Fa riure molt com els diaris —bé, tres diaris— tracten el bolo de Barack Obama al fòrum tecnològic DES de Màlaga. Al reclam de l’expresident més cool del segle han acudit a fer-se la foto tots els que a les eleccions regionals andaluses s’hi juguen les garrofes. Es coneix que no n’hi ha cap on s'hi vegi Obama amb els dos principals contendents, Juan Manuel Moreno (PP) i Juan Espadas (PSOE), de manera que El Mundo ha aprofitat per publicar en portada una que hi surt el candidat popular, que és també el del diari, com volent fer veure tu ja saps què. La Vanguardia, en canvi, ha triat la de Pedro Sánchez, que ha estat amb Obama tot el temps i més que no va disposar el seu predecessor socialista, José Luis Rodríguez Zapatero. El títol del diari barceloní és un innocu “Obama entra en la campanya andalusa”. S’han de tenir ganes, perquè t’hi pots jugar un pèsol que l’expresident ni se n’ha assabentat, de les eleccions. La Razón opta per la tercera via, ni per tu ni per mi, i tria la pitjor: Moreno, Sánchez i l’alcalde de la ciutat andalusa. Aviam, si tens Obama… per què no lluir-lo, oi? Al marge de si la foto triada és l’escaient o l’inoportuna, el fet que aquests tres diaris s’agafin la campanya andalusa per un acte lateral i més aviat de segona, alié a la contesa electoral, amaga una notícia política de primera categoria que explica quina és la situació actual de la política espanyola —i també del periodisme—. Ho conta El País: Vox ha deixat clar que només afavorirà un govern del PP si ells hi són, com passa a Castella i Lleó. Mentre altres diaris es dediquen al hihíhahà i al famoseig, El País va per feina. Castella Lleó —que no s’ofengui ningú— és el 5% de la població espanyola. Andalusia n’és el 18%. Que la ultradreta de Vox tingui representació en el govern de la regió més poblada d’Espanya no serà una anècdota més o menys sucosa. Serà una alarma que sonarà enllà de les fronteres espanyoles. Però, ei, a El Mundo i La Razón tot això els hi va bé i a La Vanguardia… doncs mira, no s’entén gaire la frivolitat.
La Vanguardia, però, es reivindica al títol principal. Explica que el govern espanyol prepara una selectivitat amb temari comú per a tota Espanya, de manera que l’objectiu del ministre del PP José Ignacio Wert “d’espanyolitzar als nens catalans” s’aconseguirà gràcies a un govern socialista en coalició amb Unidas Podemos. Perquè si l’examen s’homogeneitza, també ho fa el temari que cal explicar als alumnes. Aquesta és una competència autonòmica, però ja saps que tot això de les autonomies, la descentralització i etcètera, ha passat una mica a la història, perquè com els catalans sembla que no ho volen o ho volen malament, s’ha acabat el dissimular, que la vergonya pel que s’ha fet històricament amb Catalunya ja fa anys que s’ha perdut. Aquí en Jordi Barbeta tornaria a riure’s una micona del “govern més progressista de la història” i la Montserrat Dameson reaccionaria amb toreria, com a la columna d’aquest dimecres, aquí a la vora, a la decisió del departament d’Universitats d’acatar que el català deixi de ser la llengua per defecte a la selectivitat. En el fons, la primícia de La Vanguardia només recorda l’estat actual de coses i, en concret, que si de la llengua i de les teves coses no te’n cuides tu, no se’n cuida ningú. Per tant, al 2024, selectivitat homogènia espanyola al canto, peti l’Estatut o els consensos que fins ara havien regit l’anomenat “encaix” de Catalunya a Espanya, que es desfan com un terròs de sucre quan convé mantenir la unitat de l’Estat o la recaptació fiscal.
Una amiga comentava fa dies un antic post de l’Enric Vila a Dietari a destemps on explica per què Incerta Glòria, de Joan Sales, és una novel·la de valor universal i durada eterna, mentre que ningú se’n recorda d’altres que, al seu moment, semblaven del mateix tronc i qualitat, com les trilogies de Josep Maria Gironella i d’Ignacio Agustí. En Vila diu moltes coses i molt remarcables. La primera, que “Sales afronta les seves circumstàncies com un escriptor de la primera divisió mundial, pagant amb el cos i l’esperit la lluita per dir alguna cosa que valgui la pena”. Per això encara fa sentit llegir George Orwell, per exemple, o Graham Greene. Són autors que s’hi van jugar el cos i l’esperit. Pensa-hi: allò que serveix per a que un escriptor sigui universal i etern i fidel al seu país i a la seva idea potser val també per a un polític, per a un servidor públic, per a tu.
