Qui digui que sap què passarà menteix, però a mi d’entrada em resulta inversemblant que el referèndum anunciat per enguany pugui esdevenir un 9N bis per la incompareixença dels votants del ‘No’. Vaja, si hagués d’apostar, no apostaria res per aquest escenari. D’entrada, no sembla que el plantejament de la convocatòria anunciada sigui el mateix. Per aquest motiu, i molts altres, la resposta dels contraris a la independència serà probablement diferent. Insistir en la idea d’un 9N bis només es pot fer des del desconeixement o la intencionalitat política.

Pel que fa a la convocatòria, és obvi que aquesta vegada tot serà diferent. El TC ja ha suspès la resolució parlamentària proposant (sense cap valor jurídic) la celebració del referèndum. Convé recordar que el PP va aprovar, i la majoria del TC ha validat, la reforma legal que permet suspendre càrrecs electes precisament per evitar que es repetís la situació del 9N. No hi ha dubte que si la mesura encara és vigent serà aplicada per a impedir que es convoqui el referèndum, sense esperar que la decisió estigui signada i publicada.

El 9N, la majoria dels contraris a la independència es varen quedar a casa (només van votar 450.000), bàsicament perquè no se sentien interpel·lats ni tenien motius per pensar que el resultat tingués cap transcendència real. En canvi, a les eleccions del 27S, la mateixa gent va sortir en massa a votar, elevant la participació a un màxim històric, malgrat que en el discurs oficial ningú d’aquest sector va admetre mai que a les urnes hi hagués en joc la independència.

Si la Generalitat aconsegueix celebrar el referèndum, l’abstencionisme seria una estratègia temerària.

Històricament, la immensa majoria de referèndums d’autodeterminació registren altíssims nivells de participació, amb xifres de vot en blanc o nul negligibles. L’any 2006 a Montenegro, per posar un exemple, la Unió Europea va insistir en imposar un mínim de participació del 50% per donar validesa al referèndum d'independència. Hi havia motius per pensar que la minoria sèrbia no aniria a votar i el plebiscit quedaria deslegitimat. El mínim de participació es va justificar (juntament amb el mínim del 55% de vots favorables per validar la secessió) com un incentiu a la participació. Aquestes regles són prou conegudes. Curiosament, però, no es comenta gaire que la participació va ser finalment del 85% del cens, ni més ni menys.

De fet, l’abstencionisme (en unes eleccions o en un referèndum) se sol incrementar quan la gent percep que el seu vot no compta, sigui perquè hi ha una majoria clara, sigui perquè no hi ha res crucial en joc. També té sentit quan no hi ha garanties democràtiques, si se sospita que el resultat no serà acceptat o hi ha un quòrum mínim de participació i un sector de població veu més factible imposar-se amb l’abstenció que anant a votar (per això la Comissió de Venècia desaconsella imposar llindars mínims de participació). Això explica que una cosa tan transcendent, com és un referèndum d’autodeterminació, mobilitzi més gent que una votació ordinària.

Atès tot l’anterior, jo veig fins a quatre estratègies unionistes per enfrontar-se a un referèndum unilateral: fer tot el possible per impedir-lo a la força; tolerar-lo i intentar guanyar a l’estil del 27S (sense que l’Estat li reconegui validesa ni efectes); cridar al boicot actiu per aconseguir un 9N bis; o reconduir-lo pactant les regles i fent alguna oferta de canvi constitucional per a seduir els indecisos.

D’aquests quatre escenaris, no em pareix que el boicot sigui el més probable. Si més no, perquè el govern espanyol treballa des del 10 de novembre del 2014 per evitar que es repeteixi el que va passar aleshores.

Si ni una majoria dels independentistes creuen que poden guanyar i aplicar el resultat, serà molt difícil que s'ho creguin els altres.

No entenc per què tothom pensa que el referèndum pot fracassar per l'abstenció dels unionistes. Si la Generalitat aconsegueix celebrar-lo, l’abstencionisme seria una estratègia temerària. Vistes les dades del 9N i del 27S, seria molt fàcil superar la participació del 50%. Només calen uns 400.000 vots més –i no tots serien del ‘No’, perquè, diguin el que diguin, el 9N no van votar tots els que apostarien pel ‘Sí’ en un referèndum oficial. És més, amb una participació del 50%, el resultat favorable al ‘Sí’ estaria al voltant del 75% (dos milions 'Sí' contra 750.000 'No'). Seria un resultat desastrós per a l'unionisme. Compliria àmpliament amb els llindars que la UE va imposar a Montenegro, per la qual cosa li costaria molt més deslegitimar el resultat a l’exterior.

Per totes aquestes raons, sempre he pensat que un referèndum vinculant ben organitzat no tindria cap problema amb la participació. Les crides a l’abstenció manquen de cap garantia d'èxit. I si no, que li ho preguntin a tota l’oposició democràtica que el 1976 va intentar boicotar el referèndum de la reforma política i va fracassar estrepitosament (amb un 77% de participació, va superar en deu punts el referèndum constitucional del 1978). Només el PP té un electorat prou disciplinat, des del meu punt de vista, com per complir el boicot. Ni C’s ni el PSC poden dir el mateix. Així ho confirmen algunes enquestes.

Allò que fa vinculant un referèndum i mobilitza els votants no és dir que és decisiu sinó que la gent percebi que efectivament ho és.

El boicot, com he indicat, estarà sens dubte en l'organització. La batalla es plantejarà a l’hora de l’aprovació pel Parlament de la llei que reguli i/o convoqui el referèndum. No cal dir que la clau serà la capacitat de mantenir el normal funcionament de les institucions catalanes fins al dia del referèndum. L’independentisme haurà de demostrar una fortalesa social i institucional que a dia d’avui encara no ha hagut d’exhibir mai. Si convoca el referèndum i aguanta el pols amb l’Estat fins a la data fixada, no hi haurà un 9N bis.

El comportament polític sempre respon a la combinació de les preferències i les expectatives de la ciutadania. En el cas del referèndum, la participació dependrà de les expectatives del conjunt de la població sobre la capacitat de la Generalitat de fer-ne efectiu el resultat. El simple fet d’arribar al dia del referèndum i posar les urnes sense que l’Estat ho impedeixi suposa un escenari completament inèdit.

La qüestió és que probablement ara mateix no hi ha prou gent que es cregui aquest escenari. Si ni una majoria dels independentistes creuen que poden guanyar i aplicar el resultat, serà molt difícil que s'ho creguin els altres. I allò que fa vinculant un referèndum i mobilitza els votants no és dir que és decisiu, sinó que la gent percebi que efectivament ho és. Ser capaç de convocar i organitzar el referèndum a tot el territori representa un desafiament institucional que pot capgirar les percepcions d’una gran majoria. Aquesta és la clau per entendre que, si hi ha urnes, la gent anirà a votar.

Josep Costa és professor associat de Teoria Política a la UPF.