Dos dies seguits essent la foto principal dels diaris de Barcelona i de Madrid no és pas un mal trofeu, especialment si et dius Carles Puigdemont. Només El País ho sorteja, al preu i l’esforç de posar un pòster de María Teresa Campos sobre el títol “renovadora de la televisió”. L'alternativa era la nova seleccionadora espanyola de futbol, Montse Tomé. Visquin sempre les renovadores, doncs, però fa l’efecte que aquesta hi és per evitar la presència de l’exiliat en primera pàgina un segon dia. Els del Trio de la Benzina fan tot el que poden per presentar al president com una cattiva figura i assassinar al personatge. El Mundo parla del “xantatge de Puigdemont”. La Razón el pinta com un barrut que diu una cosa, però en busca una altra. L’ABC el vol fer quedar com un traficant que pretén (“exigeix”) que li atorguin l’amnistia abans de votar la investidura de Pedro Sánchez. Coincideix el títol del tabloide monàrquic amb el d’El Periódico, que acompanya la foto de Puigdemont amb una altra d’Alberto Núñez Feijóo amb Santiago Abascal, que ha guanyat la partida a la imatge d’algú del govern espanyol —està en funcions, però és encara el govern— o del PSOE, que són el partit a qui s’adreça Puigdemont. Si aquesta elecció indica alguna preferència del diari o és un lapsus fa de mal dir, però clarament és una tria curiosa si més no.
També El País titula dient que Puigdemont “exigeix” l’amnistia abans de la investidura. Fa la impressió que es presenta aquesta condició prèvia com un tràfec fenici i poc sant que cerca d’obtenir un avantatge personal. Reforcen aquest quadre tot d’editorials i comentaris en pàgines interiors d’aquests diaris que no s’estan de recordar que els set diputats de Junts no representen més que l’1,6% dels vots emesos a Espanya, etcètera. És com dir que Junts o Puigdemont no tenen cap dret a demanar res perquè són pocs, que haurien de cedir el seu suport per unes contraprestacions més assequibles, més simpàtiques, més avinents, més barates —on se’n va a parar. En aquest sentit, la majoria de diaris, almenys en portada, surten a negar que la proposta de Junts sigui una proposta digna del nom i menys encara un punt de partida per negociar un acord. És un xantatge. Un engany. Un avantatge.
El Punt Avui fa servir el concepte “full de ruta”, que ja fa pudor de resclosit i sona a processisme vintage, però dona idea que les coses són molt articulades i van per llarg. L’Ara és ben sobri: “Amnistia i mediació”. La Vanguardia no ho és gens i presenta la situació de color esperança: el títol ve a dir que les condicions de Junts es poden negociar i que l’acord d’investidura s’acosta. Sona una mica a blat abans de tenir-lo al sac, etcètera. Sona que se’ls escapen les ganes que així sigui. Hi insisteix el director al seu bitllet. Ho rebla l’editorial, que aconsella Puigdemont, en to paternalista i condescendent, a baixar de la muntanya i fer propostes “substantives”: remeiar el dèficit inversor, executar de debò els pressupostos de l’Estat a Catalunya, posar Rodalies a punt… Segons el diari, les condicions de Puigdemont són més aviat “retòriques”: de l’amnistia i del mecanisme de mediació fa temps que se’n parla i el reconeixement de l’independentisme és un fet des que ERC “va seure a negociar amb l’Estat” fa tres anys. A aquesta altura, és raonable preguntar-se si al diari van escoltar sencera la intervenció de Puigdemont o només la part que els fa salivar. O potser és que volen vendre Catalunya enllà que tinguin la bondat de pactar, que no n’hi ha per tant.
