Les portades d’avui són els primers combats de la guerra mediàtica pels indults, sobre els indults o dels indults. La causa són les declaracions del president del govern espanyol, Pedro Sánchez, a Brussel·les: que vol indultar els presos polítics perquè ell és més de “la convivència” i “el diàleg” que de “les fractures”, “la venjança” i “la revenja”. A més a més, aquestes coses tan lletges (“fractures”, “venjança” i “revenja”) no són de la Constitució, com volent dir que no hi pertanyen i vinga va, feu-vos una abraçada i no us baralleu més, com fan les mares quan els germans se les tenen. És curiós que Sánchez hagi de dir aquestes coses fora del seu país, a 1.316,49 quilòmetres de Madrid, que és la plaça on s’han d’escoltar. Encara és més curiós, però, que de tot això de la convivència, la revenja i etcètera se’n recordi ara i no a l’octubre del 2017 i següents, quan el govern espanyol de llavors —tan govern i tan espanyol com el seu— va judicialitzar l’anomenat “conflicte català (o espanyol)” amb el seu concurs. I fins avui.
Tots el diaris van per aquí fora d’El Punt Avui, que s’estima més obrir la portada d’aquest dimecres amb les notícies d’ahir dimarts. És la màgia de la premsa lliure, que ho és fins i tot per estar a la lluna de València. Entre la resta, dues posicions. Els que s’hi oposen (el Trio de la Benzina, quina sorpresa, eh?) fan tres relats diferents. L’ABC jutja les intencions de Sánchez i presenta les seves declaracions com una pressió amb què vol condicionar el Tribunal Suprem. El Suprem condicionat pel poder executiu? Home, molt pinxo és mon pare perquè li toquin el barret. Fa riure una mica que aquest diari no ho sàpiga. En realitat no enganyen ningú: el que vol és escalfar el públic.
Els indults d’Aznar a Terra Lliure
El Mundo segueix la narrativa més ultra, que és la del xoc de legitimitats entre el Suprem i l’Executiu espanyol. El diari, ho has endevinat, aposta per la del Suprem, perquè la de l’Executiu —així ho explica al text de portada— prové de la moció de censura contra Mariano Rajoy, arran d’una sentència borda i degenerada (la de Gürtel, la que qualifica el PP d’organització per delinquir). Per tant, no s'hi val. És igual que després s’hagin celebrat dues eleccions on la gent va revalidar legítimament aquesta majoria: el govern de Sánchez és il·legítim. Diràs que és pur terraplanisme polític, però no oblidis que es tracta del diari que encara no té clar que els atemptats de l’11-M van ser obra d’Al-Qaeda. Més mala bava té La Razón, que en una contorsió sofisticada aconsegueix connectar els indults amb ETA via José Luis Rodríguez Zapatero, antecessor de Pedro Sánchez entre el 2004 i el 2011. Uns cracks.
Sembla que d’aquí endavant el Trio de la Benzina voldrà infectar el debat amb virus d’aquestes tres soques argumentals. És improbable, però, que es recordin d’una de les primeres decisions del mateix José María Aznar en arribar al govern: indultar 15 exmembres de l'organització terrorista Terra Lliure. Ho va decidir un dels primers consells de ministres que presidia, el 28 de juny del 1996, seguint una iniciativa de l'anterior govern, presidit pel socialista Felipe González, ves per on. El reial decret, ratificat pel Rei (ara refugiat de la justícia als Emirats Àrabs), el va signar la ministra de Justícia, Margarita Mariscal de Gante, la mateixa que presideix la sala del Tribunal de Comptes més activa en la repressió econòmica de l’independentisme. Quines coses. Els primers mesos de govern, Aznar indultaria prop de 900 persones.
La Fiscalia mediàtica
La resta de diaris de Madrid i Barcelona donen suport a la decisió de Sánchez, encara que s’ho mira tot amb cautela i contenció. És normal. A la vista del que ha passat aquests anys… Potser et desanima un xic veure ara en actitud esperançada als diaris que no fa gaire van tenir un paper tan actiu i rellevant en la invenció i difusió de les fabricacions que després apareixen a les instruccions i a la sentència del cas 1-O. Diaris que van ser decisius a l’hora de crear la narrativa del “cop d’estat postmodern”, de “l’odi” en les mirades dels votants de l’1-O, de “la violència” dels manifestants del 20-S i altres fàbules. Diaris que van comprar acríticament aquestes invencions sense verificar-les ni comprovar-les —per por, per mandra, per resquitar-se, perquè no pensaven que la repressió vindria tan forta. També entre aquests hi ha els que van justificar la sentència perquè “ni vencedors ni vençuts”, etcètera. Potser el desànim no està justificat, però. D’una banda perquè ja és alguna cosa que reconeguin, ni que sigui amb la boca petita, el seu paper com a Fiscalia mediàtica. De l’altra, perquè, digui el que digui la Constitució, la venjança i la revenja són sempre degradants.
