Avui hi ha diaris que alegren el cor dels que estimen la llibertat. Són tots els que recorden a la portada el 75 aniversari del desembarcament aliat a les platges de Normandia. Tal dia com avui del 1944, uns 156.000 soldats nord-americans i britànics s’hi van deixar la pell. També francesos, txecs, polonesos, noruecs, canadencs i australians. Uns milers van morir allí mateix, a l’aigua, a la platja, sense tocar terra ferma. Més o menys, tothom sap com va anar. Potser no saps que la majoria eren voluntaris. Què hi passaria pel cap i pel cor de cadascun d’aquells homes concrets quan es van allistar? Van venir perquè van voler. Van venir per tu, per tots nosaltres. Hi posaven la vida. Voluntaris. Vo-lun-ta-ris. Com et quedes?
S’enfrontaven a la millor màquina militar mai vista. En el decurs de la guerra, els soldats de la Wehrmacht van infligir prop d’un 50% més de baixes que les tropes aliades en qualsevol camp de batalla, en qualsevol condició de combat. “Quan atacaven i quan defensaven, quan tenien superioritat numèrica i quan, com era habitual, eren superats en nombre; quan tenien superioritat aèria i quan no la tenien, quan guanyaven i quan perdien”, explica l’historiador i militar nord-americà Trevor N. Dupuy a Understanding War. La doctrina militar del moment establia que ultrapassar una posició ben defensada demanava una superioritat numèrica de tres a un. Els soldats alemanys van vèncer centenars de combats on atacaven en proporció d’un contra un. Dupuy classifica les 25 millors unitats militars d’aquell conflicte: que no siguin alemanyes només n’hi ha dues o tres nord-americanes i una britànica. Però els aliats, aquells Joans i Joseps, van desembarcar, van guanyar.
Res, dues pinzellades per situar a què s’enfrontaven —sense saber-ho bé— aquells voluntaris, persones amb noms i cognoms, i la magnitud de la seva gesta memorable, memorabilíssima. Diguin el que vulguin, amb aquells herois que van saltar amb el pit obert a les platges de Normandia hi estem molt obligats, hi tenim un deute etern. Molt bé la portada de l’Ara, gairebé imbatible quan s’hi posa. Bé les d’El País, El Mundo, La Vanguardia i El Punt Avui, que, amb menys èpica i un pèl de rutina, se’n recorden i ens ho recorden. Vergonya per El Periódico, l’ABC i La Razón, que avui no tenen el cor ni l’esperit de commemorar-ho a la primera pàgina. Quina pena.
