Inicialment va plantejar-se el 14 d’abril. Però és el dia de la proclamació de la Segona República i, també, el dia de l’aniversari de Santiago Abascal, líder de l’ultradretà Vox. No se sap si ha estat per evitar un plebiscit sobre la monarquia i una doble alegria pel dirigent ultra, però Pedro Sánchez va decidir canviar la data de l’avançament electoral al 28 d’abril, amb l’única coincidència del final de la Setmana Santa.
Allò que sí que tenien clar a Moncloa és que, tombats els pressupostos, calia anar a eleccions, malgrat l’elevat risc. Dilluns va ser interpretat com un “globus sonda” als partits independentistes, però dimarts, després de reiterar la negativa a parlar sobre autodeterminació, ja era una realitat amb els últims serrells per tancar. El mateix dimarts, quan tot just començava el debat sobre els comptes públics –i també el judici de l’1-O–, als passadissos del Congrés només es parlava de final de legislatura. I els mateixos ministres de Sánchez, en petit comitè, donaven per perdut el pressupost i especulaven amb les possibles dates.
Però el que ha precipitat el final abrupte del govern Sánchez no han estat els pressupostos, sinó, com sempre, Catalunya, el principal factor desestabilitzador de la política espanyola durant els últims anys. Els últims passos de Sánchez han estat marcats per la manifestació de la dreta i l’extrema dreta a Colón –que va punxar malgrat les imatges falses distribuïdes pels partits–, que va alterar el diàleg Estat-Generalitat abans fins i tot de la mateixa manifestació. Però també la revolta dels barons socialistes i de pesos pesants com l’exvicepresident espanyol Alfonso Guerra i l’expresident Felipe González, que van escudar-se en la figura estèril del “relator”.
Davant l’ofensiva, Sánchez va replegar-se. Primer, la vicepresidenta Carmen Calvo va silenciar el grup de WhatsApp amb Pere Aragonès i Elsa Artadi. Després, va trencar el diàleg amb la Generalitat, escudant-se en què no podien parlar de dret d’autodeterminació (una posició de l’independentisme coneguda des del principi per Moncloa). Malgrat que Calvo va dir que continuaven asseguts a la taula, la realitat és que els missatges privats que el Govern li ha fet arribar aquesta setmana han quedat sense resposta.
Pedro Sánchez va arribar a la Moncloa el passat juny gràcies als vots favorables de l’independentisme, davant una promesa de diàleg polític per a resoldre el problema polític. Gairebé nou mesos, el mateix independentisme ha fet caure el president espanyol com a conseqüència del trencament d’un diàleg que no estava donant cap fruit més enllà de les fotografies i els comunicats conjunts calculats al mil·límetre. La Moncloa s’ha fet enrere i ha tingut conseqüències. És la diferència entre governar amb Catalunya o sense Catalunya, el principal factor d’inestabilitat política dels últims anys a l’Estat espanyol.
Sánchez ja sabia com anaven les coses
Pedro Sánchez ja sap que qualsevol acostament a Catalunya té un alt cost. Com recull en el llibre que publica dimarts que ve, Manual de resistencia, va ser precisament això el que va portar els barons del PSOE a defenestrar-lo en la seva primera etapa com a secretari general. Va presentar la dimissió l'1 d'octubre del 2016, un any abans del referèndum d'independència. El 24 d'octubre els socialistes van abstenir-se sense cap condició a la investidura de Mariano Rajoy com a president.
Va ser després de les eleccions espanyoles que van haver de repetir-se per manca d'acord. La rebel·lió, liderada per Susana Díaz però que va comptar amb una gran maquinària mediàtica al darrere, buscava impedir que Sánchez pactés amb Unidos Podemos i els partits independentistes per arribar a la Moncloa. Ho consideraven un preu molt més alt que permetre un nou govern Rajoy. Aquesta tesi va imposar-se, emportant-se per davant el secretari general.
Una aposta arriscada
El primer acte de Sánchez després de l'anunci d'avançament electoral va tenir lloc aquest dissabte a Sevilla, on va començar tot el 2 de desembre. Aquell dia, com a conseqüència de la desmobilització dels votants d'esquerres, Vox va irrompre al Parlament andalús amb 12 diputats i va permetre la conformació d'un nou govern de les tres dretes: PP, Ciutadans i Vox. Un escenari que, en temps d'alta volatilitat, existeix el risc que es repeteixi en uns comicis espanyols.
En aquestes eleccions, el president espanyol aspira, com a molt, a reforçar la seva posició, pujant dels 84 escons. Però la majoria que li donarà suport, si és que torna a sumar, tornarà a ser la mateixa, davant el cordó sanitari que li ha fet Ciutadans a Sánchez. Però els vots independentistes, de necessitar-los, li costaran més cars. Des de Barcelona ja l'han advertit que aquest cop no hi haurà xecs en blanc com els de la moció de censura.