Les portades d’avui serien les d’ahir si la rectificació del govern espanyol hagués arribat un parell d’hores abans de la mitjanit. Tots els diaris s’esforcen bé que mal per no fer una pancarta en primera pàgina. La suma de tots els titulars, però, seria “Sánchez dimissió” o, per als més castissos, “Marxi, senyor Sánchez”. En alguns diaris —és només una sospita— si la reunió de portada s’allarga deu minuts més acaben convocant una mani a la Moncloa.
Les primeres pàgines d’aquest divendres es poden classificar en benèvoles i menys benèvoles.
Aquí van les benèvoles. El País, que arrenca l’editorial en portada —és la manera que té el diari d’arrufar el nas— diu que la confusió organitzada pel PSOE i Podemos sobre la reforma de la reforma laboral “no es pot despatxar com un mer engany”, però al títol ho deixa en “esquerdes” i “confusió”. La Vanguardia parla de les conseqüències de l’embolic (la “irritació” d’altres), com si el mateix embolic no fos prou gruixut, com volent dir que si ningú no s’hagués irritat, l’embolic meh.
El Periódico ho redueix a una trifulga de lloctinents, Calviño contra Iglesias, el seny contra la rauxa, etcètera. L’efecte que fa és que si elimines Nadia i Pablo, tots amics. Ves… L’Ara parla pietosament de “crisi interna al govern espanyol”: Les patronals treuen fum per les orelles, Brussel·les ha aixecat una cella, tota l’oposició i tots els partits que van votar el govern espanyol estan emprenyadíssims. Si més no, és una crisi interna molt externa.
Així reaccionen en portada els diaris més, diguem-ne, governamentals.
Entre els, diguem-ne, no governamentals, la reacció és menys benèvola. El Punt Avui ha fet aquesta simpatia del “Sánchez Style”, que als seus lectors els recordarà alguna broma més nostrada. Riu-te’n tant com vulguis, però El Punt Avui i El Mundo són els únics diaris que assenyalen el responsable del sidral al titular.
La Razón i l’ABC van més fluixos del que es podia esperar, potser en un atac de responsabilitat o per no enrunar el cap de setmana dels cayetanos. També El Mundo, que s'ho juga tot a la mentida del "pacto secreto" (tan secret que se sabia a les vuit del vespre d'ahir). Es pot avançar una interpretació temptativa i quiromàntica d’aquestes portades tan suaus pel que ens tenen acostumats. És aquesta: quan els diaris de guerrilla, assalt i envestida tenen massa temps per pensar, col·lapsa la creativitat, la gràcia, el salero i la mala llet.
