Si algú hagués volgut fer una paròdia de la portada d’El Mundo hauria fet la mateixa que surt avui. No es podia saber que el culebrot sobre el contracte de Leo Messi tindria un episodi on acabés implicada la identitat catalana del Barça —i espera’t, que si s’hi posen ja trobaran la manera d’implicar-hi el Govern, Òmnium, Montserrat o CaixaBank. Les fòbies no tenen límits. Es fan notar, però. No fa gaire, la mateixa portada contradeia el títol en un subtítol. Avui, sant tornem-hi. El títol diu que el contracte “imposava” Messi aprendre la llengua catalana i, immediatament a sota, explica que “una clàusula l’instava a fer tots els esforços per integrar-se en la societat catalana”. Que d'aquesta clàusula no es dedueix aquell títol és obvi per qui disposi d'una comprensió lectora mínima.

Aquest suggeriment del contracte pinta que és una clàusula cerimonial i de rutina en qualsevol acord entre el Barça i els jugadors no catalans, segurament perquè el club és molt conscient de la seva identitat institucional, més que un club, etcètera. No ho sabem del cert perquè el diari no ho explica. Tant se val. En qualsevol cas, sobta que, amb l’aigua que baixa, al diari els hi sembli tan important com per obrir la portada en aquest to escandalitzat. No per res, sinó perquè Messi va signar lliurement el contracte, un acord entre privats on s’inclou l’aital clàusula, que no és pas il·legal. Fer-ne un deure, com ho presenta El Mundo, és una bestiesa: tu solet/a t’adones que és impossible obligar-ne el compliment i probablement invalidaria el contracte. El Barça n’ha fet més que el març, però no empastres legals d’aquest nivell. En fi, el diari posa difícil no veure-hi mala fe en tòrcer les coses d’aquesta manera. Una explicació alternativa: potser els que decideixen la portada no donen per més i pensen que tothom és tan trampós com ells.

De la resta de portades val la pena comentar algunes de les notícies petites. Gairebé tots els diaris posen en primera el cop d’estat a Myanmar (abans Birmània). Un cop de veritat, real, no un de “posmodern”, “kelsenià” o "2.0". Val la pena assenyalar-ho perquè últimament sembla que als diaris els falla la percepció pel que fa a cops d'estat. El Mundo escriu el millor titular: el cap del cop és el general que va dirigir el genocidi dels rohingyas, una ètnia que professa la religió musulmana. El País plora la sort la presidenta deposada, Aung San Suu Kyi, recorda que és premi Nobel de la Pau —i oblida que sempre ha negat la participació de l’exèrcit en el genocidi. La Vanguardia explica que els militars aturen “deu anys de transició democràtica”. Deu anys? Potser no ho era tant, de transició, oi?

L’Ara ven a la menuda el següent titular: “El nou AVE situa Elx més a prop de Madrid que de València”. És una altra prova més de com funciona Espanya. No per res, només que Elx és a 173 quilòmetres de València per carretera i a 420 de Madrid. És probable que sigui part del Corredor Mediterrani? En fi. Si li expliquessis a un marcià tampoc no ho entendria. El Periódico ens avisa, també petitet, que el torcebraç entre ERC i el PSC es decidirà a l'àrea metropolitana de Barcelona. Valga’m Déu, quina sorpresa que les eleccions es resolguin a la zona més poblada del país.

EM

EP

ABC

LR

LV

EPC

EPA

ARA