La dreta ha estat més del doble de temps en el poder que l'esquerra a la Comunitat de Madrid. El PSOE, els primers dotze anys des de l'aprovació de l'Estatut, del 83 fins al 95. Amb un sol president: Joaquín Leguina. Des de llavors, ja fa vint-i-sis anys, més d'un quart del segle, és vedat de la dreta. És territori privat del Partit Popular, la seva pròpia joia de la Corona. Fins a set presidents madrilenys han sortit de les files conservadores, des d'Alberto Ruiz-Gallardón i Esperanza Aguirre, fins a Cristina Cifuentes i ara Isabel Díaz Ayuso. Una altra cosa és com hagin acabat els mandataris de la Puerta del Sol. Han batut el rècord en el poder de Jordi Pujol, encara que renovant els líders.
Les majories han estat les que han estat, en alguns casos absolutíssimes. Ara sense poder governar en solitari, però encara amb la majoria d’enquestes i sondejos a favor seu. Per això, en el nou context electoral, tot sembla passar per Madrid. Totes les energies estan bolcades. Començant per Ayuso i el seu “comunisme o llibertat”, que va més enllà de les coordenades regionals; i continuant per Pedro Sánchez i La Moncloa, que ha posat tota la carn a la graella per a intentar el que en 26 anys ha estat impossible: un canvi d’hegemonia política. A aquesta tasca també s’hi ha entregat Pablo Iglesias, deixant una còmoda cadira al Consell de Ministres per baixar al fang. El moment és crucial.
Però més enllà del fenomen Ayuso, quina ha estat la recepta del PP per a retenir el poder a la capital de l’Estat d’aquesta manera? Els inquilins de la Puerta del Sol en aquest quart de segle han apel·lat a dos elements molt efectius en política: la butxaca i les emocions. A la butxaca amb una política fiscal de baixada continuada d’impostos. No és el mateix fer la declaració de la renda a Madrid que a Catalunya, tant si ets pobre com, sobretot, si ets ric. I a les emocions amb un populisme molt madrileny i centralista, de mimetitzar la capital amb Espanya. Però tot això també ha servit per a tapar un residu també propi de la fórmula madrilenya, la corrupció.
Un paradís fiscal intern?
Durant aquesta primera setmana de campanya electoral, Isabel Díaz Ayuso ja ha ensenyat les seves cartes amb una promesa: “la major baixada d’impostos de la història”. Madrid ha aprofitat el marge autonòmic per a practicar el que alguns territoris han denunciat com a competència deslleial. Els tipus marginals de l’IRPF són els més baixos de tot l’Estat, però presenta també una bonificació al 100% de l’impost sobre el patrimoni (és a dir, cobra zero euros per aquest tribut) o un impost de successions i donacions ridícul en termes comparats. S’ho pot permetre, especialment perquè ja es beneficia de l’efecte capitalitat. Hi ha qui parla de “dumping fiscal”, però la realitat és que, en termes polítics i electorals, funciona. Només cal veure com, mentre el govern espanyol vol lluitar contra la fiscalitat de Madrid, el seu candidat madrileny Ángel Gabilondo promet no tocar uns impostos ja molt baixos. És el millor reclam electoral possible.
López Casasnovas: "La política fiscal és aprofitada, insolidària, avantatjosa, sense sentit d'estat de la nació en què creuen”
Una política fiscal agressiva que també es tradueix en uns serveis públics més debilitats si no privatitzats. S’ha vist durant la pandèmia, amb la inversió en sanitat per càpita més baixa de tot Espanya. L’altra contrapartida, l'absorció de recursos a la resta de l’Estat, que veu com marxen grans fortunes i empreses que busquen estalviar-se milions d’euros. El president valencià Ximo Puig parla d'una "gran aspiradora que absorbeix recursos, població, funcionaris estatals i xarxes d'influència”.
Guillem López Casasnovas, catedràtic d’Economia de la Universitat Pompeu Fabra, forma part del comitè d’experts del govern espanyol que analitzarà la reforma fiscal que planteja La Moncloa. En conversa amb ElNacional.cat, és molt contundent a l’hora de descriure la política fiscal madrilenya dels últims 26 anys: “Aprofitada, insolidària, avantatjosa, sense sentit de l'estat de la nació en què creuen”. Això fa que Madrid “es posicioni des d'uns privilegis que l'Estat li ha tradicionalment atorgat, suportant-li les despeses i ara lliurant-li les mans en matèria tributària, i que avui exploten els polítics madrilenys de torn a benefici només propi”. I té conseqüències per a la resta de l’Estat, segons l’economista: “A falta d'un sentit identificador d'autogovern propi, des de la cultura, la tradició, l'estructura de país, la Comunitat es fa forta enfront de la resta des de l'oportunisme fiscal i un dumping difícil d'aturar fins i tot pel centralisme exacerbat que l'ha provocat i que ara diu que no el reconeix com a seu”.
Foto: Basilio (WikiMedia)
Populisme castís
Molts analistes coincideixen a assenyalar la fórmula de Madrid com una fórmula populista. Un populisme castís, amb les seves coordenades i les seves evolucions, però populisme al cap i a la fi. I se circumscriu molt a la capital espanyola. Només funciona allà. Tant és així que cap dirigent madrileny del PP ha acabat de president del govern espanyol. Els pilars d’aquesta fórmula que han explotat primer Esperanza Aguirre i ara Esperanza Ayuso: un ultraliberalisme (a la madrilenya, un capitalisme de BOE i elits) i l’hipercentralisme. Tot passa per Madrid perquè Madrid és el centre del món. És l’intent de mimetitzar-se amb Espanya. O, en paraules de la candidata a la reelecció, “Madrid és Espanya dins d’Espanya”. Durant aquests 26 anys han estat constants les referències a Catalunya, de tota mena, per a polaritzar i identificar una espècie d’enemic extern.
David Redoli, sociòleg i expresident de l’Associació de Comunicació Política (ACOP), apunta que en el lideratge d’Isabel Díaz Ayuso hi ha un punt de trumpisme. “No té complexos. Li és igual si és una veritat, una mitja veritat o una mentida. I, salvant les distàncies, comparteix el mateix estil de provocar i incendiar”, assenyala en aquest sentit. És un populisme “a la madrilenya”, centralista, que practica un “liberalisme per a qui tingui diners”. Seria un producte més madrileny que espanyol, “encara que s’aferrin a la bandera espanyola perquè la madrilenya no la coneix ningú”. La fórmula, similar a la d’Esperanza Aguirre, tot i que 'remasteritzada': “La senda de la confrontació i el desparpajo”.
David Redoli: "Ayuso no té complexos. Li és igual si és una veritat, una mitja veritat o una mentida"
Ara el hàndicap és que el PP ja no disposa de majories absolutes com abans, i de fet ni tan sols va guanyar les eleccions de fa dos anys, que es va endur el socialista Ángel Gabilondo. Per això, com un laboratori únic a tot el continent, la Comunitat de Madrid ha obert les portes de les institucions a l’extrema dreta de bat a bat, la mateixa que esperona i justifica les cartes amb bales a dirigents d'esquerres. I tot i que Ayuso no té complexos a l’hora de fer-ho, David Redoli assegura que ho fa “per necessitat”, per una lògica simplement “instrumental” de poder retenir el poder. Al final, rebla, no deixa de ser una escissió del PP que intenta absorbir.
Un niu de corrupció
Però no tot són flors i violes. La fórmula madrilenya també ha estat integrada per una de les pitjors xacres de la política: la corrupció. Pràcticament tots els inquilins populars de la Puerta del Sol s’han vist esquitxats per causes judicials. Hi ha hagut casos de corrupció soft, com el tamayazo. No es va poder esclarir judicialment, pel bloqueig del fiscal general Jesús Cardenal, però informacions periodístiques han situat el cas de transfuguisme en una presumpta trama de corrupció amb constructores. Però també de corrupció hard, com el cas Púnica, encara sota investigació i que implica fins a tres expresidents de la Comunitat. El sumari revela com les campanyes electorals del PP madrileny van nodrir-se de malversació d’ajudes públiques i diners d'adjudicacions arreglades.
De fet, un president madrileny, Ignacio González, ha arribat a trepitjar la presó. Està implicat en la Púnica, però va passar més de 200 dies entre reixes pel cas Lezo. Li van arribar a comissar 5,4 milions de dòlars en metàl·lic amagats a Colòmbia. Esperanza Aguirre i Cristina Cifuentes també estan sent investigades per la Púnica. Cifuentes hi suma, a més, el cas pel seu màster (culpable tothom menys ella). Aguirre hi ha sumat recentment el cas del quadre de Goya, que hauria venut de forma oculta aprofitant la seva condició. L’ombra de la sospita també plana sobre Isabel Díaz Ayuso, per presumptament haver col·laborat en la Púnica i pel cas Avalmadrid, l’empresa semipública que va prestar 400.000 euros a MC Infortécnica, empresa del seu pare, que deu anys després encara no l’ha retornat.
Per què aquesta hegemonia?
Madrid és un cas únic a nivell europeu i possiblement mundial. No segueix les normes de la ciència política, que diuen que el vot urbanita és més progressista i el vot rural és més conservador. La capital d’Espanya s’ha trobat sistemàticament a la dreta de la mitjana del seu estat. Probablement no passa en cap altra capital europea equiparable a Madrid, tampoc en els Estats governats per l’esquerra.
El sociòleg David Redoli creu que això es deu a“causes múltiples”. En primer lloc, perquè és una “ciutat de rendes” a conseqüència de l’efecte capitalitat. Assenyala en aquest sentit que en barris com Salamanca o municipis com Pozuelo i la Moraleja “arrassa completament”, amb percentatges que poden arribar al 70% per a la dreta. No només acumulació de rendes mitjanes i altes, sinó també la seva “assistència altíssima a les urnes”. S’ha convertit en el que va representar CiU a Catalunya, salvant les distàncies.
A diferència —contraposa el també expresident de l’Associació de Comunicació Política— del que passa en els barris i municipis més humils, on es concentra l'esquerra. “Fins a l’arribada de Gabilondo, l'esquerra no ha estat capaç d’oferir alternatives il·lusionats”, conclou el sociòleg. N’hi ha prou amb una dada: el PP n’ha tingut prou guanyant als barris i municipis del 30% més ric perquè el 70% restant s’ha desmobilitzat històricament. És el que tracten de revertir ara Gabilondo, Iglesias i García. Caldrà esperar que comenci el recompte el 4 de maig a les vuit de vespre.