La majoria de portades d’avui fan cara de frustració o d'enuig perquè el president Puigdemont no ha dit el que els diaris voldrien, no ha parlat d’allò que els interessava. El fil conductor de totes —fora la d’El Punt Avui— és retreure a l’honorable exiliat que ahir, a Perpinyà, ignorés la taula de diàleg entre els governs català i espanyol —al contrari que els diaris de bé, que no en volen saber d’altra de dues setmanes ençà.
De la taula, el president exiliat no en va dir ni bé ni mal. Va passar-hi per sobre, com va fer amb el corredor mediterrani, la negligida addicional tercera de l’Estatut o, si vols, el clàssic Madrid-Barça d’avui. Tampoc no va esmentar la paraula “autodeterminació” en els dotze minuts del discurs, cosa de la que cap diari es sorprén. Entre tantes coses de les que Puigdemont no va parlar, però, la taula de diàleg és l’única que els diaris troben a faltar, potser perquè l’entenen com la mesura de tota política: el que cau fora d’aquesta narrativa s’explica com a expressió del cisma en el si del moviment independentista, com una estratagema de campanya adreçada a preparar les eleccions, encara sense data, o una clatellada al traïdor Pedro Sánchez.
Es fa estrany que els diaris remarquin tant allò que Puigdemont no va dir i siguin tan escarransits a l’hora d’explicar la substància del seu missatge: per aconseguir una república independent cal que tothom (“a la república catalana no hi sobra ningú”) es prepari, fent créixer la xarxa del Consell per la República, en una mobilització permanent, etcètera. A les portades, però, tot queda en l’omissió de la taula de diàleg i en l’al·lusió pirotècnica a “la lluita final”, presentada pels diaris —El Periódico és qui més s’hi afanya, fent dir a Puigdemont coses que no va dir— com una mena de convocatòria insurreccional oposada a la via raonable feta carn en la famosa taula. Per sort serveixen de contrast les fotos de les primeres pàgines, que conten una història diferent —excepte a El Periódico i l’ABC, que no en publiquen cap vés a saber per què.
Puigdemont va eludir el relat desplegat aquestes setmanes entre Madrid i Barcelona per plantejar una alternativa rebel a la realpolitik de la taula entre governs. Potser la “demostració de força” de que parla l’Ara no és tant la capacitat de convocatòria del president exiliat sinó l’atracció de la insurgència i la confrontació que presenten i representen ell i les altres dues figures principals de l’esdeveniment d’ahir, Toni Comín i Clara Ponsatí, cada un amb color i música propis. Si t'agrada o no, si funcionarà o no, són figues d'un altre paner.
L’agost de l’any passat, El País publicà una crònica des de Brussel·les titulada “Puigdemont s’apaga a Bélgica entre crides a la confrontació”. I afegia al subtítol: “Les garrotades judicials, la pèrdua d'aliats i les disputes internes deixen l'expresident català més aïllat que mai des que va marxar a Waterloo”. No en va encertar cap. Ahir, a Perpinyà, aquest diari i la resta van comprovar que los muertos que vos matáis gozan de buena salud, en paraules del clàssic castellà, o que les notícies sobre la mort de Puigdemont havien estat exagerades, per dir-ho à la Mark Twain. La insurgència de Puigdemont sembla que té més gruix i més atractiu dels que els diaris estan disposats a reconèixer-li. Potser d’aquí ploren les portades d’avui.
