A la vista dels últims esdeveniments de la campanya de les eleccions regionals de Madrid, totes les variants del kommentariat progressista tenen els ulls oberts com a taronges i s’agafen el cap amb les mans mentre barboten No es esto, no es esto, com escrivia José Ortega y Gasset a Un Aldabonazo, article publicat el 9 de setembre del 1931 al diari Crisol. Ortega blasma “la violència i el radicalisme” amb què es comporten els partits republicans, que es van trobar el país a les mans gairebé per sorpresa. El filòsof i factòtum intel·lectual de la Agrupación al Servicio de la República s’indigna en veure com la política consisteix en tractar com enemics als adversaris i rebutjar el diàleg i l’acord en benefici de la derrota i sotmetiment. El diari se’n va anar a l’aigua. La República, també. Ortega va exiliar-se del 1936 al 1946 a l’exterior i fins el 1955, any de la seva mort, a l’interior.

Ortega no és el primer intel·lectual espanyol que interpreta aquesta cançó. Des dels arbitristas del segle XVIII fins a la Generación del 98, la que li feia mal Espanya, la música i la lletra d’aquesta balada explica la cosa espanyola millor que res. Avui, si Ortega volgués publicar una peça com aquella gairebé no trobaria on fer-ho. Bé, no. Sí que trobaria un racó. Però el diluvi de fang que li cauria a sobre li trauria les poques ganes de seguir enraonant. “La meva argumentació estava condemnada, encallada en un carreró sense sortida. No tenia sentit continuar. Tenia la sensació que el que feia no anava enlloc”, podria dir, com ha dit Iñaki Gabilondo en una entrevista on explica per què renuncia a l’anàlisi periodístic.

Ortega Crisol

Ortega y Gasset a la portada de Crisol

Doncs això, que molts s’han esverat en veure que l’extrema dreta extrema (no, no és un error) del PP i Vox governarà l’autonomia madrilenya amb una majoria còmoda. Pitjor encara —diuen— és molt probable que aquesta fórmula regeixi Espanya a un o dos anys vista. Un columnista d’aquesta casa, Xavier Antich, piulava ahir: “No és el feixisme que porta el discurs de l’odi. És el discurs de l’odi que porta el feixisme”. En fabricar i difondre aquest discurs hi tenen un paper decisiu, clau, determinant, tot de mitjans de comunicació. Diaris, teles i ràdios que generen i difonen els arguments que serveixen per justificar els pactes de l’extrema dreta i la dreta extrema. Diaris, teles i ràdios que s’ho miren com a mal menor perquè ui els indepes, ui els comunistes, ui els terroristes, ui les feministes, ui els dissidents, ui els contestataris… Uns aplaudeixen i altres xiulen i miren al sostre mentre es degraden o s’arrabassen drets i llibertats a la gent, mentre poders no electes fan marcar el pas als que la gent ha votat.

Pensaràs que tot apunta al Trio de la Benzina i a les seves terminals audiovisuals i digitals. Doncs no només. El mateix Xavier Antich escrivia aquest mateix dissabte una altra piulada: “Després de llegir l’editorial d’El País [publicat ahir] sobre les amenaces de la ultradreta (Frenar el odio), he provat de trobar les que van fer arran de l’atemptat feixista a l’Ateneu de Sarrià, de les amenaces ultres a Catalunya Ràdio, de la caça urbana dels de plaça Artós. No les trobo”. Ja saps com s’acaba: “Quan vingueren per mi, no quedava ningú que pogués protestar”.

EP

EM

LR

ABC

LV

EPC

EPA

ARA

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat