Les portades d’El Mundo, l’ABC i La Razón treuen foc pels queixals. El Trio de la Benzina explica la reunió de tres hores entre Carles Puigdemont i Yolanda Díaz a la seu de Brussel·les del Parlament Europeu com la “rehabilitació” del president exiliat “abans de l’amnistia”, la seva “legitimació” o l’intent de “desbloquejar la crisi catalana sense límits constitucionals”. Fabriquen una humiliació. “La foto al Parlament Europeu que desacredita l’Estat”, diu el tabloide ultra a l’avantítol, sota una imatge enorme —ocupa més d’un terç de la primera pàgina— dels dos polítics mirant-se als ulls, amb Díaz tota somrient mentre agafa efusivament el braç de Puigdemont. Són portades fora de sí. I no només les portades. Aquest dilluns a la nit, Ángel Expósito, el director del programa La Linterna, de la COPE, s’indignava amb la vicepresidenta espanyola: “Més enllà de l’embafament, de la melmelada, dels tocaments, com si fos Rubiales (és una opinió personal). Més enllà de com n'és de xaró tot, en el fons no és que resulti ridícul, és que és la constatació que ja no existeix la separació de poders”. És cosa desassenyada.
La portada d’El País, en canvi, presenta la trobada en to més objectiu, més noticiós, com una part del diàleg per la investidura de Sánchez. Al subtítol resum el comunicat final de la reunió i el desig de Pedro Sánchez de “girar full a Catalunya”. A l’editorial, però, esbronca Yolanda Díaz per conferenciar amb “un expresident de la Generalitat fugit de la justícia espanyola processat, entre altres coses, pel tipus de malversació més greu” —això mateix ha dit el PP. Reclama també que les converses se segueixin en secret i que no s’expliqui res als ciutadans fins que no s’hagi tancat un acord “que encaixi en el marc constitucional”. Fa l’efecte que El País vol i dol i acaba en contradicció entre les ganes de tancar la carpeta catalana i la irritació de veure que “l’expresident fugit”, com sempre, sempre, li diuen, fa anar l’aigua al seu molí. Es pot parlar amb un presumpte delinqüent fugit sempre que que no ho sàpiga ningú? Com es reconcilien la missió de controlar al poder del periodisme i recomanar el secret de les actuacions governamentals?
Les portades dels diaris editats a Barcelona, en canvi, no poden amagar una certa expectació positiva, fins i tot els dos diaris que mai no han amagat la tírria pel president exiliat. La Vanguardia acota el perímetre de la conversa a la negociació de la investidura de Sánchez i remarca que Puigdemont i Díaz “exhibeixen sintonia”. Curiositat: el diari no toca l’afer a l’editorial ni al bitllet del director ni en cap article d’opinió o d’anàlisi. Fa estrany. Per manca de temps no és, perquè la reunió es coneixia des del diumenge i va acabar a les 3 de la tarda de dilluns. Deuen pensar que és millor pronunciar-se dimecres, un cop Puigdemont proposi les condicions per votar la investidura. El Periódico atorga tot el mèrit a la vicepresidenta espanyola i diu que en anar a buscar a Puigdemont “dona un tomb a la negociació” i “trenca l’aïllament de l’expresident”. Als malpensats i ansiosos, l’Ara els pot semblar que es regala una mica amb el president exiliat en titular que “obre la via de la negociació”, que fins ara criticava a ERC. A El Punt Avui se li nota un puntet l’afany de resquitar-se: “La investidura passa per Brussel·les”. Un malhumorat hi podria afegir: Foteu-vos. Però no és el to dels diaris catalans, més aviat integrats per contrast amb els apocalíptics madrilenys.
