Quan el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, va ser tombat per segona vegada davant el Congrés en la investidura, no sols es jugava la presidència de l’Estat espanyol. També el seu lloc com a secretari general dels socialistes. La presidenta d’Andalusia, Susana Díaz, seria a hores d’ara la possible competidora de Sánchez, qui assegurava des de les Illes Canàries la setmana passada: “tinc una gran estima per Susana, però és ella qui ha de respondre aquesta pregunta”. La qüestió que resta sense respondre és sobre els rumors si l’andalusa mira a Madrid, o manté la màxima anunciada durant un míting del partit en les eleccions de la comunitat autònoma el 2015, on clamava “l’únic tren que vull agafar és el d’Andalusia”.

El calendari apressaria a Díaz. El passat 30 de gener, Ferraz va acordar que l’elecció del nou secretari general del partit se celebraria entre els dies 21 i 23 de maig, amb votació el 8 de maig, si hi havia més d’un candidat que ostentés el càrrec. A aquests efectes, la presidenta d’Andalusia hauria de presentar els seus avals entre el 15 i el 25 d’abril. Com va assegurar el professor en Ciència Política de la Universitat Carlos III de Madrid Pablo Simón a El Nacional, les lluites del partit poden afectar electoralment la formació. És a dir, que si la tria d'un nou secretari coincidís amb el període de pactes de la investidura, el fet debilitaria la imatge d’un partit en disputa. És per aquest motiu que Ferraz pot haver promogut la proposta del canvi de data, com s'ha conegut avui, per tal de calmar les aigües de la investidura i presentar el líder directament als nous comicis.

De Sevilla a Madrid

Però per fer el salt a l’arena espanyola, Díaz comptaria amb pros i contres. A favor, la capacitat d’haver articulat el pacte amb Ciutadans en la comunitat on governa, que l’acord del seu rival Sánchez amb Albert Rivera ha reproduït a petita escala amb els mateixos partits. Això davant els casos de corrupció que assetgen Andalusia, i on no ha sortit esquitxada, en tant que el període no va coincidir amb el seu mandat. A favor suma la credibilitat dels seus adversaris taronges, en un període on s’aventura la necessitat de pactes a Espanya, després de la dimissió de Manuel Chaves i José Antonio Griñán, com a imputats per casos d’ERO. El gest va ser fruit de la pressió de C’s i Podemos, en una comunitat que segueix sent el feu socialista per excel·lència i on el partit va obtenir el millor resultat en les eleccions del 20 de desembre.

En contra, Díaz es trobaria amb dos anys i escaig de mandat o la recent inestabilitat de l’autonomia, amb quatre presidents en menys de sis anys, que caldria explicar a la ciutadania. Així mateix, podria posar en perill la governabilitat de la regió. Segons va comentar el líder andalús de C’s, Juan Marín, en una entrevista al Diario de Sevilla, la investidura de la comunitat “començaria de zero”, ja que es va firmar un pacte a la titularitat de la baronessa socialista que va constar fins a 80 dies de negociacions. Per tant, “si s’hagués d’escollir un nou o nova presidenta”, indica Marín, “tots els acords quedarien en suspens”. El punt pot exercir pressió per mantenir-la fixada a l’actual cadira, després d’haver salvat el mandat del PSOE andalús, per quarta legislatura.

Alhora manca d’un segon líder amb el mateix potencial “com a animal polític”, com afirmen els periodistes que la coneixen, seria un factor de pes. “Sap els noms de tots, el mitjà d’on vénen. És una política total”, asseguren d’ella. Precisament, Marin no nega que alguna vegada haurien estat “sondejats” sobre “tal possibilitat”, que no troben reprovable, opinant que “seria una gran candidata”. Igualment, caldria valorar si l’andalusa manté els dos càrrecs: secretaria general i presidenta. Ella ha indicat alguna vegada que li quedaven anys de recorregut com a líder autonòmica. Però si decidís fer el salt, els noms de Juan Cornejo, secretari d’Organització andalús, o Manuel Jiménez Barrios, qui va substituir Susana durant la baixa de maternitat, podrien ser-ne potencials successors.

Dins de la formació també compten els suports. Algunes veus clamen en proximitat als cercles socialistes que “Sánchez no és Díaz”. És a dir, que Susana tindria un perfil menys mal·leable que el de l’actual secretari general socialista. Alhora, tampoc sembla tenir el suport incondicional de l’exdirigent Felipe González, qui va expressar que ell no hauria donat el cap de Chaves i Griñán. És més, l’exdirigent va comentar que si ell “fos Susana, no aniria a la secretaria general, ni a les pròximes eleccions”. Aquestes paraules haurien arribat després que es malmetés la bona relació entre l'expresident i Díaz, malgrat que ella sempre havia estat del corrent felipista. Els desequilibri hauria vingut amb l’advertència del primer sobre les conseqüències d’obrir fronts dins del partit, i l’aproximació entre les relacions amb Sánchez i González.

“Tu a San Telmo i jo a la Moncloa”

Malgrat les seves possibles aspiracions per fer el salt a Madrid, Díaz no li ha obert un front a Sánchez en públic. “Em diu que tiri endavant i busqui un pacte per Espanya”, explicava l’actual secretari general, en referència a l’opinió de l’andalusa durant els seus primers dies com a candidat proposat pel Rei. Ella tampoc no es va pronunciar quan alguns barons provincials van criticar la supressió de les diputacions que propugna el pacte entre PSOE i C’s. Tanmateix, sí que va amonestar el seu rival durant el comitè federal de gener, on les filtracions revelaven que Díaz havia recordat al partit que el 20 de desembre van obtenir “el pitjor resultat de la història”.

Amb tot, el fet no impedeix que Díaz no li pugui guardar recel a Sánchez. Encara té present aquell míting a Almeria, on ell va adreçar-li la frase de “tu a San Telmo i jo a la Moncloa”. És a dir, Susana governant la Comunitat, i Pedro, Espanya. Precisament, unes paraules davant les quals, ella, “la solució andalusa”, no va amagar-ne l'enuig.