És diumenge al final d’una setmana amb poca gresca política i la majoria de portades apareixen amb material fred, preparat d’avantmà. Alguns dels temes programats són de més actualitat (l’entrevista de La Razón al ministre de Defensa ucraïnès o la d’El País a la ministra de Transició Ecològica) i altres podrien sortir el mes que ve (“Com envellir bé”, de l’Ara o la història d’El Periódico sobre les màfies italianes). La Vanguardia sembla que dona una notícia i no n’hi ha per a tant: la comissió no ha expedientat la Generalitat —ja li agradaria a la Generalitat rebre aquest reconeixement estatal— sinó a l’Estat espanyol, a qui ha cridat l’atenció perquè ha depassat els terminis per entregar la planficació hidràulica per culpa de Catalunya, Andalusia i les Canàries, que no han fet els deures a temps. Res greu, de moment, per molta portada que ocupi. El Punt Avui sí que dona una notícia que afecta una pila de gent: 70.000 catalans encara esperen els ajuts de la llei de la dependència, una cacicada del govern espanyol —època Zapatero— per la qual les despeses van a mitges entre l’administració central i l’autonòmica que han acabat pagant les autonomies.
La notícia política del dia és Pablo Iglesias pidolant unitat a l’esquerra a l’esquerra del PSOE. Convé traduir “unitat” per qué hay de lo mío, en el sentit que Iglesias i Podemos reclamen un protagonisme més gran. Com sempre, els diaris del Trio de la Benzina ho aprofiten per vendre el relat que Podemos i Sumar són un guirigall infinit i deteriorar l’actual coalició del govern espanyol. Els diaris més al costat de la Moncloa es dediquen a fer-ne una menció administrativa i freda amb una mica de ganes de fer por. “[Podemos] no és un ornament”, assenyalen alguns d’aquests diaris —i també El Mundo.
També és remarcable que La Vanguardia presenti a Josep Santacreu com a candidat de l’establishment tradicional a la presidència de la Cambra de Barcelona, l’home que ha de destronar la llista d’Eines de país, candidatura de línia independentista que va guanyar les anteriors eleccions. El diari dedica dues pàgines dues a fer la propaganda de Santacreu: és “transversal, sense cap biaix ideològic”, “es veu de bon ull al món empresarial”, és un “moviment que aplega petites i grans empreses i també associacions de caràcter econòmic” i l’encapçala un “metge i activista social” que “manté amistat amb polítics de tots colors”, etcètera. És el gendre ideal, santo súbito, la suma de totes les virtuts sense cap defecte. No hi ha dubte que es tracta d’una persona capaç i preparada, però quina necessitat hi ha d’escriure aquesta ridícula vida de sant per presentar-lo?
