La sentència del procés marca els límits a allò que pot ser la protesta, encara que sigui no violenta, i adverteix que aquest dret "no pot mutar en un impediment físic als agents" a complir un mandat judicial de manera generalitzada en el territori de la comunitat autònoma.
El text assenyala que, tot i que, segons el Codi Penal, la defensa política a favor de derogar, suspendre o modificar la Constitució o declarar la independència no és un delicte, sí ho és “mobilitzar la ciutadania en un alçament públic i tumultuari que, a més, impedeix l’aplicació de les lleis i obstaculitzar el compliment de les decisions judicials”.
“No podem fer nostre un mal entès principi d’insignificància, que recondueixi a la total impunitat comportaments que, inútils per a les finalitats determinants del tipus de rebel·lió, satisfan les previsions d’altres tipus penals, com en aquest cas, el delicte de sedició”, afegeix.
La sentència assenyala entre els arguments que justifiquen la condemna per sedició l’anunci dels concentrats l’1-O davant els col·legis electorals d'una determinada actitud d’oposició a possibilitar l’actuació dels Mossos, que van haver de “claudicar” a actuar en la major part dels centres. I això és així, segons se subratlla, fins i tot amb actitud de resistència pacífica, "noviolenta per acollir la terminologia de la prova pericial proposada per Jordi Cuixart".
“Aquesta negativa, en aquest escenari, encara que no donés un pas més, és per si sola apta i idònia per omplir les exigències típiques del delicte de sedició”, subratlla, per afegir tot seguit: “El dret a la protesta no pot mutar en un impediment físic als agents de l’autoritat a donar compliment a un mandat judicial, i a fer-ho d’una forma generalitzada en tota l’extensió d’una comunitat autònoma en què per un dia queda suspesa l’execució d’una ordre judicial”.
La conclusió és, segons la sentència, que “davant aquest aixecament multitudinari, generalitzat i projectat de forma estratègica, no és possible eludir la tipicitat de la sedició”. La raó és que l’autoritat del poder judicial va quedar en suspens substituïda per la pròpia voluntat dels convocats de celebrar el referèndum “imposada per la força”.
Tot plegat no es veu “difuminat”, subratlla, pels excessos de l’actuació dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, "col·laterals". “La tipicitat d’uns fets no es difumina pels denunciats excessos policials que, per al seu degut tractament jurisdiccional, estan sent objecte d’investigació en altres òrgans judicials”, puntualitza.
La conclusió del tribuna és que els fets proven que els esdeveniments registrats el 20 de setembre i l’1 d’octubre estan “lluny d’una pacífica i legítima manifestació de protesta”.
No hi ha rebel·lió
La Sala afirma que s’ha provat l’existència de violència tot i que el tribunal considera que respondre amb un sí o un no a l'existència del delicte de rebel·lió suposa un “reduccionisme analític” que no pot subscriure, “per més que s’hagi estès aquest discurs en altres àmbits”. “La violència ha de ser una violència instrumental, funcional, preordenada de forma directa, sense passes intermitges”, subratlla.
Els jutges asseguren, però, que aquesta decisió no pretén “menystenir el significat jurídic d’aquests actes violents i multitudinaris d’oposició al compliment de les resolucions judicials. Només busca ajustar l’anàlisi de l’estructura del delicte de rebel·lió”.
Els jutges recorden que n’hi va haver prou amb una decisió del TC per deixar sense immediata capacitat d’execució els instruments jurídics per implementar la independència. “La conjura va ser definitivament avortada amb la simple exhibició d’unes pàgines del BOE que publicava l’aplicació del 155 de la Constitució a la Comunitat Autònoma de Catalunya”, assenyala a més de recordar que “aquest fet va determinar a alguns dels processats a emprendre la fugida” mentre que els qui es van quedar “van desistir incondicionalment de l’aventura que havien emprès”.
“L’Estat va mantenir en tot moment el control de la força, militar, policial, jurisdiccional i fins i tot social. I ho va mantenir convertint l’eventual propòsit independentista en una mera quimera”, afegeix.
Tots els acusats, sostè, eren conscients de la “manifesta inviabilitat jurídica d’un referèndum d’autodeterminació que es presentava com la via per a la construcció de la República de Catalunya”.
El risc damunt dels bens jurídics ha de ser real “i no un simple somni de l’autor o un artifici enganyós creat per mobilitzar uns ciutadans que van creure estar assistint a l’acte històric de la fundació de la república catalana i, en realitat, havien estat cridats com una part tàcticament essencial de la veritable finalitat dels autors”.
El text assegura que “els acusats sabien, des del mateix moment del disseny independentista, que no existeix marc jurídic per a una secessió aconseguida per la simple via de fet”, que “un referèndum sense la més mínima garantia de legitimitat i transparència per a la comptabilitat del resultat, mai no seria homologat per observadors internacionals veritablement imparcials”, i que el trencament amb l’Estat “exigeix més que l’obstinada repetició de consignes dirigides a una part de la ciutadania que confia ingènuament en el lideratge dels seus representants polítics i en la seva capacitat per conduir-los a un nou Estat que només existeix en l’imaginari dels seus promotors”.
El fet que el president Carles Puigdemont deixés en suspens la proclamació de la república avala, segons la sentència, aquesta tesi.