El documental Las cloacas de Interior de Jaume Roures és un treball d’investigació que apel·la a l’essència mateixa del gènere: fer visibles realitats que queden amagades al coneixement de l’espectador. Tota obra documental tradicionalment s'ha associat amb la revelació d'una determinada veritat, i ara, quan hi ha més accés a la informació però també més consciència que es tergiversa, el gènere ha recuperat la seva tradició més combativa, perquè ha acabat erigint-se en un reducte per explicar coses que hi ha qui no vol que s’expliquin. A partir d’entrevistes i un hàbil muntatge que permet reconstruir un veritable poliedre cronològic i periodístic, el documental de Roures indaga en la conversió del Ministeri de l’Interior en un govern a l’ombra que ha fet de la guerra bruta la seva raó de ser, fins al punt de laminar llibertats individuals i col·lectives. Hi ha, en aquest retrat de les males pràctiques del Ministeri, la constatació que es forgen realitats paral·leles en què s’actua impunement contra tot allò que no agrada de l’altre. Durant molt de temps havíem cregut que les conspiracions a l'ombra i els contrapoders eren més mes propis de la distància que de la proximitat, o bé ho atribuíem a uns mecanismes més habituals en la ficció, perquè no teníem prou eines per entendre els matisos i les manipulacions d’un determinat relat oficial.

És per això que el més inquietant del documental és que visibilitza perversions del sistema sobre les quals la ficció, preferiblement la televisiva, ens adverteix des de fa molt de temps. La idea d’una organització política a l’ombra que treballa a esquena de les institucions per guanyar guerres ideològiques és habitual en cinema i televisió. La política nord-americana, i els seus episodis més traumàtics, han contribuït decisivament a la confecció d’aquest motllo narratiu. L’assassinat de Kennedy, Vietnam o la guerra freda van generar infinitat de títols que, des de diferents posicions ideològiques, exemplifiquen tota una era de ficcions polítiques. La versió moderna d’aquest concepte ve marcada pels atemptats de l’11 de setembre de 2001, quan es trenquen definitivament les fronteres de la visibilitat (és a dir, quan l’espectador veu torpedinats els límits de la representació de l’horror) i s’instal·la la sensació que els mecanismes de decisió del món occidental transcendeixen, més que mai, allò que malanomenem realitat. Alguna cosa se’ns escapa, i veiem a les ficcions una recreació d’allò que se’ns amaga.

És per tot això que s’ha tornat especialment habitual a la ficció televisiva moderna, perquè les sèries són el mirall en què més es reflecteix l’espectador per provar d’entendre el seu context sociopolític. Alias, la sèrie que va catapultar J. J. Abrams com a autor de referència, va ser una de les primeres del mil·lenni a plantejar la possibilitat d’una falsa CIA que entrena agents dobles sense que aquests ho sàpiguen, amb la finalitat de controlar els conflictes geopolítics i decidir el rumb del món. Des d’aleshores aquest patró conspirador format per grups polítics, mediàtics i econòmics que exerceixen un contrapoder molt més devastador que l’oficial s’ha anat reproduint a nombroses produccions, preferiblement nord-americanes. El trobem a 24, on l’agent de la CTU Jack Bauer arriba a descobrir que el mateix president (Charles Logan, sens dubte un dels mandataris més políticament incorrectes de la televisió contemporània) ha creat un comitè executiu paral·lel per poder escombrar tot aquell que li qüestiona la seva política interior i exterior; ho hem vist a Homeland, en què els col·laboradors directes de les altes instàncies polítiques i les agències governamentals s’estructuren en organitzacions clandestines per condicionar les decisions de la Casa Blanca; o a l’extraordinària Rubicon, en què un analista troba proves que una societat secreta provoca successos globalment per treure rèdit econòmic de les seves conseqüències.

Aquesta sistematització dels poders a l’ombra ha provocat fins i tot una singular dialèctica entre sèries en emissió. Per una banda, The blacklist, sèrie produïda i protagonitzada per James Spader, mostra un grup de poderosos batejats com La Camarilla que ha establert un nou orde mundial basat en la cronificació de la guerra bruta per teledirigir o derrocar governs. Per l’altra, Sucesor designado explica una conspiració, promoguda per diferents representants polítics, econòmics i militars, per posar un president manipulable a la Casa Blanca i així poder lliurar totes les guerres pendents. Són, en tots aquests casos, visions més o menys sublimades, només que a l’actualitat hi ha la certesa generalitzada que la ficció l’encerta més del que ens pensàvem, i fins i tot es queda curta. Perquè som conscients, com mai no ho havíem estat, que les clavegueres reals i les fictícies fan la mateixa pudor.

El principal mèrit de Las cloacas de Interior radica en la seva capacitat de projectar que el que en ficció ens sembla hipotètic, a la realitat és tangible. Que ha passat i passa; passa aquí i passa ara. Tal i com es defineix al treball de Roures, hi ha un govern a l'ombra que actua impunement, un sistema corrupte que exclou els decents. Exactament igual que el que veiem a totes aquestes sèries, en què els seus herois, sense excepció, representen l'únic antídot possible: la veritat.