És molt fort el títol de portada de La Vanguardia. Taxatiu. Fulminant. Categòric. Amb el mèrit que és més potent que el d’El País pel verb i l’objecte directe que fa servir: prohibeix votar. És molt bèstia prohibir votar. Però és el que ha fet el Tribunal Constitucional. El diari madrileny ha triat un altre verb, impedir, amb un objecte directe més tècnic: la seva pròpia renovació. També és una expressió terminant, però menys intensa, perquè una prohibició fa ombra d’amenaça general a la llibertat i un impediment té com un deix jurídic que li resta contundència: és un obstacle que es pot moure. Està molt bé com construeix la frase El País, amb aquest final sobre el mateix subjecte (“El Tribunal Constitucional impedeix votar al Senat la seva pròpia renovació”), que palesa l’enfrontament entre els tres poders i el descriu com una cacicada.
La substància de la decisió del TC encara s’ha de conèixer en detall. A grans trets, és aquesta: el sector conservador del tribunal de garanties (“la dreta del TC”, en diu l’Ara) al·lega que el procediment legislatiu seguit fins ara —un afegitó en un decret llei que esmena el Codi Penal— no és apte reformar el sistema d’elecció del TC, que és part de l’anomenat “bloc constitucional” i demana, per tant, un tràmit més reglamentari, amb informes, debat en comissió i en el plenari, i possibilitat d’esmenes. Seguir el procediment actual deixaria indefenses les minories parlamentàries, que tenen dret a ser escoltades en un canvi d’aquest nivell legislatiu. La minoria progressista del TC, en canvi, considera que el TC no pot intervenir preventivament en un debat parlamentari que encara no s’ha celebrat: ho ha de fer sobre lleis ja aprovades, sense interferir en la tasca legislativa, que no és la seva funció. Les parts tenen les seves raons, com veus, i finalment s’ha hagut de resoldre per la força bruta dels vots. Els conservadors (els magistrats proposats pel PP i arrenglerats amb aquest partit) són sis, un més que els progressistes (els magistrats proposats pel PSOE i arrenglerats amb aquest partit). També hi ha quatre magistrats amb els mandats caducats.
Tot això és molt complicat d’encabir en un títol. Per això els diaris ho simplifiquen, tot procurant no dir mentides ni induir a l’error. Altres, a més, adapten els fets al relat que sostenen de fa dies, setmanes i mesos. El Punt Avui parla de “cop”, s’entén que d’Estat, per exemple. El Trio de la Benzina, en perfecta sincronia, ho descriu com una reacció defensiva davant dels plans del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, de “controlar” al Constitucional, com diu El Mundo. Aquí hi ha alguna cosa més que una simplificació per encaixar un fet molt complex —molto articolato, en diuen els italians— en les deu o dotze paraules d’un títol. Hi ha l’afany de vendre un judici d’intencions contra Sánchez i contra la majoria parlamentària que li dona suport.
La raó per a fer les coses així l’explica Nick Naylor, protagonista de la pel·lícula Gràcies per fumar (Thank you for smoking), on fa de publicista del sector tabaquer en contra dels científics que lliguen el tabac amb el càncer de pulmó. En una conversa amb el seu fill, Naylor li fa veure que és millor fer servir la demagògia per carregar-se la credibilitat i autoritat del teu rival que rebatre-li els seus arguments amb altres arguments, cosa que demana traça, ciència i honestedat. És a dir, explica al noi, si destrueixes o desqualifiques la persona fent-la passar per ignorant, mentidera, cruel o antipàtica, qualsevol cosa que digui serà refusada o descartada pel públic. “Això exigeix una flexibilitat moral que no està a l’abast de tothom”, diu Naylor al seu fill. Flexibilitat moral és un eufemisme per manca d’escrúpols. Doncs això.
