Quina coincidència en el disgust de la premsa de Madrid, de tota. Com si no sabessin què passaria ahir. És un fenomen sobrenatural veure El País, El Mundo, l’ABC i La Razón fer gairebé el mateix títol principal, ni que sigui canviant l’ordre de la frase. Pel diari progre, el subjecte de la nit del 14 de febrer és l’enfortiment de l’independentisme i el complement la victòria pírrica del PSC. Pels tres diaris de la dreta madrilenya, la ultra, la monàrquica i la de més enllà, és a l’inrevés. Les portades desprenen una certa amargor, un to de contrarietat. Es veu en la tria del nexe entre els dos fets que els importen, el resultat del PSC i el del bloc independentista: pese a, pero, no evita... Per a tots quatre diaris era una cosa o l’altra. Una opció binària. Sí o no. Blanc o negre. El fet que tot passi alhora els fa esclatar el cap —la portada, més aviat.
A El País, a més, se’l nota especialment irritat per la patacada de Ciutadans i del PP combinada amb la irrupció de Vox, perquè deixa l’espanyolisme de dreta (perdó per la simplificació) en mans d’un partit neofranquista, que és l’Espanya que aquest diari no vol veure. Als altres tant els hi fa o ja els hi va bé, encara que no poden amagar la decepció per l'èxit dels socialistes. Val a dir en favor d’El País que almenys el títol de l’editorial és més optimista que els dels seus col·legues. Diu que Catalunya és un “escenari obert” perquè l’aritmètica permet un Govern no independentista, amb ERC però sense Junts ni la CUP. És la solució que proposa per combinar els dos grans fets de les eleccions d’ahir.
Els altres tres diaris, en canvi, sembla que llancen la tovallola. Els títols dels editorials en portada són ben indicatius i de molt mal averany: Cataluña sin solución (La Razón), El separatismo suma y sigue (ABC) i Cataluña en el bucle melancólico (El Mundo). Catalunya no té remei, diuen aquests diaris. Potser la Catalunya que vol el trio mediàtic de la dreta no és la que volen els catalans, si més no els catalans que voten.
És significatiu que cap diari madrileny recull en portada que l’independentisme supera el 50% dels vots per primer cop en unes eleccions, un fet que no s’han cansat mai de repetir que era condició imprescindible per a reconèixer alguna legitimitat al secessionisme. Ara resulta que l’abstenció del 45% desqualifica al 51,32% de vots independentistes, però no disminueix la legitimitat de les eleccions d’on prové aquest resultat. Vés per on.
Les coses no poden ser i no ser al mateix temps, diu el principi de no contradicció. Aquests diaris han caigut en el parany que ells mateixos es van preparar: comptar els resultats de qualsevol elecció parlamentària o municipal com un referèndum i dir que no cal convocar-ne un de debò, ni consultiu, perquè primer cal que l’independentisme superi el 50% de vots en una elecció no referendària. En què quedem? Potser l’aflicció que traspuen aquestes portades té a veure amb que ara s’adonen que l’independentisme no és un suflé, una cosa passatgera, sinó un corrent de fons ample i extens que no desapareixerà per la via de les togues i les porres.
Els diaris de Barcelona tenen un altre to, esclar. La situació és tan complexa com abans i això es veu a les portades. La Vanguardia, per exemple, no contraposa la victòria relativa d’Illa i la resistència de la majoria independentista, sinó que ho veu com esdeveniments que poden conviure al mateix món. L’editorial, amb un títol de caire més aviat esportiu, torna a ressuscitar el mantra que cal bastir ponts entre aquests dos fets. Concòrdia, moderació, etcètera. El Periódico fa una cosa semblant i li diu a ERC que té més opcions que governar amb els seus antics socis. L’Ara si fa no fa però no tant, aplega la victòria d’ERC al camp indepe i la dels socialistes a l’altre, com volent dir. El Punt Avui també: serà el Parlament amb més diputats independentistes, com volent dir... el contrari que l'Ara. Es presenta una setmana (o dues, o tres) emocionant.
