Després de mesos intentant que el Govern en funcions se sotmetés a una sessió de control, l'oposició ha trobat un espai televisiu per qüestionar les accions del president interí, Mariano Rajoy. El debat s'ha convertit per moments en un "tots contra Rajoy", que el cap de l'Executiu ha aguantat, gràcies que Espanya no té un rescat avui dia i amb punts d’humor que han sorprès molts espectadors. Aquesta, una ofensiva on el líder de Podemos, Pablo Iglesias, ha eclipsat el pol “de les forces del canvi”, amb una absència de profunditat en els arguments sobre Catalunya.

Amb sorpasso d'Unidos Podemos o sense, el PSOE ha constatat que ha deixat de tenir l'hegemonia de l'esquerra. Si després del 26-J Rajoy revalida al capdavant del Govern, o "si el deixen", com ell ha demanat amb sornegueria, l'alternativa al Partit Popular (PP) ja no serà el líder del PSOE, Pedro Sánchez. Sense cap contraargument més que el propi argumentari, el de Ferraz ha retret una vegada i una altra que els podemistes han estat els culpables que ell no fos president i no haguessin fet fora Rajoy.

Però el secretari general de Podemos, Pablo Iglesias, molt àvid, s'ha encarat amb ell en una doble pantalla oferta pels realitzadors, on li ha fet una dura estocada: "Pedro, el rival no sóc jo. El rival és Rajoy...". Sigui per captar vots d'indecisos d'esquerra o per deixar-lo en evidència, Iglesias ha deixat la mà estesa al PSOE en tot moment. I mentrestant, llançava una bateria de dades a Rajoy, només equiparable a les del president en funcions.

Junts, els qui recorden a Sánchez que té la clau de la governabilitat per triar si el proper govern serà moderat-conservador o d'esquerres-progressista, han exercit un greuge comparatiu respecte de les vaguetats i les consignes repetides de PSOE i Ciutadans. Rivera ha llançat acusacions sobre uns pagaments que, segons el Tribunal Suprem, que ha aixecat la causa fins a quatre cops, Podemos no ha rebut de Veneçuela. Com a actors secundaris del govern que vindrà, C's i PSOE han mantingut el pacte de no-agressió, pels rèdits electorals que els pugui donar i per la llosa que els suposa. 

La vella política i la corrupció

Com la creu negra que el PP arrossega allà on va, la corrupció és l’únic bloc del debat on la gestió econòmica dels populars, juntament amb el mantra "és difícil governar", no ha servit a Rajoy per defensar-se amb contundència. Els papers de Bàrcenas, la destrucció dels CDs on presumptament hi haurien dades dels imputats o els missatges de "Luis, sé fuerte", han deixat el president en funcions sense cap mena d'argument, més enllà del "'i-tumés" i culpar els socialistes dels casos de corrupció que tampoc ha netejat.

La "vella política" ha quedat retratada en les retines dels ciutadans, davant de les acusacions d'Albert Rivera, qui s'ha erigit com l'home fort del bloc. Rivera ha portar el popular a un carreró sense sortida, d'on Rajoy només ha sabut sortir recordant que el de C's una vegada havia pagat una factura en negre. Podemos s'ha erigit com la crossa dels emergents, citant una llarga llista d'empreses on exsocialistes tenen càrrecs als consells d'administració.

Catalunya, fora de joc

Per bé que alguns el titllen de "desafiament a la convivència", tres dels contendents semblen no entendre res del procés. Rajoy ha repetit un cop i un altre la importància de la unitat d'Espanya, tret que comparteix amb Rivera, alhora que Sánchez s'ha compromès a impulsar la reforma de la Constitució per construir un model federal. Per a això caldria una majoria al Senat i al Congrés que no té, de manera que ha afegit que "estimaria" els catalans, donant a entendre que ara no són apreciats per l'Estat.

És en aquest punt on Iglesias ha tornat a defensar el dret a decidir, com a mesura de "radicalitat democràtica", tot fent un gir de discurs, palpable d'uns dies ençà. El líder podemista va defensar aquest diumenge a Barcelona que volia ser el president de tots els espanyols i catalans, és a dir, un 'no' en la consulta. Tanmateix, aquest punt ha quedat eclipsat per la constatació d'una evidència apareguda en el debat: Podemos necessita la majoria del PSOE per governar, i aquest no està per l'autodeterminació.

L'economia i els impostos flotants

El proper govern determinarà el model econòmic, en un moment on la Unió Europea amenaça amb no garantir la pròrroga pel compliment del dèficit. Rajoy s'ha defensat que Espanya no havia estat rescatada per les institucions comunitàries, circumstància que, afirma, s'hagués produït amb els rivals. Aquests han fet un front comú espontani, on li han retret que enviï cartes a Brussel·les assegurant que durà a terme més ajustos, alhora que a l'Estat proposa abaixar els impostos.

Segons el PSOE i C's, la mesura no es pot implementar, però Rajoy es refugia en la possibilitat que els 20 milions de llocs de treball per al 2020 li permetin recaptar suficients cotitzacions i mantenir el sistema públic. De manera diferent el sostindria Iglesias, a qui tots han increpat que vulgui apujar l'IRPF i acabar generant un model "com el de Grècia". Els socialistes aposten per crear un impost entre les grans fortunes que serveixi per finançar les pensions i C's vol la transformació del model econòmic i el pacte educatiu.

Pactes: Sánchez punxa

En termes pragmàtics, el debat ha servit per constatar que no hi haurà unes terceres eleccions. O almenys així ho asseguren els quatre. Rajoy ha estat taxatiu, indicant que ell no permetria governar a cap altre i volia la gran coalició. Iglesias ha insistit amb el govern d'esquerres-progressista i Rivera s'ha tornat a erigir com a partit frontissa entre els dos grans. Però què passarà si el PSOE queda com a tercer i Rajoy accepta l'encàrrec del Rei? Aquesta és la pregunta més important i que en dues hores i mitja de debat ningú ha preguntat, ni Sánchez contestat.