Tres flaixos de les portades d’avui. El primer: les de l’ABC i d’El Periódico sembla que van de qüestions diferents i no. Hi ha un fil conductor: parlen de posar en mans de la justícia i de la policia afers que en altres països depenen més de l’escola, de la família i de la, diguem-ne, cultura cívica i política general dels ciutadans, especialment dels que ocupen càrrecs representatius.

El tabloide monàrquic anuncia, indignat i cridaner (alud, mordaza), que PP i Vox han presentat o presentaran 20 recursos al Tribunal Constitucional contra l’executiu espanyol relacionats amb l’abús dels decrets-llei, una manera de legislar sense passar pel Congrés pensada per a moments extraordinaris, però que dècades de pràctica ha transformat en ordinària perquè al govern li costa aplegar una majoria i/o li fa mandra negociar i transaccionar per fer aprovar les lleis al legislatiu, com fan a les democràcies que de fet ho són. El PP, a més, sap que la composició del TC l’afavoreix, de manera que prova de guanyar als despatxos del tribunal el que no pot guanyar al Congrés. En resum, un TC partidista gestionarà les conseqüències d’una cultura democràtica de baixa qualitat —prova de la qual n’és aquesta mateixa institució— mentre que les causes d’aquesta manera de ser i de fer no les ataca ningú.

Mossos per delictes d'odi

El Periódico obre dient que els Mossos dedicaran una nova unitat a l’auge dels anomenats “delictes d’odi”. El Manual Pràctic sobre la cosa, coordinat pel fiscal especialitzat de Barcelona, els descriu com “l’expressió de la intolerància i el rebuig a les persones pel sol fet de ser diferents” i esmenta, entre altres, el racisme, l’homofòbia, l’aporofòbia (odi als pobres), la intolerància religiosa o el masclisme. Justament ahir es va saber que tres persones “d’estètica neonazi” van ruixar amb benzina una altra sense llar per cremar-la, segons un vigilant. Que s’hagin de dedicar recursos policials de qualitat a aquesta tasca —no és tan fàcil identificar i investigar delictes d’odi— també és senyal que alguna cosa falla en els processos educatius i de socialització. Els agents de la nova unitat s’ocuparan de reprimir aquestes conductes, conseqüència de condicions i actituds que no toca a la policia (ni als jutges) reformar o reconduir.

A la mateixa cultura política pertany el tema que obre La Vanguardia: cinc partits indepes —entre ells Junts, ERC i la CUP—, es comprometen per escrit a no pactar amb Salvador Illa, el candidat del PSC. Molt bé per l’afany de diàleg. Recorda la CiU que va signar a cal notari que no pactaria amb el PP, al 2006. També, sobretot, al pacte del Tinell signat pel tripartit ERC-PSC-ICV del 2003, que incloïa una clàusula semblant. El PP, amb una enrabiada colossal, va replicar amb la campanya de signatures contra los catalanes i el recurs d’inconstitucionalitat contra l’Estatut, la sentència del qual al 2010 és la pols de la que ve aquest fang.

Les fabricacions d'El Mundo

També crida l’atenció la portada d’El Mundo. A propòsit d’un rètol en un telenotícies de TVE (Leonor se va de España, como su abuelo) que ha indignat a alguns, el diari fabrica un escàndol per empastifar Podemos en una “campanya contra la democràcia amb focus principal en la Corona”. Podemos no té res a veure amb el rètol i la Corona ja es fa la campanya sola, però tant li fa. A sota, una altre títol recull greus acusacions indocumentades de Vox contra els Mossos d’Esquadra. És a dir, Podemos és caca i Vox, mel. El diari sembla una paròdia d’ell mateix. No pocs tertulians, aquest matí, s’ompliran la boca amb aquestes falòrnies, que ahir ja corrien per les xarxes socials.

El tercer flaix és el tema principal d’El País. El PP entra en combustió perquè el president del partit, Pablo Casado, en una entrevista a RAC1, va voler blanquejar el seu comportament amb els casos de corrupció que volten al PP i amb la violència policial amb què es va reprimir als votants de l’1-O. Els dirigents del PP d’aquell moment, “el PP de Rajoy”, han sortit en tromba a acusar Casado de mentider. Aquest és l’estat del principal partit de l’oposició ara mateix: judicis per corrupció i dirigents a la grenya.

A a la vista de les portades d’avui, sense comptar altres fets habituals de les primeres pàgines (presos polítics i exiliats, Pablo Hasél, el rei emèrit…), potser Pablo Iglesias no va tan desencertat quan diu que “no hi ha una situació de plena normalitat política i democràtica a Espanya”. Potser.

ABC

EPC

LV

EM

EP

EPA

ARALR

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat