L’efecte que fan les portades d’avui és que contenen la respiració a l’espera de quin és el següent graó que davallarà la democràcia espanyola —el que en queda— en el fangar del CatalanGate. Que la directora del Centro Nacional de Inteligencia (CNI) reconegui que va demanar i obtenir l’aval del Tribunal Suprem perquè els seus espies accedissin sense cap restricció als telèfons mòbils de 18 personalitats independentistes, inclòs el President de la Generalitat, Pere Aragonès, com una potencial “amenaça a l’Estat”, sense que el govern espanyol ho sabés —això diu la Moncloa— és d’una gravetat i té unes conseqüències que queden mal acotades en els títols freds i administratius com són els de l’Ara o el d’El País, on només el verb —“admet”, un equivalent a “confessa”— afegeix una ombra negativa al fet. La sensació és que fan curt, que hi passen de puntetes, amb un deix d’incredulitat o de sorpresa, com si no acabessin de creure-s’ho, de pair-ho, o es refusessin a reconèixer una actuació indisculpable.

Per què Pere Aragonés i els altres espiats suposaven, l’any 2019 i 2020 una “amenaça a l’estat”, com diu El Mundo al seu títol amb afany poc dissimulat de justificar-ho? Dit d’una altra manera, cap diari indica la motivació d’aquest espionatge indiscriminat ni se’n sorprén. Cert, La Vanguardia assenyala que la legislatura està en perill i El Periódico al·ludeix a l’embolic que suposa el cas, però el perill de debò és que l’estabilitat del govern trontolla o la possible vulneració del drets que suposa tota la operació? Com és que el govern espanyol diu que no en sabia res? El CNI actua pel seu compte arbitràriament? Han complert el seu deure els jutges que s’encarreguen de vetllar perquè aquest organisme actuï escrupulosament? Quins indicis raonables tenia el CNI que els 18 espiats suposaven una “amenaça a l’Estat”? Per què no hem de pensar que els espiaven per la seva ideologia dissident? Avui es controla a Aragonès però demà, a qui? Etcètera. Són preguntes que no s’aborden amb la mera descripció de fets dels títols o les al·lusions a les seves conseqüències. Els títols d’aquest desori haurien de ser esmolats i amenaçadors com una espasa i es veuen com un exercici de diplomàcia perquè ningú prengui mal. La paradoxa és que tanta gent continua prenent mal justament per això, per aquests títols porucs i burocràtics. Qui títol passa, portada empeny. I així anar fent.

Les fotografies de la directora del CNI, Paz Esteban, amb la mascareta posada al Congrés, malgrat no és obligatòria, carreguen un simbolisme molt fort, molt intens. En el context del CatalanGate, la mascareta de la cap dels espies espanyols no sembla una protecció sanitària, un tapaboques, sinó una forma d’amagar la cara i ocultar el rostre com la capa dels bandolers del segle XVII o la mitja al cap dels atracadors del segle XX. La mascareta de Paz Esteban no és per protegir-la o preservar als altres sinó per amagar-se ella, ocultar els fets i dissimular-ne la gravetat. Potser el seu enrojolament. Està bé que la majoria de diaris hagin triat publicar aquesta foto i no una altra, com La Vanguardia, que dona la de Felip VI amb l’editor del diari i altres personalitats del Cercle d’Economia que han rebut al Rei en l’enèsim viatge d’amagat a Barcelona, un Rei que no gosa posar els peus més enllà de la primera línia de mar o les instal·lacions aillades i blindades de la Fira, el palauet Albèniz o Montjuïc.

ARA
ARA
El País
El País
El Mundo
El Mundo
La Vanguardia
La Vanguardia
El Periódico
El Periódico
El Punt Avui
El Punt Avui
ABC
ABC
La Razón
La Razón