i si no, mira el govern Sánchez-Iglesias quantes contradiccions tenen. Això no és el que realment espanta. No pot ser que es confongui la unitat estratègica amb la voluntat de mantenir-se en el poder i no acceptar quins són els canvis que es van donant en el mateix procés.

Com per exemple?
Moltes vegades m’havia topat amb persones que em deien: “Tardà, sobretot, unitat!”. S’utilitzava aquesta paraula com un roc al mig de la cara. Ens ho recalcaven a nosaltres mentre teníem un govern amb un altre partit independentista, i no a la CUP. Hi ha hagut manifestacions davant de la seu d’ERC reclamant unitat i mai n’hi ha hagut cap davant de la CUP. Hi ha hagut una certa frivolitat a l’hora de no intentar entendre que la unitat electoral és una cosa i la unitat estratègica és una altra.

Des del primer dia heu dit que la joia de la corona era la victòria independentista del mes de desembre del 2017. Ara on som, doncs?
L’estat espanyol va fer tot el possible i més per tal que al Parlament, a partir del desembre del 2017, no hi hagués una majoria independentista i no se’n van sortir. És cert que va guanyar Ciutadans, però la majoria va continuar sent independentista. Tot seguit, vam analitzar la situació de la següent manera: l’estat espanyol no ha aconseguit fer-nos fora del campament base. Un campament base que l’any 2004 ni tan sols vèiem, era a l’horitzó.

Ja sou al cim?
No, ara som al campament base. L’estat espanyol volia allunyar-nos una altra vegada del campament base i no ho van aconseguir. Per això nosaltres, l’endemà de les eleccions, vam dir que calia era falcar-nos al campament base i que el govern efectiu no havia de ser el de Bèlgica. El govern de Bèlgica podria ser el legítim, però l’efectiu havia de ser el de Barcelona.

D’aquest debat en parla al llibre.
Sí, va ser un debat estúpid que va haver-hi sobre si havíem de delegar el vot per part dels nostres companys diputats empresonats. Si la joia de la corona era la majoria independentista assolida de manera titànica el mes de desembre del 2017, quin sentit tenia que els diputats de Junts per Catalunya empresonats no cedissin el vot com van fer Romeva i Junqueras al president del seu grup parlamentari? Si no el cedien, perdíem la majoria. És a dir, la joia de la corona se n’anava en orris.

Però no és l’únic debat al llarg de tots aquests anys...
Com aquest n’hi ha hagut molts: la hipotètica investidura del president Puigdemont, les banderes del balcó del Palau de la Generalitat, etc. Hi ha hagut un seguit de debats estúpids i estèrils de caràcter simbòlic que no portaven a res i que no pretenien tant fer créixer l’independentisme, sinó, per part de JxCat, crear l’escenari més adient per poder-se refundar en les millors condicions i refundar el postpujolisme. I per fer-ho calia queixalar a ERC.

Els ha sortit bé?
Crec que s’han equivocat totalment, perquè si l’objectiu de fer-te fort és fer mossegada a un altre col·lectiu independentista, això genera una lluita fratricida que no té cap sentit i rendeix poc. Al final, la ciutadania ha acabat premiant a aquella opció independentista que no ha estat tan conreadora del simbolisme, però que hem anat directe a fer feina. Per exemple, si haguéssim barrat el pas a Pedro Sánchez i no haguéssim aprovat els pressupostos, ERC no hauria guanyat les eleccions.

Des de fora, aquestes queixalades, sembla que no agraden.
Nosaltres el que prioritzem és ser prou forts per plantejar tres línies d’actuació. La primera és com i de quina manera reconstruïm el país quan encara desconeixem la intensitat de la destrucció que estem patint a causa de la crisi pandèmica.

I la segona?
Cal desjudicialitzar el procés, perquè si no, seguirem sotmesos a la preeminència de les emocions. I les emocions dificulten una certa racionalitat política. Per nosaltres, la desjudicialització passa per una amnistia, perquè ateny preses i exiliades, i anul·la el delicte.

La tercera?
Ser capaços de construir una solució democràtica i passar per les urnes. S’ha de fer mans i mànigues per acumular forces, asseure’s a la taula a dialogar i arribar a uns acords amb l’estat espanyol. Caldran mobilitzacions, ser cada vegada més forts electoralment, i possiblement, caldran moments de desobediència civil. L’estat espanyol és una democràcia de molt poca qualitat i quan avancem i dialoguem i negociem, les contradiccions seran més evidents.

Què denoten aquestes contradiccions?
Doncs, per exemple, la policia patriòtica; l’ús de les clavegueres de l’Estat; la judicialització del procés en clau de venjança; un poder judicial segrestat per la ultradreta incardinada en el “Consejo General del Poder Judicial”, a l’Audiència Nacional i al Tribunal Suprem; i aparells de l’estat que estan disposats a externalitzar-se dels comportaments democràtics d’un estat que es fa dir democràtic. A mesura que anem guanyant, les contradiccions de l’estat espanyol es faran més evidents. És possible que la repressió es mantingui encara que pugui anar canviant.

Seguint amb el símil del campament base... si l’1 d’octubre era arribar al cim, com és que després d’aquell dia parlem que encara sou a la base?
Perquè quan tu ets lluny del peu de la muntanya, la muntanya sembla més baixa. Quan arribes al peu i mires amunt, veus que la muntanya és més alta del que pensaves. Accepta’m aquesta metàfora per visualitzar la poca qualitat democràtica de l’estat espanyol. Va preferir retratar-se davant del món amb una acció violenta, abans que no pas asseure's a la taula a dialogar.

Es va pecar d’ingenuïtat?
Algú pot pensar que som ingenus, que no ho sabíem i en aquest sentit faig una referència històrica, perquè a vegades la història s’accelera. El meu avi va anar a dormir un dia vivint en una monarquia i l’endemà es va aixecar en una república. Al cap de tres anys va ser detingut i el van empresonar al vaixell Uruguay. Dos anys després, va ser mobilitzat per anar a la guerra. A vegades, la història s’accelera com un cavall desbocat. Ara faré seixanta-vuit anys i la meva generació mai havia previst que el 2021 tindríem tanta força com tenim. Tot el que hem fet no només no ho havíem fet mai, sinó que no estava previst que ho faríem.

Per què s’ha accelerat la història els darrers anys?
Per la crisi econòmica i la sentència del Tribunal Constitucional pel que fa a l’Estatut. La nostra generació es va veure obligada a improvisar. Vam fer tot el que vam fer tenint en compte que tot es va accelerar de cop i volta i no existia un pla de treball dissenyat. El que sí que estàvem obligats era a analitzar profundament tot allò que havíem fet bé per fer-ho encara millor, i també tot el que no havíem pogut fer millor perquè mai ho havíem fet.

I ho heu fet?
Crec que el gran mèrit nostre ha estat ser capaços de repensar, reorientar i reformular l’estratègia per saber quin és el camí més curt per passar del camp base al cim. Hem arribat a la conclusió que el camí ha de ser molt ample, perquè hi càpiga molta més gent i gent diferent.

Un dels catalitzadors de l’acceleració de la història ha estat la gent del carrer, de les mobilitzacions.
No es pot mantenir la intensitat del moviment de forma permanent. Hem viscut una certa ressaca, i no hauríem de confondre un moment de reflux de la mobilització com a sinònim de derrota. No es pot entendre cap fenomen de mobilització accelerada sense la càrrega de les emocions. L’emoció es converteix en el millor carburant. L’emoció contagia i crea catarsis col·lectives que animen als ciutadans a ser protagonistes al carrer. Però les emocions també caduquen. Cal que el reflux de les emocions no corrompi el procés.

 

Formar part de la família d'El Nacional és molt senzill

ElNacional.cat va néixer amb el propòsit que, d'una vegada per sempre, el relat mediàtic sobre Catalunya no es cuini a Madrid, ni tampoc en contra dels interessos dels catalans. Fa cinc anys, ElNacional.cat era un blog on treballaven vuit persones i ara és el primer diari digital nadiu de Catalunya amb prop de 40 persones en plantilla i altres tants col·laboradors. Des de fa més d'un any hem posat en marxa el nostre club de subscriptors, un lloc de confluència de tots aquells que confien en nosaltres, ens estimulen amb els seus elogis i les seves crítiques i amb qui compartim una visió de Catalunya. Si voleu ser-ne membres i ajudar-nos a seguir sent el mitjà digital de referència a Catalunya, només heu de clicar aquí i començar a formar part de la nostra família.

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat