Un dia més a les portades impreses de Madrid, un dia més en la guerra dels tres diaris antigovernamentals per tombar el govern de Pedro Sánchez. La croada d’El Mundo, ABC i La Razón és de les que fan perdre la perspectiva. Es nota en alguns detalls.
El més cridaner és El Mundo, que presenta als responsables dels comptes públics com una colla de tafurs provant d’enganyar Brussel·les, les Corts i tots els espanyols ensenyant una carta falsa amb la ma dreta mentre sota la taula en preparen una altra amb l’esquerra perquè “és fàcil”.
Ho atribueix a dos motius. D’una banda, el PSOE pretén distreure amb uns comptes falsos per a fer temps fins que passin les eleccions andaluses i, llavors sí, ensenyar els pressupostos de debò, que inclouran les retallades que la UE exigeix.
De l’altra banda, Podemos, el soci, té els seus propis motius. Pablo Iglesias ha de convèncer Oriol Junqueras de votar a favor dels pressupostos perquè “així facilitaria la seva llibertat”, com diu en un subtítol. Que això sigui un impossible jurídic i polític no és la part més trista d’aquesta intoxicació. La part més trista és que el diari pretén fer creure que el líder republicà es deixarà enredar i mossegarà l’esquer. Què infantil. Potser sigui encara més preocupant que construeixin tot aquest relat per a que algú s’ho cregui –que més d’un s’ho creurà, perquè no hi ha pitjor fanàtic que el que vol.
La Razón fa una feina semblant. Aquest diari, però, treballa sobre una altra motivació: el govern espanyol vol fer aprovar els pressupostos enmig del judici, tot esperant que així farà creure als independentistes que el seu vot favorable servirà per “suavitzar” les acusacions als presos polítics i exiliats.
És a dir, en un i altre cas, la justícia espanyola ha de col·laborar amb Pedro Sánchez per a combinar una rebaixa en l’acusació i en les penes amb l’aprovació dels pressupostos. Com s’entén? On queda la independència de la justícia amb que els mateixos diaris omplen pàgines i pàgines amb indignació solemne? No té ni cap ni peus.
Quan no tens dades ni fets, el que “és fàcil” és confegir una informació atribuint l’adversari –l’enemic, més aviat– les intencions més perverses i fabricant conxorxes que no te les creus ni tu. És una trampa clàssica: d’entrada, l'acusat no ho pot acceptar i, si prova de desmentir-ho, amplifica la sospita d'amagar motivacions bastardes i la bola encara es fa més gran.
