El recurs a la legalitat i a l’estat de dret ha estat un dels arguments recurrents per part dels qui s’oposen a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació que permeti als catalans decidir si volen o no seguir formant part de l’Estat espanyol. La idea subjacent és, evidentment, desqualificar aquesta pretensió per considerar-la il·legal, amb l’amenaça de la suspensió de l’autonomia via article 155 de la Constitució com a raó última. Un recent manifest (pdf), signat per diversos juristes, ha avançat un pas més enllà en aquesta argumentació, en afirmar que aquest tipus de reivindicació va contra la tradició jurídica catalana.

Molt em temo que la visió que aquests col·legues tenen de la tradició jurídica catalana resulta un xic esbiaixada. Certament, el dret ha format part essencial de la identitat catalana al llarg dels segles i els catalans han estat sempre respectuosos amb les institucions jurídiques. Però aquest respecte no s’ha de confondre amb una submissió al monarca o a l’Estat. Ben al contrari, l’apel·lació al dret que feien els juristes catalans funcionava com un mecanisme de defensa enfront de les arbitrarietats, generalment emparades per l’ús de la força, de la monarquia i dels governs. Només cal recordar el paper que Fontanella i altres juristes van tenir en la República catalana del 1640, la lluita dels advocats catalans dels segles XVIII i XIX per defensar la vigència del dret català que el decret de Nova Planta no havia suprimit o l’apel·lació de juristes com Joan Estelrich o Francesc Maspons i Anglasell a les normes de la Societat de Nacions sobre minories nacionals per a oposar-se als abusos de la dictadura de Primo de Rivera.

Res a veure, doncs, amb utilitzar el dret per a espantar els catalans o donar suport al legalisme disfressat de legalitat que s’exhibeix des dels cercles polítics i mediàtics afins al govern espanyol.

Els catalans han estat sempre respectuosos amb les institucions jurídiques, sense confondre-ho amb la submissió. Al contrari, l’apel·lació al dret dels catalans era un mecanisme de defensa enfront de les arbitrarietats del monarca o de l’Estat.

En els mateixos dies que s’ha fet públic aquest manifest, ha començat a córrer una iniciativa que respon realment a allò que ha estat realment la tradició jurídica catalana. Es tracta de la possibilitat de portar davant la Unió Europea la suspensió de l’autonomia o, en general, les actuacions de caràcter repressiu que pogués emprendre el govern espanyol invocant l’article 155 de la Constitució.

El recurs als principis jurídics de caràcter internacional o supranacional per denunciar les actuacions del poder espanyol ha estat, en efecte, un dels mitjans característics dins d’aquesta tradició. De vegades, és cert, hi ha hagut un excés de confiança en la complicitat que es podia obtenir d’organismes internacionals i governs estrangers, però això no significa que els fonaments jurídics de les reivindicacions catalanes estiguessin necessàriament mal fixats.

La UE –tan blasmada avui en dia– es fonamenta, tanmateix, en uns valors que recull l’article 2 del seu Tractat constitutiu, que són el respecte a la dignitat humana, la llibertat, la democràcia, l’estat de dret i els drets humans, inclosos els de les minories. Per garantir la seva eficàcia, l’article 7 del Tractat de la Unió Europea preveu dos mecanismes de reacció. El primer és aplicable en cas de constatar-se “un risc clar de violació greu” per part d’un estat membre dels valors de la Unió. El segon quan es dóna efectivament una violació greu i persistent d’aquests valors en un d’aquests estats.

Les conseqüències, òbviament, són diferents en un cas i l’altre. Si només hi ha risc de violació dels valors, el Consell de la UE, després d’escoltar l’Estat afectat, li podrà adreçar recomanacions i fins i tot comprovar periòdicament si es mantenen els motius que han donat lloc a aquella constatació. En canvi, si la violació és efectiva, greu i persistent, l’Estat afectat es pot veure privat de determinats drets com a membre de la Unió, inclòs el dret de vot a les institucions comunitàries.

La supressió o anul·lació de l’autonomia o la substitució forçosa del Govern no poden trobar suport en la Constitució ni en l’Estat de Dret i es podrien entendre com una violació dels valors de la UE.

Arribats a aquest punt, la pregunta és inevitable. L’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la Constitució podria activar l’article 7 del Tractat de la UE? Òbviament, tot dependria de les mesures que adoptés el govern espanyol i de si els governs i les institucions comunitàries les consideressin com a “violacions greus dels valors de la UE”. Tanmateix, una cosa és certa, que l’article 155 de la Constitució no parla enlloc de suspendre o suprimir l’autonomia, ni tan sols de destituir càrrecs electes, supòsits aquests que, d’altra banda, serien per si mateixos inconstitucionals i contraris a l’estat de dret. L’únic que sembla desprendre’s d’aquest precepte és algun tipus d’intervenció de l’Estat sobre els òrgans de les administracions autonòmiques, per bé que tampoc queda massa clar l’abast que hauria de tenir. Això podria explicar també per què el govern espanyol ha renunciat, almenys fins ara, a aquesta via i ha preferit acudir a la via penal contra càrrecs electes.

Per tant, la supressió o anul·lació de l’autonomia catalana, o la substitució forçosa del Govern de la Generalitat, no poden trobar suport en la Constitució ni en l’Estat de Dret i es podrien entendre com una violació efectiva dels valors de la UE. Això podria suposar per a Espanya la pèrdua dels seus drets com a membre de la Unió, en particular el dret de vot a les institucions comunitàries. Per tal que fos així caldria, no obstant això, que tots els membres del Consell Europeu, és a dir, tots els caps d’Estat i de govern dels estats membres, reconeguessin per unanimitat que aquesta actuació del govern espanyol és excepcionalment greu i persistent.

Qüestió diferent serien les mesures que, sense arribar a suspendre l’autonomia, tendissin a coartar o reprimir el procés català. Aquí es podria parlar de “risc clar de violació greu” i això faria possible una actuació preventiva de les institucions de la UE, que declarés l’existència d’aquest risc i preveiés l’adopció de mesures per evitar-ho. Aquesta actuació hauria de ser instada per un terç dels estats membres –nou, si comptem una UE-27–, per la Comissió o pel Parlament Europeu, i aprovada per quatre cinquenes parts del Consell .

És encara difícil, sobretot si ho han d’impulsar els estats membres o la Comissió, però la possibilitat d’una iniciativa del Parlament Europeu obre la porta a una opció interessant. Com a mínim, s’aconseguiria que la qüestió catalana sigui debatuda en el Parlament Europeu, i com a màxim, que el Consell declarés que la política del govern espanyol envers Catalunya suposa un risc greu per als valors de la UE. Això suposaria enviar recomanacions a Madrid per a redreçar la situació i fins i tot, fer una comprovació periòdica de llur compliment. Un cop més, dret contra l’abús. Tradició jurídica catalana i també valors europeus.

Ferran Armengol es Profesor Asociado de Derecho Internacional Público en la Universitat de Barcelona.