En tens prou comparant els títols principals de les portades de La Vanguardia o d’El Periódico i d’El País per copsar l’estat de coses a la política catalana i la madrilenya. A Barcelona els indepes han acordat la composició de la Mesa del Parlament i, plegats amb els socialistes i els comuns, han decidit aïllar Vox. La Vanguardia i El Periódico conclouen que el Govern ERC-Junts està decidit i que Pere Aragonès en serà el President. Tenen la recepta i els ingredients i només els cal cuinar-lo. A Madrid, en canvi, la trencadissa entre Ciutadans i el Partido Popular aboca als de Pablo Casado a “perdre el centre o perdre Madrid”, com diu El País, cosa que si la poses en contrafactual s’entén millor: com més centrista és el PP, més possibilitats té de perdre Madrid. Deunidó. Fa una mica de por i tot.

Ara cal resoldre una injustícia comesa ahir. Aquí es deia que els diaris molt malament perquè no havien vist venir la crisi entre el PP i Cs, que només tenien ulls per les trifulgues entre socialistes i podemites al si del govern espanyol i entre independentistes a Catalunya, etcètera. Es deia tot això i més perquè són trifulgues ordinàries en una coalició que és la primera a Espanya des del 1939 i, pel que fa al cas català, perquè se sol perdre de vista el context repressiu en què es fa política a Catalunya.

Casado i Arrimadas: un dels dos menteix

Era una crítica raonable. Aviam, fins i tot si, mutatis mutandis, es volen considerar “coalicions” els governs de Franco —el franquisme, com la màfia, vivia en diverses “famílies”, per fer servir un terme encunyat pels historiadors— val a dir que també patien embolics, mulladers i enrenous, com sap tothom que ha fet bé el batxillerat. És a dir, que és normal que se les tinguin ministres de partits diferents en una cultura política com l’espanyola, més de garrotada i clatellot que d’escoltar i entendre’s. Potser que ens hi acostumem, a començar pels diaris i seguint pels empresaris que s'han exclamat exageradament que PP i Cs "juguen amb la fam d'Espanya", segons La Razón. No cal escandalitzar-se tant ni tan solemnement, ni treure’n tantes conclusions.

Hi ha un atenuant en favor dels diaris, però, que val la pena remarcar. La diferència dels enrenous monclovites i la crisi entre PP i Cs és que aquests dos no aconsegueixen explicar què fan, què els passa, ni posar-se d'acord en els fets concrets i precisos sobre els que es pot bastir un relat veritable i coherent. Per exemple, segons La Vanguardia, la presidenta de Ciutadans, Inés Arrimadas, diu que va trucar a Casado després de l’anunci de la moció de censura a Múrcia i abans que Isabel Díaz Ayuso convoqués eleccions a Madrid, per confirmar que mantenia els pactes a Andalusia, Castella i Lleó i Madrid. Però segons el líder del PP, Arrimadas el va telefonar després de la decisió de la presidenta madrilenya. Ja ho veus, oi? A banda que un dels dos menteix, és just remarcar aquí que, en aquestes condicions, és molt difícil fer de periodista.

LV

EPC

EP

EPA

ARA

EM

ABC

LR

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat