En tens prou comparant els títols principals de les portades de La Vanguardia o d’El Periódico i d’El País per copsar l’estat de coses a la política catalana i la madrilenya. A Barcelona els indepes han acordat la composició de la Mesa del Parlament i, plegats amb els socialistes i els comuns, han decidit aïllar Vox. La Vanguardia i El Periódico conclouen que el Govern ERC-Junts està decidit i que Pere Aragonès en serà el President. Tenen la recepta i els ingredients i només els cal cuinar-lo. A Madrid, en canvi, la trencadissa entre Ciutadans i el Partido Popular aboca als de Pablo Casado a “perdre el centre o perdre Madrid”, com diu El País, cosa que si la poses en contrafactual s’entén millor: com més centrista és el PP, més possibilitats té de perdre Madrid. Deunidó. Fa una mica de por i tot.
Ara cal resoldre una injustícia comesa ahir. Aquí es deia que els diaris molt malament perquè no havien vist venir la crisi entre el PP i Cs, que només tenien ulls per les trifulgues entre socialistes i podemites al si del govern espanyol i entre independentistes a Catalunya, etcètera. Es deia tot això i més perquè són trifulgues ordinàries en una coalició que és la primera a Espanya des del 1939 i, pel que fa al cas català, perquè se sol perdre de vista el context repressiu en què es fa política a Catalunya.
Casado i Arrimadas: un dels dos menteix
Era una crítica raonable. Aviam, fins i tot si, mutatis mutandis, es volen considerar “coalicions” els governs de Franco —el franquisme, com la màfia, vivia en diverses “famílies”, per fer servir un terme encunyat pels historiadors— val a dir que també patien embolics, mulladers i enrenous, com sap tothom que ha fet bé el batxillerat. És a dir, que és normal que se les tinguin ministres de partits diferents en una cultura política com l’espanyola, més de garrotada i clatellot que d’escoltar i entendre’s. Potser que ens hi acostumem, a començar pels diaris i seguint pels empresaris que s'han exclamat exageradament que PP i Cs "juguen amb la fam d'Espanya", segons La Razón. No cal escandalitzar-se tant ni tan solemnement, ni treure’n tantes conclusions.
Hi ha un atenuant en favor dels diaris, però, que val la pena remarcar. La diferència dels enrenous monclovites i la crisi entre PP i Cs és que aquests dos no aconsegueixen explicar què fan, què els passa, ni posar-se d'acord en els fets concrets i precisos sobre els que es pot bastir un relat veritable i coherent. Per exemple, segons La Vanguardia, la presidenta de Ciutadans, Inés Arrimadas, diu que va trucar a Casado després de l’anunci de la moció de censura a Múrcia i abans que Isabel Díaz Ayuso convoqués eleccions a Madrid, per confirmar que mantenia els pactes a Andalusia, Castella i Lleó i Madrid. Però segons el líder del PP, Arrimadas el va telefonar després de la decisió de la presidenta madrilenya. Ja ho veus, oi? A banda que un dels dos menteix, és just remarcar aquí que, en aquestes condicions, és molt difícil fer de periodista.
