El president, Carles Puigdemont (Amer, 1962), ha superat els darrers quinze dies al Parlament una qüestió de confiança i el seu primer debat de política general, on ha quedat fixat el darrer tram del full de ruta independentista. D'aquests plens ha sortit el compromís de convocar el referèndum abans de la segona quinzena de setembre i unes eleccions constituents sis mesos més tard. I la resposta des de l'Estat no s'ha fet esperar.

El Parlament ha perfilat el calendari del full de ruta: referèndum, com a molt tard el setembre, i sis mesos després, eleccions constituents...
Efectivament, aquest és el calendari que, de fet, és hereu del calendari amb el qual vam presentar-nos a les eleccions i amb el qual volíem culminar el procés. Per tant és, a allò que jo ja vaig avançar el gener, posar-hi una data més concreta. Sempre admet uns moviments tècnics, amunt o avall. Però, marca ja uns compromisos de calendari molt definits i nítids que ens ajuden a defensar aquesta idea que estem fent la feina que ens pertoca.

A nosaltres ja ens va bé el contrast: el Parlament aprova un mandat democràtic i ens envien respostes judicials

S’esperava que el TC anunciés abans de la votació de dijous que enviava la presidenta del Parlament a la via penal i que el Suprem demanés el suplicatori de Francesc Homs...?
Esperàvem que passés, van fer el seu Sis d’Octubre. Segur que no hi ha casualitats, vaja, jo no me les crec. La decisió entrava en el guió d’aquesta ofensiva de l’Estat. En tot cas, a nosaltres ens va bé el contrast: el dia que el Parlament amb amplíssima majoria, per tant, amb un mandat democràtic irrefutable, pren la decisió, en lloc de tenir allò que reclamem, que és una resposta política, ens envien noves respostes judicials. Ajuda a contrastar més per què no volem continuar dins d’aquest Estat i en volem fer un de nou.

Què ha de fer Forcadell si queda inhabilitada? El president de l'ANC li va reclamar durant la Diada que, en aquest cas, l'endemà tornés a ocupar el seu lloc a la presidència del Parlament.
És que tots esperem que totes les persones que, en l’exercici de la defensa de la democràcia i d’allò que els ciutadans han votat, puguin ser inhabilitades continuïn sent fidels al mandat que ha fet el poble de Catalunya. Almenys aquest és el compromís del Govern també, i segur que la gent espera això. Tots tenim clar que no és una inhabilitació personal. Inhabilitant la presidenta del Parlament, o un conseller, o el president, el que estan intentant és inhabilitar el poble i això no ho acceptarem mai, i no serem còmplices d’aquesta inhabilitació general del poble de Catalunya.

Entraríem en el famós capítol de la desobediència...
Això de la desobediència, relativitzem-ho. Nosaltres no estem en la lògica de la desobediència sinó en la de l’obediència estricta al poble de Catalunya i al Parlament. El que hem de preguntar és: els altres grups polítics desobeiran el Parlament, el mandat del poble de Catalunya? Nosaltres diem que no pensem desobeir el poble de Catalunya.

El referèndum no es plantejarà com es va plantejar el 9-N

Aquest referèndum que preveuen com a molt tard el setembre, com ho faran perquè no acabi sent un nou 9-N?
D’entrada, perquè no es plantejarà com es va plantejar el 9-N. El 9-N és un actiu que té el procés, va ser un èxit de mobilització, de resposta ciutadana i civisme. Gràcies a l’èxit del 9-N nosaltres ara creiem que podem fer el referèndum que no ens van deixar fer.

Quina mena de referèndum?
Doncs, una resposta binària, que no era el cas del 9-N, una resposta que tingui efectes jurídics, polítics, i, per tant, que s’assembli el més possible a aquell instrument que la majoria de països que han esdevingut independents han fet servir, per demostrar no només a nosaltres mateixos sinó al món que som una majoria que volem que Catalunya sigui un Estat independent. Serveix per a això.

Però necessitarà un cens...
Necessitarem moltes coses. Necessitarem, per començar, un pressupost, una organització, un reglament que funcioni i doni garanties, ha de donar totes les garanties al món que el resultat és un fidel reflex de la voluntat del poble de Catalunya. Tot el que decidirem anirà en aquesta direcció. Tot. Això abraça des del pressupost que haurem de definir fins a la campanya, la manera com la gent podrà votar, aquí o fora...

Però, com superarà les traves que li plantejarà l’Estat ja des del mateix moment que aparegui en el pressupost?
Fins ara han anat posant moltes traves, totes les hem superat. El que no farem és explicar-ho a l’adversari polític. No li posarem les coses fàcils. Ho farem. I si ho fem, ho farem bé. Per tant, funcionarà.

I com garantirà el reconeixement internacional?
És que ja no serà una decisió del Parlament o del Govern. Si la gent vol, el reconeixement és inevitable. No pot ser d’una altra manera. Si aquí vota una part significativa de la població i el resultat és clar, no hi ha cap possibilitat que no es reconegui aquesta realitat: existeix, no es pot ocultar sota una catifa o, per comoditat de tots plegats, dir aquí no ha passat res.

Hem de tenir sentit d'Estat. Aquest país es va emancipar políticament el 27-S

Abans, però, caldrà superar l’aprovació de la llei de transitorietat jurídica, pas previ imprescindible, i hi haurà un primer xoc amb l'Estat...
La resposta és el nostre sentit d’Estat. Hem de tenir sentit d’Estat. El que puguin fer els altres ja està previst. Però aquest país es va emancipar políticament el 27-S de l’any passat i va decidir que a partir d’ara prendrà les seves decisions polítiques, en funció del mandat i dels interessos del poble de Catalunya, que òbviament no estan isolats del món i s’han de posar en coordinació amb altres circumstàncies polítiques: les espanyoles –per descomptat–, les europees, les mundials... Però les decisions seran sobiranes. I per tant, la decisió que prengui el Parlament obeirà aquesta lògica. Que això a l’actual govern espanyol no només no el complau sinó que el motiva per presentar demandes, no és cap sorpresa.

Vostè ha dit que el paper de la gent al carrer serà molt important, que “caldrà” que la gent faci costat. A què es referia quan va dir això?
Fins ara, quan ha calgut, la gent ha respost; quan ha calgut omplir Diades, ho ha fet no una sinó cinc vegades; quan hem demanat a la societat civil que fes costat als encausats; quan hem demanat als ajuntaments que s’adhereixin a una entitat municipalista que fomenti la independència... És a dir, la gent ha respost. Vol dir que s’ha acabat la feina de la gent perquè ara li toca a les institucions? No. Perquè, finalment, el referèndum el guanyarà la gent. Si la gent hi va, ho guanyem. Segur. Per tant, tocarà. Però aquesta és la part que em preocupa menys, perquè la gent ha respost sempre. I som aquí tots plegats, la política especialment, per l’obstinació de la gent. La gent no fallarà.

Sempre que ha calgut, el poble surt i demana les coses que vol conquerir

En què està pensant, però, quan preveu que caldran noves mobilitzacions?
Jo no penso en res que no sigui la culminació d’aquest procés en les formes en què he dit al Parlament. Però no sabem ni quin govern hi haurà a Espanya, ni quines actituds tindrà, ni com s’agreujarà la persecució judicial... El que està clar és que davant un president com Mas, la vicepresidenta Ortega i els consellers Rigau i Homs jutjats per les urnes, aquesta ha de ser una resposta de país, no pot ser una resposta de comunicat de premsa. Jo crec que el poble de Catalunya ho té clar això. Per exemple, en el moment en què es vulgui continuar la persecució jurídica contra els que estem empenyent un dret democràtic reconegut internacionalment com el dret dels pobles a la lliure determinació. Quan algú atempti contra això, no es limita a ser un afer del Govern o del Parlament, és un afer del país, i com sempre ha passat en els casos en què ha calgut, com va caldre l’11 de Setembre del 76, encara que fos il·legal demanar l’Estatut d’Autonomia, el poble surt i demana les coses que vol conquerir. I les conquestes democràtiques a Catalunya no s’han fet mai per la violència, el que tenim o la independència que tindrem no l’haurem feta mai acompanyada de les armes ni dels morts, sinó de la pau la convivència el civisme. És així com guanyarem.

En la qüestió de confiança, va assenyalar Oriol Junqueras com a responsabilitat d’endegar l’arquitectura de tot el referèndum. I se n’han fet moltes interpretacions...
No vaig dir exactament això, vaig dir que la comissió interdepartamental per a l’impuls de l’autogovern que presideix el vicepresident Junqueras és la que té, com no podia ser d’altra manera, la responsabilitat d’això. No és un encàrrec al vicepresident de l’àrea econòmica. És un afer de tot el Govern i l’òrgan del Govern que coordina la participació dels diferents departament en l’impuls de l’autogovern és aquesta comissió que presideix el vicepresident Junqueras.

No podrem guanyar aquesta batalla si el Govern no es posa al davant amb tot el coratge

Efectivament, també va deixar clar que el referèndum és un encàrrec que apel·la a tot el Govern i que tothom ha d’assumir la responsabilitat que li pertoca. Per què aquest avís?
No era un avís, era un missatge al poble de Catalunya. Això és una acció solidària del Govern. Tot el Govern es posa al davant. En el risc també. I és un missatge també de cara a la gent que treballa en l’Administració o als ajuntaments, o treballa a empreses. El risc i la responsabilitat el posa tot el Govern. És un missatge de solidesa, de seguretat, de compromís. No podrem guanyar aquesta batalla, ni tan sols lliurar-la, si el govern no es posa al davant amb tot el coratge, amb tota la responsabilitat i assumint tot el compromís, que és el que vaig voler explicar. Que ningú pensi que això només afecta Presidència o Vicepresidència o a Participació, això és tot el Govern. Que ningú en tingui dubte.

Com veu la solidesa del Govern?
Aquest és un govern sòlid, cohesionat, alegre, que genera confiança interna i externa. Crec que és una de les claus que explica el perquè, tanta excepcionalitat junta amb condicionants que no s’havien produït mai, amb la convivència de grups polítics diferents, funcioni. Perquè tenim ganes que funcioni. És clar que hi ha diferències, discrepàncies, però és que ens sentim molt lliures de poder-les fer, socialitzar, de respectar-nos molt i tenir clar en tot moment que l’objectiu és el país, no són els racons que molt legítimament cadascú pugui tenir d’interessos partidistes o trajectòries personals, sinó el país. I pel país estem disposats a fer sacrificis, esforços, exigències molt altes.

Hi ha hagut alguns grinyols aquest setembre entre ERC i PDECat. La responsable del seu partit, Marta Pascal, va arribar a advertir Esquerra sobre la temptació de reeditar el tripartit...
Això no és un tema del govern i de grup parlamentari. Forma part de la política catalana, dels partits, que continuen existint i han de continuar existint i han de tenir diferències i, segurament en alguns casos, les han de posar en evidència, perquè per això es fa política. Aquí no és un partit únic, per sort, som molts partits, que en algun cas ens hem posat d’acord de manera excepcional per arribar a fer una cosa excepcional, però això no treu que, per exemple, en la visió de la societat hi hagi discrepàncies en algunes coses. No cal tampoc donar-hi més transcendència, es produeixen i es produiran en el futur. El que sí que hem d’esperar tots, i en aquest sentit no tinc queixa, és que les decisions que prenguem els partits compromesos amb la independència de Catalunya sumin.

Precisament, ha transcendit una reunió del Govern en què alguns consellers del PDECat expressaven certes reticències al referèndum que defensa Puigdemont...
Allò que ha transcendit no es correspon a la veritat. Les reunions del Govern són secretes, qui parli d’això en parla sobre bases informatives inexistents.

Al Govern ningú qüestiona el mandat del 27-S. Si tingués cap dubte, tinc la responsabilitat de nomenar i també de cessar

Què va passar, doncs?
Per fidelitat a la deliberació dels consells executius no entraré en detalls. El que sí que demano no és només la preservació dels debats sinó que es continuï fent com s’ha fet fins ara, que tots els consellers de tots els grups i orientacions puguin parlar lliurement, perquè per prendre decisions necessito saber i per arribar a un acord solidari del Govern tots hem de poder expressar la nostra opinió. No hi ha hagut ni una sola opinió que qüestioni, com no podia ser d’una altra manera, el mandat democràtic del 27-S. Al contrari, tots sense excepció, busquen la millor manera de complir aquest compromís. Tots. Sense excepció. Si jo tingués el més mínim dubte que algú no té intenció de complir el propòsit, evidentment, sóc president i tinc la responsabilitat de nomenar i també de cessar i no només no hi ha cap motiu, sinó al contrari, a mesura que han passat els mesos, que hem hagut de prendre decisions, la gent ha demostrat el seu compromís insubornable amb el procés d’independència de Catalunya.

Per tant, se sent totalment recolzat pel seu partit?
És que no sé d’on surt aquesta idea... Pertanyo a un partit polític que ha fet una renovació molt profunda, segurament la renovació més important de la política catalana. En aquests moments, el partit és més que mai la imatge fidel del que vol el poble de Catalunya i el que vol aquest govern.

Avui hi ha més cohesió al meu partit que quan es va decidir fer president Aznar

La vella Convergència i el nou PDECat conviuen sense problemes?
Com convivien quan hi havia un secretari general que es deia Pere Esteve que volia que pactéssim amb el PP i hi convivia quan hi havia un senyor que es deia Miquel Roca i volia que féssim una reverència a la Constitució espanyola. Igual. Hi ha gent que està més decantada cap a un costat i una petita part que sempre pensarà que el millor seria una altra cosa, però avui hi ha molta més cohesió que la que hi havia en el partit quan es va decidir fer president el senyor Aznar.

El conseller Santi Vila es mostrava crític aquesta setmana en una entrevista a 'El País' amb les inversions que fa aquest govern en Cultura...
Tots els que hem tingut responsabilitats en Cultura, jo les vaig tenir a l’Ajuntament de Girona, pensem sempre que la cultura ha de tenir molta més presència. I l’ha de tenir. Des d’aquest punt de vista comparteixo la idea que la Catalunya independent ha de basar-se en una preeminència de la cultura com fan els grans països del món. No podrem avançar, tenir cohesió social, fer aportacions al món si prescindim de la cultura. Dit això, no tenim els recursos per poder respondre a la construcció d’un país així. Raó de més per tenir un Estat independent que ens protegeixi la llengua, els nostres creadors... Per tant, estic d’acord que la República independent ha de ser també una república d’arrel cultural.

I comparteix, com ell diu, que la cultura catalana és també espanyolíssima?
Ell no va dir exactament això. Ell va voler dir que la cultura és permeable a moltes aportacions. La cultura pròpia de Catalunya sap de quina manera fer una aportació universal a partir dels seus valors i el seu diàleg amb les cultures de les civilitzacions que existeixen al món. El fet que ens diferencia d’una cultura sucursalitzada és que això ho hem fet amb sobirania cultural. Ell volia dir: la cultura d’una Catalunya independent trencarà amb la cultura espanyola? No hi trencarà pas. Ni amb la francesa, ni amb la portuguesa, ni amb la italiana, ni amb l’americana. La gràcia és que ho sabem incorporar amb sobirania cultural.

Vila és una persona compromesa amb el procés, lleial al Govern i a mi personalment

Però el conseller Vila ha estat uns dies fent intervencions que aixequen polseguera, com un tuit lloant la moderació de Feijóo (PP) i Urkullu (PNB) després de les eleccions gallegues i basques...
El Santi Vila, que fa uns anys que el conec, se l’ha de sentir sencer. El comparo sovint amb Gaziel. Tothom té un Gaziel que li convé. Vols fer dir Gaziel que era independentista? El trobaràs. Que era unionista? També. Ara, per entendre Gaziel l’has de llegir sencer. Doncs al Santi li passa una cosa similar. L’has de llegir tot. Perquè ell fa un gran esforç intel·lectual per explicar bé els arguments. És una persona amb qui jo tinc una relació molt franca i ens diem les coses a la cara amb una lleialtat que és molt sana i positiva per al Govern, és una persona intel·lectualment molt sofisticada. En un món poc sofisticat com és el dels 140 caràcters, a vegades això grinyola una mica. Ell n’és conscient que passa això. La seva posició qui la vulgui saber, la sap: una persona compromesa amb el procés d’independència, lleial al Govern, a mi personalment, preparat, que no té cap dubte com ha de ser la cultura d’una República catalana...

Hi ha una pregunta que se li ha de fer a totes les entrevistes, serà candidat?
Ostres (riu)... I si s’ha de fer a totes les entrevistes cal continuar-la fent.

Sí, perquè en aquestes intervencions al Parlament hi ha tornat...
I aleshores on és el dubte?

Si, de cop, hem de convocar eleccions amb la feina a mig fer, em sentiré fins i tot obligat a presentar-m'hi

En quines circumstàncies es veu vostè com a candidat?
Doncs en unes circumstàncies per a les quals jo no treballo i no vull que passin: que de cop i volta hàgim de convocar eleccions perquè no ens n'hem sortit i arribem a la conclusió que hem de mantenir el mateix full de ruta amb més potència i cal que tothom hi sumem. En aquestes circumstàncies, d'haver deixat la feina a mig fer, és quan em sento fins i tot obligat, però aquest és un escenari que jo no contemplo.

El preocupa un cara a cara a les urnes amb Oriol Junqueras?
No, perquè si realment decidim que hem de refer i reforçar el full de ruta del 27-S, per què hi ha d’haver aquest cara a cara? Si estem en aquesta lògica, és que ja no estem defensant el que defensàvem el 27-S. El que estic dient és que si volem fer un país independent o el fem units o, siguem francs... No podrem demanar a la gent que quan hagi de pagar els impostos faci un esforç, o que quan s’hagi de tornar a mobilitzar, surti, si esforços molt més petits com posar-se d’acord d’anar junts per defensar la independència no els haurem fet. Però com que això no passarà, cada vegada que em fan aquesta pregunta penso que és una pregunta que forma part de la ciència-ficció política.

Em sembla evident que JxSí s'ha de reeditar si no pot culminar el projecte i si el considera vàlid

Per tant, vol dir que si s’haguessin de convocar eleccions perquè no s’ha pogut fer el full de ruta tal com s’ha acordat, s’ha de reeditar JxSí?
En unes circumstàncies en què JxSí no ha pogut culminar el seu projecte i JxSí consideri que el projecte és vàlid, em sembla que és bastant evident, no? Ara, si JxSí considera que ja no és vàlid aquest projecte, que no val la pena aquesta estratègia, aleshores la circumstància és una altra. Però, vaja, seria posar-ho molt més difícil. A aquesta pantalla no hi he arribat.

I si hagués de ser candidat en aquesta pantalla?
No em faci dir coses que no he contemplat.