Pedro Sánchez és un polític amb sort. De sobte, té raó quan deia que era “el fang contra la democràcia”, etcètera. La raó li ha atorgat la facúndia salvatge del president de l’Argentina, Javier Milei, amb el seu comentari de casa de barrets a l’aquelarre ultra Europa Viva 24, convocat per Vox a Madrid. En un tres i no res, els cinc dies de reflexió d’un president del govern espanyol “profundament enamorat” ja no poden ser la riota de ningú que no vulgui ser confós amb un president extremista i llenguallarg que escampa boles i acusacions falses o dubtoses. Milei té comptes pendents amb l’actual govern espanyol. Sánchez, la vicepresidenta Yolanda Díaz i tres ministres socialistes n’han etzibat de gruixudes contra el mandatari argentí. El pitjor —no es podia saber— va ser Óscar Puente, el titular de Transports, en insinuar que Milei consumia “substàncies” —que es drogava, vaja— en un acte a la Universitat de Salamanca. Va mig excusar-se després i el govern argentí va donar per tancat l’incident.
Sigui com sigui, Milei li ha fet un bon tros de la campanya de les eleccions europees a Sánchez i les portades dels diaris d’aquest dilluns ho certifiquen. No totes, però. El Mundo titula carregant contra el president del govern espanyol, com si fos el causant del desori: “Sánchez obre una crisi diplomàtica pels atacs de Milei a la seva dona [la de Sánchez]”. Ara tampoc cal estranyar-se que el tabloide ultra faci de tabloide ultra. L’ABC toca la mateixa música, sense personalitzar: “El govern [espanyol] obre una crisi diplomàtica amb Argentina pels insults de Milei”. Un diari i l’altre pretenen que el govern espanyol s’ha ofès fora de mesura davant una crítica agra. La Razón no ha gosat acompanyar els seus col·legues de trinxera, que juguen a favor de Milei, i titula justament a l’inrevés (“Milei provoca un conflicte diplomàtic en atacar Sánchez”), com per fer-se perdonar que, aquest divendres, el diari del Grupo Planeta va ser l’organitzador i amfitrió de la presentació del llibre de Milei El camino del libertario, que edita… Planeta. La resta de diaris expliquen l’incident assenyalant al cap de l’Estat argentí com a causant.
Seria interessant conèixer —segurament aquest mateix dilluns ho sabrem— la reacció dels empresaris que van rebre Milei el dissabte. El País publicava la foto de la trobada a la portada de diumenge. Encapçalats pel president de la patronal CEOE, Antonio Garamendi, s’hi veu al president d'Iberia, Marco Sansavini; als consellers delegats de Banco Santander, Abertis i Econener, Héctor Grisi, José Aljaro i Luis de Valdivia, respectivament; al vicepresident primer de Mapfre, José Manuel Inchausti; al responsable de BBVA per a Amèrica del Sud, Jorge Sáenz de Azcunaga; al president executiu de Telefónica Hispam, Alfonso Gómez; al director general de xarxes de Naturgy, Pedro Larrea, i també a Alonso Aznar, fill de l’expresident del govern espanyol José María Aznar i director gerent d’aliances estratègiques de Consello Group, una firma d’inversions. També hi van acudir executius d'AB Living, DIA, Pypsa, Rothschild i Unir, segons un comunicat de l'ambaixada d’Argentina. Milei va qualificar la trobada de “fabulosa”.
La cobertura de l’aplec ultra als mitjans de comunicació no era inevitable. Fa onze dies, InfoLibre, un digital progre, explicava en un reportatge per què a les regions de Valònia —la part francòfona de Bèlgica— i Brussel·les no hi ha un sol regidor ultra. Són les úniques regions de la Unió Europea on l’extrema dreta no obté representació política. “Les condicions perquè hi siguin són les mateixes que a les regions veïnes de França o Alemanya, però no apareixen, no existeixen, no hi són, ningú els veu”, diu el reportatge. Una de les causes és el boicot absolut dels mitjans de comunicació a tot quant partit, entitat i grup ultra des dels anys vuitanta del segle passat. “Cap mitjà de comunicació no acudeix a les rodes de premsa dels petits grupuscles d'extrema dreta que treuen la poteta. Sense aparèixer als mitjans, la seva activitat es limita a les xarxes socials, però el seu impacte és menor perquè el gran públic no coneix els seus dirigents”, explica InfoLibre. Potser a Espanya és massa tard per posar-s’hi. Potser no i a l’extrema dreta cal confrontar-la i derrotar-la en debats públics per evitar que es victimitzi. Potser només cal deixar de blanquejar-la com un partit normal més. És un debat que encara no s’ha fet o s’ha fet malament. Potser encara s’hi és a temps.
