La sentència de Pedro Sánchez el setembre del 2019 va ser lapidària: amb Pablo Iglesias assegut a la taula del Consell de Ministres “no dormiria tranquil a la nit juntament amb el 95% dels ciutadans d’aquest país”. Ni dos mesos després tots dos ja signaven un preacord de govern de coalició, perquè els números continuaven sent tossuts malgrat haver abocat Espanya a una repetició electoral. Ara fa un any es constituïa amb sang, suor i llàgrimes el primer govern espanyol de coalició des de la Segona República. Ho van fer per la mínima, en segona votació, després de tancar una majoria inestable d’investidura al Congrés dels Diputats. Llavors es van comprometre a tenir diverses veus “però una sola paraula”, un sol govern i no dos en un. El govern ha sobreviscut amb sobresalts. Aquella premissa no s’ha complert en absolut. Els passos que es fan costen el doble, o més.

Pràcticament només va tenir dos mesos de descans, o ni tan sols això. Una pandèmia mundial ho va capgirar tot –incloses les prioritats del govern– i va convertir Espanya en un dels països més colpejats d’Europa en xifres de contagis i morts per coronavirus. Una crisi sanitària, econòmica i social desbocada, que ha posat a prova les costures de la coalició en múltiples ocasions. Com també ha estat desbocada l’ofensiva de l’oposició de dretes, la dreta política però també la judicial i fins i tot policial i militar. Probablement el torcebraç de Casado, Abascal i els poders de l’Estat profund ha estat l’únic element cohesionador entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias.

En aquests dotze mesos, les filtracions interessades i les travetes han estat una constant. De tensions en tan sols un any de govern no n'han faltat. Només tres exemples. El més recent, l’aprovació d’un decret que prorrogui la prohibició de desnonar i tallar subministraments. Ha trigat setmanes a veure la llum per les discussions internes i s’ha quedat bastant curt per a Unidas Podemos: ells volien prorrogar-ho almenys fins al 2022, però finalment serà fins que decaigui l’estat d’alarma el pròxim 9 de maig. El mateix es va viure, durant mesos, amb l’ingrés mínim vital, que ni tan sols ha acabat arribant encara a tota la població a la qual pretenia donar cobertura. Però fins i tot han xocat en qüestions que no tenen aquestes implicacions econòmiques i que són compromisos socials compartits. És el cas de la llei de llibertats sexuals –la del només sí és sí–, la primera gran topada de l’executiu. La seva tramitació en Consell de Ministres va anar acompanyada de greus retrets a banda i banda, després de la pugna entre els ministeris d’Igualtat i Justícia. Perquè una llei pot involucrar més d’un ministeri, no sempre del mateix color polític.

Ara l’aprovació dels pressupostos de l’Estat ha donat, per fi, la perspectiva d’un govern durador. Però el primer any ja ha estat el presagi del que ve: una legislatura que potser serà llarga, però també turbulenta en diversos fronts. Pot passar de tot. Només tres exemples. La recuperació econòmica, amb Nadia Calviño al capdavant, fet que aixeca sempre recels a Podemos. La carpeta catalana, amb la possible llibertat dels presos, la taula de diàleg sense reunir i eleccions a la vista. I la crisi inesperada de la monarquia, que amb l’emèrit fugit enfronta frontalment els dos socis de La Moncloa. A tot això, caldrà controlar els danys de la petita remodelació de gabinet per la sortida de Salvador Illa i la probable entrada de Miquel Iceta. I sense tenir encara consolidada una majoria al Congrés dels Diputats.

La recuperació econòmica

El coronavirus ho ha trastocat tot i ha enfonsat l’economia espanyola en una magnitud sense precedents. Les últimes previsions de l’OCDE preveuen que Espanya ha tancat l’any amb una caiguda del PIB de l’11,6%, mentre el 2021 només remuntarà un 5%. S’han destruït molts llocs de treball i les prestacions dels ERTO tampoc acaben d’arribar als treballadors. La pluja de milions dels fons europeus, tot i que insuficient, pot ajudar a salvar els mobles. Però des de Brussel.les avisen que caldrà reformes de l’Estat. El ministre d’Inclusió, José Luis Escrivá, ja treballa en una retallada del 5% de les pensions a través del còmput d’anys. Unidas Podemos ja ha aixecat la destral de guerra, avisant que s’hi oposarà frontalment. Mentrestant, la pujada del salari mínim continua congelada enfrontant també els dos socis del govern de coalició. No serà estrany que aquest any torni a aflorar en diverses ocasions la guerra soterrada entre els vicepresidents Pablo Iglesias i Nadia Calviño. Sánchez va prometre a l’inici de la pandèmia un canvi de paradigma respecte de la crisi del 2008, que es va saldar amb una retallada del sector públic i els serveis socials. Caldrà veure si es manté fidel al seu compromís o també el desa en un calaix, com la carpeta catalana.

La carpeta catalana

Justament el govern espanyol ha tancat el 2020 amb una promesa incomplerta: la del ministre Juan Carlos Campo d’aprovar la reforma dels delictes de rebel.lió i sedició abans del 31 de desembre. I els enfrontaments que ha comportat això especialment amb els comuns. La llibertat dels presos polítics independentistes, ja sigui a través del Codi Penal o dels indults, serà un element clau per a una certa normalització del clima a Catalunya que persegueix l’executiu central. Però tot plegat estarà marcat per les diferents aproximacions al contenciós català del PSOE i Podemos, i especialment del resultat de les eleccions del 14-F, amb una cursa entre ERC, JxCat i l’aposta desesperada del PSC amb Salvador Illa. No serà fins després de les eleccions que es pugui tornar a reunir la taula de diàleg, l’únic acord d’investidura dels republicans que no s’ha vist complert. Només ha celebrat una reunió de protocol per a constituir-se. Però l’independentisme exigeix més que una fotografia. Els dos socis hauran de començar a dibuixar una proposta, però abans l’hauran de consensuar ells dos, que no serà un camí fàcil. Fins ara, Podemos ha mantingut que el referèndum d’autodeterminació és la via. Els socialistes no volen ni sentir-ne a parlar. Serà interessant el paper de Miquel Iceta com a possible ministre.

El pitjor any de Felip VI

El 2020 ha estat el pitjor any per als sanitaris i també per als monàrquics. La imatge de la institució fa aigües. El rei emèrit es troba fugit als Emirats Àrabs, des d’on declara centenars de milers d’euros que havia defraudat a la Hisenda espanyola i té causes judicials obertes en diferents països, incloent-hi Espanya. Mentrestant, els militars retirats però també en actiu protagonitzen un renovat soroll de sabres, i miren directament cap al seu fill. En els seus dos discursos, per Nadal i per la Pasqua Militar, Felip VI ha preferit passar-hi de puntetes. La monarquia està en crisi institucional i això divideix també el govern de coalició. Unidas Podemos pressiona per aprovar almenys una llei de la Corona, que reguli les seves funcions i estableixi una major transparència que les molles actuals. Mentrestant, el PSOE tracta d’aturar qualsevol moviment que pugui desestabilitzar el règim del 78, del qual la Corona n’és la peça central. Fent pinça amb el PP i Vox a la Mesa del Congrés, els socialistes ja han aturat un grapat de comissions d’investigació, unes iniciatives que en molts casos duien la firma del grup parlamentari d’Unidas Podemos. El Dragon Khan torna a instal·lar-se, aquest cop a Madrid.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat