El Tribunal Suprem ha posat fre, almenys de moment, a l’intent del PP d’obligar diversos ministres del govern espanyol a comparèixer al Senat durant el mes d’agost per donar explicacions sobre la crisi migratòria de Ceuta. La Sala de Vacances de l’alt tribunal ha rebutjat la mesura "cautelaríssima" que havien sol·licitat tres senadors populars en nom del grup parlamentari perquè considera que no existeix l’especial urgència necessària per prendre una decisió immediata sense escoltar abans l’Executiu. La resolució no significa, però, que el Suprem hagi donat la raó definitivament al govern espanyol ni que hagi avalat la seva negativa a comparèixer. El que ha decidit és una qüestió molt més concreta: no veu prou motius per saltar-se el procediment ordinari i ordenar les compareixences de manera fulminant. El litigi continuarà ara per la via cautelar ordinària i l’Advocacia de l’Estat disposa de deu dies per presentar les seves al·legacions.
Què demanava exactament el PP?
La batalla té l’origen en les peticions del PP perquè diversos membres de l'executiu de Pedro Sánchez (el ministre de l'interior Fernando Grande-Marlaska, la ministra de Defensa Margarita Robles i el ministre d'afers Exteriors, José Manuel Albares) compareguessin a la cambra alta durant l’agost arran de la greu crisi migratòria que viu Ceuta. Davant la falta d’aquestes compareixences, tres senadors del Grup Parlamentari Popular van acudir al Suprem invocant el seu dret constitucional a exercir plenament el càrrec parlamentari i, per tant, a controlar l’acció del govern espanyol.
Però no es van limitar a presentar un recurs. Van reclamar també una mesura cautelaríssima, una figura excepcional que permet a un tribunal adoptar provisionalment una decisió sense escoltar abans l’altra part quan existeix una urgència extraordinària. En aquest cas, hauria significat que el Suprem podia ordenar les compareixences dels ministres al Senat abans fins i tot que el govern central hagués pogut defensar la seva posició. I és precisament això el que els magistrats han descartat.
El dret a ser escoltat
La Sala de Vacances considera que els senadors del PP "no han acreditat l’especial urgència legalment exigible" per privar provisionalment el govern espanyol del seu dret a ser escoltat. El tribunal posa el focus en un argument especialment significatiu: els recurrents no han justificat prou per què el control parlamentari ha de produir-se necessàriament durant el període extraordinari d’agost perquè continuï sent efectiu. En el moment de dictar-se la resolució, recorda el Suprem, només queda aproximadament una setmana de mes i la tramitació ordinària de la mesura cautelar tampoc no s’hauria de prolongar excessivament. Dit d’una altra manera: el tribunal no veu acreditat que esperar uns dies per escoltar el govern espanyol faci inútil el recurs del PP.
La crisi de Ceuta continuarà existint al setembre
El Suprem utilitza també un altre argument que debilita la pretensió d’urgència dels populars. Segons els magistrats, el problema polític que justifica les compareixences —la crisi migratòria de Ceuta— no desapareixerà perquè el debat parlamentari es produeixi després d’agost. La resolució assenyala que no s’ha explicat per què el dret dels senadors a controlar l'executiu espanyol quedaria irremeiablement perjudicat si les compareixences es produïssin després d’haver escoltat l’Advocacia de l’Estat. El tribunal admet així implícitament la rellevància de la qüestió —parla expressament de la "greu crisi migratòria" que pateix Ceuta—, però separa aquesta gravetat de la urgència processal que seria necessària per intervenir sense escoltar una de les parts.
Què és una "cautelaríssima"?
La diferència és clau per entendre la decisió. Una mesura cautelar és una decisió provisional que adopta un jutge mentre resol el conflicte principal, amb l’objectiu d’evitar que l’espera deixi sense sentit la futura sentència. Una cautelaríssima va un pas més enllà: permet prendre aquesta decisió de manera immediata i, excepcionalment, sense haver escoltat encara la part afectada. Per això els tribunals exigeixen una urgència especialment intensa. En aquest cas, el Suprem considera que no existeix.
Els magistrats remarquen que ordenar unes compareixences parlamentàries tindria, a més, efectes immediats i difícilment reversibles. Si primer obliguessin els ministres a comparèixer i després escoltessin el govern central, el dret d’audiència de l’Executiu podria quedar reduït a una simple formalitat.
El PP perd aquesta primera batalla, però el cas continua
La decisió suposa, per tant, una derrota processal per al PP, però no posa punt final al conflicte. El Suprem ha ordenat transformar la petició urgent en un incident cautelar ordinari i ha concedit deu dies a l’Advocacia de l’Estat perquè presenti les seves al·legacions. Després, els magistrats hauran de decidir si adopten o no alguna mesura provisional. I queda encara una qüestió més important: determinar si el mateix procediment és admissible i fins on pot arribar el tribunal en un conflicte que afecta les relacions entre el govern central i el Parlament. De fet, el Suprem ho deixa expressament escrit: la resolució dictada ara no prejutja ni la jurisdicció, ni la competència, ni l’admissibilitat del recurs, ni molt menys el fons de l’assumpte.
Per tant, el tribunal no ha decidit encara si el govern espanyol està obligat a comparèixer en els termes exigits pel Senat. Únicament ha establert que no hi ha una emergència judicial que justifiqui obligar-lo a fer-ho immediatament i sense haver-lo escoltat abans. Una distinció jurídica important en una pugna política que continuarà quan l’agost ja s’hagi acabat.