Pasqual Maragall va ser l'alcalde que va transformar Barcelona i la va projectar al món. L'alcalde dels Jocs. Un polític de discurs transversal, fill de la burgesia barcelonina i màxim exponent del catalanisme progressista. L'únic dirigent socialista capaç en el seu moment de plantar cara a l'hegemonia convergent de Jordi Pujol. En la complexitat de Maragall està la clau del seu èxit però també l'ingredient més volàtil d'un perfil tan creatiu com imprevisible. En definitiva, un polític que va haver de patir no poques incomprensions, però que 20 anys després apareix com una combinació guanyadora que tots els partits intenten imitar.

Com en un joc de miralls, les diferents versions de Maragall s'estan reproduint en bona part de les candidatures que es presenten a les pròximes municipals a la ciutat de Barcelona.

L'exemple més clar és el seu germà Ernest Maragall, el darrer nom que s'ha apuntat en la llista oficial de candidats a concórrer als comicis del 19 de maig a la capital catalana. L'home de màxima confiança de l'exalcalde i expresident, l'autèntic Maragall, segons una màxima sorneguera del germà gran. L'actual conseller d'Exteriors, que als 75 anys ha constatat com la complexitat del moment l'ha projectat com a referent de l'independentisme progressista, és l'aposta d'ERC per a les municipals i algunes veus apunten que podria acabar sent el candidat d'una llista unitària del sobiranisme.

A la mateixa responsabilitat aspira un altre notable maragalià, l'exconseller i actual delegat de la Generalitat a Madrid, Ferran Mascarell. També Mascarell va acompanyar Maragall a l'alcaldia com a regidor i també amb ell va travessar a l'altra banda de la plaça Sant Jaume el 2003, per ser conseller de Cultura del tripartit. Mascarell, com Maragall, va anar desconnectant de l'òrbita d'un PSC que, amb José Montilla, apareixia cada cop més controlat per l'aparell, i quan Artur Mas va arribar al Govern, va entrar a l'executiu convergent com a responsable de Cultura. La maniobra, que pretenia atorgar al Govern Mas un perfil progressista, va provocar profunda irritació entre els socialistes catalans.

L'ombra de Maragall, però, no es projecta només en antics col·laboradors. També el candidat de Ciutadans in pectore, Manuel Valls, intenta apuntar-se a l'herència política del mític alcalde. No ho amaga. De fet, ho confessa obertament cada vegada -que no són poques- que té ocasió de reivindicar la Barcelona de Maragall. El polític francès, que també va fer la seva carrera política sota sigles socialistes, s'ha dedicat a fitxar alguns dels membres més propers de l'equip de l'exalcalde, com Xavier Roig, l'omnipresent i discret cap de gabinet que durant anys el blindava a l'Ajuntament. Valls no vol quedar atrapat dins la formació taronja i ha apuntat la voluntat d'encapçalar una plataforma oberta que eviti les sigles de partit, en la línia dels Ciutadans pel Canvi, amb què Maragall va camuflar en la cursa a la Generalitat el puny i la rosa d'un PSC profundament desgastat.

Tampoc l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, renuncia a encarnar l'herència de Maragall. L'actual responsable del consistori evoca la figura del polític socialista cada cop que en té oportunitat. "Ningú dubta que ha estat el millor alcalde que ha tingut Barcelona", ha repetit en múltiples ocasions. Públicament l'alcaldessa ha assegurat que el seu equip ha assumit els deures que Maragall va deixar pendents al consistori i s'ha reivindicat sense embuts com a relleu del seu llegat.

Mentre els laboratoris electorals preparen clons de l'exalcalde, en la línia de sortida de les municipals la marca PSC amb què Maragall va aconseguir guanyar les municipals apareixerà només en el dorsal de Jaume Collboni. El PSC s'enfrontarà als múltiples desdoblaments del seu dirigent més emblemàtic just en el moment en què la transversalitat que el va fer gran amb Maragall ha saltat pels aires després que el procés independentista l'ha fet renunciar a algunes de les seves famoses ànimes. A favor d'aquest candidat hi haurà, no obstant, la potent presència del socialisme al govern de Madrid.