La victòria de l'oposició veneçolana en les eleccions té molts matisos. No només va guanyar, sinó que ho va fer per moltíssima diferència en una elecció amb un nivell de participació del 75%, dada inèdita en un país on el vot no és obligatori. La Mesa de la Unidad Democrática (MUD) va obtenir 7.707.422 vots i el partit únic chavista, el PSUV, 5.599.025. Curiosament, Maduro va perdre uns dos milions de vots chavistes, que es van quedar a casa, mentre que la MUD amb prou feines en va conquerir 343.434 més respecte al 2010.

Aquesta qualitat del vot és clau. No perquè la democràcia a Veneçuela marxi bé, com proclamen els propagandistes del chavisme. La gent ha votat massivament (o s'ha quedat a casa) perquè han perdut altres espais de participació ciutadana. Així que, mancats d'espai públic i de possibilitat de protesta, a causa de la censura i la repressió, els veneçolans van optar per l'estratègia de menor risc per a la seva integritat: el vot (o la sala d'estar de casa).

La gent va deixar la por de banda i es va atrevir a portar la contrària a la cultura del secret militar, l'omertà que ha copat tots els espais de la vida pública del país.

Una vida, a més, cada vegada més difícil i precària. Anys de fer cua per aconseguir aliments, medicines, recanvis i gairebé qualsevol cosa generen la domesticació d'una societat i les seves aspiracions, sobretot quan els salaris dels professionals s'esfondren i el mercat negre governa bona part de la vida econòmica del país. En aquestes condicions, la població se subjuga o es rebel·la.

Les possibilitats de protestar a Veneçuela, tanmateix, no eren grans. Es van reduir encara més el 2014 després de l'assassinat al carrer de Bassil de Costa, de 24 anys, a mans de funcionaris de seguretat de l'Estat. Van seguir mesos de manifestacions, detencions arbitràries, desenes de casos de tortures i més de tres mil processats.

La gent ha votat en contra (o s'ha quedat a casa) perquè han perdut altres espais de participació ciutadana
La por i la indignació es van covar durant mesos. Malgrat que el president, Nicolás Maduro, havia amenaçat de guanyar “com sigui” i sortir als carrers en acció militar armada si perdia, els veneçolans van optar per votar-lo en contra.

L'oposició, doncs, no només ha guanyat unes eleccions. En fer-ho de manera aclaparadora, a més, ha aconseguit que Maduro rebaixi la virulència de les seves amenaces. Almenys mentre la premsa internacional, els convidats estrangers i els ulls del món estan fixos en el país.

Per obtenir aquesta victòria, la MUD va necessitar, sens dubte, vots i abstenció del chavisme descontent amb Maduro i que es van mobilitzar per deixar constància del seu rebuig. És a dir, aquest resultat ha trencat la polarització –que domina la política veneçolana des del 1998– des de les mateixes bases: la gent va votar per rebuig al model polític i econòmic actual i perquè va entendre que canviar el signe del poder legislatiu era un fre a la desmesura de Maduro.

L'Assemblea Nacional consta de 167 diputats electes en una mateixa votació amb tres mètodes diferents: vots nominals (113 diputats), vots per llistes tancades (51 diputats) i diputats que representen regions indígenes (3 diputats).

La MUD va obtenir 112 diputats (81 nominals, 28 per llistes i els 3 indígenes), mentre que el Gran Polo Patriótico (PSUV) en va aconseguir 55 (32 nominals i 23 per llistes). És una victòria no prevista en cap escenari de les enquestes: la unitat opositora va aconseguir dues terceres parts de l'Assemblea Nacional. Això significa, per exemple, que els vuit milions de "patrulleros" inscrits al PSUV eren una mentida governamental, que molts van votar contra de l'oficialisme o no van anar a votar.

Amb aquest resultat, la MUD pot no només proposar, revisar i modificar lleis orgàniques, destituir magistrats del Tribunal Suprem o el Defensor del Poble i nomenar al Consell Nacional Electoral. A més, pot formar i modificar les comissions de treball de l'Assemblea, atès que hi ha àrees, com seguretat ciutadana i economia, que estaven vetades a l'oposició durant els anys de control parlamentari del chavisme.

En un país que ja pateix tres anys seguits la inflació més alta del món o la segona taxa d'homicidis més elevada del planeta, tot això és absurd.

Actualment, tots els poders públics responen al chavisme de forma militant. En més d'una dècada, els jutges i magistrats no han pres una sola decisió que afecti el poder executiu. Al contrari, han avalat els seus excessos perquè tinguin el segell oficial de “fet dins del marc de la llei”.

Els ciutadans tampoc no disposen amb una Fiscalia General, una "Contraloría" o una "Defensoría" del Poble independents, que vetllin pels seus drets.

Ja fa més d'un any que Veneçuela no coneix les xifres oficials d'inflació o recessió econòmiques que hauria de publicar el Banc Central, menys encara els butlletins epidemiològics des que el 2014 es revelés que el país havia retrocedit més de 60 anys en la lluita contra la malària i que patia el brot de dengue més important de la seva història o un augment en la mortalitat materna i infantil.

Amb la 'supermajoria' obtinguda, l'oposició pot proposar, revisar i modificar-ho gairebé tot
A això se li suma, entre altres irregularitats, l'aprovació de lleis com la de control de preus o de treball que, molt lluny de presentar-se al debat popular o a l'Assemblea, van ser redactades pels equips de treball de Maduro i avalades com a “lleis orgàniques” pel Tribunal Suprem.

La causa d'aquesta situació cal buscar-la en la mateixa Assemblea, majoritàriament chavista, que ara mor. Al seu dia va decidir delegar en el president una figura “habilitant”, que li permet legislar per decret i sense consulta popular. Cosa força allunyada de la revolució venuda al món per l'aparell de propaganda governamental.

Com és possible que l'oposició, amb el 56% dels vots, va obtenir el 67% dels diputats? Doncs justament perquè el sistema que el chavisme va manipular en anys anteriors li permetia sobrerepresentar-se com a majoria en l'Assemblea. Tenia més escons amb menys vots. El problema per al règim és que, en deixar de ser majoria, el mateix sistema trucat li ha jugat en contra.

El chavisme no només va perdre la majoria dels estats del país, sinó que també va rebre bufetades importants als seus bastions històrics. El més dolorós, a més de l'estat natal de Chávez (Barinas), va ser sortir derrotat en tots els circuits de Caracas. Tots. Fins i tot a la Parroquia 23 de Enero, on una part de la població viu controlada per grups armats progovernamentals. No n'hi va haver prou amb els regals fets amb diners públics durant la campanya: tauletes, menjar, habitatges i taxis. El poble –perquè no hi ha 7,7 milions de "burgesos d'ultradreta" a Veneçuela, com repeteix la neollengua chavista–, els va votar en contra.

En deixar de ser majoria, el mateix sistema trucat pel chavisme li ha jugat en contra
Exactament el mateix va passar amb el sistema electoral. És un dels més avançats del món, perquè les eleccions eren la font de legitimitat dels excessos d'Hugo Chávez. Qualsevol cosa que fes se sustentava en el fet que el poble havia votat per ell en eleccions lliures, directes i secretes.

Tanmateix, aquest sistema es va enfortir tant, a causa de les crítiques i la desconfiança de l'oposició, que en les eleccions anteriors hi va haver funcionaris del chavisme que van acompanyar a votar moltes persones per vigilar què elegien. Era l'únic i desesperat mètode que quedava per violar el secret del vot. Aquesta vegada, que el vot assistit per militants es va prohibir, van provar d'obligar els funcionaris a fotografiar la papereta de votació i a inscriure's en llistes del PSUV, el partit chavista. No va funcionar.

La pròxima Assemblea té molta feina pendent, encara que Maduro ja ha iniciat la campanya per defensar les seves lleis inconsultes que han accelerat el desproveïment del país. Ara el que és més important és obeir el mandat popular: no tenir por i portar la contrària al poder. El conflicte, doncs, agafarà nous camins.

Luis Carlos Díaz és periodista polític de la ràdio Circuito Éxitos de Caracas i ciberactivista.