Avui sí que sí, les portades de tots els diaris de Barcelona obren amb els plans del Departament d’Ensenyament per al curs que ve. És matèria substancial perquè si les escoles no funcionen, la normalitat o la represa només són paraules buides. Recuperades les competències arrabassades via estat d’alarma, es veu que el Govern vol governar. Si més no, ocupa portades amb aquesta intenció, que és més que res. Ara cal esperar que tot això funcioni i que els diaris no ho deixin de petja.

A les portades dels diaris de Madrid hi ha un trinxat de diversos afers. Crida l’atenció El Mundo, que insisteix amb la investigació de l’anomenat “cas Dina”, una confusa operació d’espionatge polític a Podemos que s’ha girat contra Pablo Iglesias, la seva víctima.

Un especialista d’El Mundo, molt actiu en la recepció i processat de material provinent del clavegueram policíac, es queixava ahir del poc ressò de la seva producció sobre el “cas Dina”. De tot plegat, el senyor en dedueix una conspiració del silenci entre mitjans, etcètera.

És una reacció molt raonable. Els que escriuen als diaris tenen l’afany que els facin cas i de veure els col·legues de la competència pel retrovisor, com als ciclistes els agrada contemplar la impotència dels perseguidors mentre s’escapen carretera amunt.

El periodisme no és el ciclisme, però. Si el material que esbombes fa gairebé dues setmanes no impressiona els competidors també és raonable acollir algun dubte, si més no. Potser aquell material no és tan rellevant o, Déu no ho vulgui, no es refien de tu, del teu criteri, de la teva trajectòria. Al capdavall, pot acabar com aquell afer que volia lligar la manifestació feminista del 8-M a la propagació de la Covid-19. Els mitjans que ho segueixin amb entusiasme hi poden perdre bous i esquelles. Això del periodisme és dur —ell ho sap millor que molts— i convé arribar-hi ben queixat i plorat de casa.

El cas és que El Mundo segueix tretze són tretze, obrint la seva portada amb aquest afer. Bé, avui ja no és sobre aquest afer, sinó sobre embolics i discussions típics dels partits, especialment quan són a prop de tocar poder i n’hi ha que no ho veuen clar. Aquests embolics, a més, són aliens del tot a la substància de la investigació. Per què surten? El diari en parla gràcies a que li han facilitat accés als xats dels dirigents del partit. El facilitador és fàcil d’endevinar, atès que no són tants els qui poden interferir els telèfons de la gent. Revelar-ho aquí seria un insult a la intel·ligència.

Als xats, ves què vols, s'hi parla el típic llenguatge fort, més de caserna que d’acadèmia, on uns es conjuren a fer entrar en raó altres que, si no s’hi posen bé, seran castigats, expulsats, bandejats, etcètera. Això passa a gairebé allà on s’apleguen més de cinc o sis persones (si són catalans n’hi ha prou amb dues o tres) amb algun afany comú i fan plans per sortir-se amb la seva. El diari ho vol presentar com una conspiració malèvola i fa per escandalitzar-se molt que una dirigent digui: “Cal endreçar la casa!”, entre altres horribles expressions que glacen la sang. Aix, uix, oioioioi, quines coses. I així tot.

Fa tota la pinta de ser una fabricació per enfangar els socis de govern de Pedro Sánchez i, de pas, al mateix Pedro Sánchez. Al marge que potser seria més notícia que els qui ens han de protegir filtrin converses privades que no són pas cap delicte —discutir-se com a gats no ho és i el llenguatge fort tampoc—, potser no cal estranyar-se que els altres diaris no se’n refiïn gens ni mica. Si et volen enganyar, ja s'ho faran, però almenys que no plorin.

LV

EPC

EPA

ARA

EM

LR

EP

ABC