Durant molts anys, El País ha estat la mesura del periodisme. La seva informació era el mapa físic d’Espanya. Els seus editorials, el polze de l'emperador: sentència de mort o perdó de per vida. Aquest dijous el polze ha caigut sobre Pedro Sánchez, el secretari general del PSOE. A l’editorial “Salvar al PSOE”, el retrata com “un insensat sense escrúpols que no dubta a destruir el partit que amb tant desencert ha dirigit abans que reconèixer el seu enorme fracàs”. El diari més llegit d’Espanya descriu al líder socialista com un polític covard, arrogant, sectari, mentider, ambiciós i obtús. Un oportunista sense idees. Així mateix.

Sorprèn el to i el contingut tan forts i insultants de l’editorial —és més una valoració del caràcter de Sánchez que de la seva política—, que s’associen a d’altres capçaleres, no a aquesta, que és de referència en el món socialista. Com ha tractat El País últimament (des del dia següent a les últimes eleccions generals) a d’altres personatges, diguem-ne problemàtics, de la vida pública espanyola? Se’n surten millor o pitjor que Sánchez? Reben un tractament proporcional?

En el cas de les targetes black de Bankia els protagonistes són Rodrigo Rato i Miguel Blesa. Són citats de passada (i entre parèntesi) en un editorial suau (“Judici a les ‘black’”), sense paraules grosses que, a més a més, adverteix el món que "aquesta circumstància [...] no hauria de conduir a lectures equívoques, com ‘un judici a la classe política’ o altres generalitzacions abusives i inútils”.

El diari no està mancat de coherència en aquest cas. Any i mig abans, a “Detenció-espectacle”, posa en dubte “la solidesa dels indicis” de la policia per escorcollar el domicili i el despatx de Rato i adverteix que “el govern ha d'aclarir el [seu] fulminant arrest seguit de la seva ràpida posada en llibertat”. El dia abans, en un altre editorial (“El ‘crash’ de Rato”) raona que la detenció de l’exvicepresident d’Aznar “afecta al PP i qüestiona la gestió de les dades tributàries”.

En ambdós casos parla del mateix Rato que era president de Bankia, un banc al que s’han dedicat 22.000 milions d’euros de diners públics per a rescatar-lo (més que cap altre) i que té oberta causa a l’Audiència Nacional per la seva sortida a borsa. Antifrau també atribueix al mateix Rato fins a nou delictes fiscals en una altra causa. Tot això no se sabia quan es van escriure les dues editorials seguides del 2015, però era ben conegut el dimarts 29, data de l’últim editorial sobre l’afer.

Chaves i Barberà

El cas dels EROs a Andalusia es toca a “La gestió de la cosa pública” el mateix dia que Anticorrupció demana sis anys de presó i 30 d'inhabilitació per a l'expresident socialista andalús José Antonio Griñán per malversació i prevaricació, i 10 anys d'inhabilitació per al seu antecessor, Manuel Chaves, per prevaricació.

Els dos exmandataris exsocialistes també són esmentats de gairell, sense insults ni menció al PSOE. L’editorial vola en cercles sobre la cosa (la desviació de 855 milions dels fons de l’atur entre 2001 i 2010) i adverteix que “no estem parlant d'un cas de corrupció pròpiament dita, sinó de presumptes irregularitats en la gestió i el control de fons públics”. Ahà.

En parlar de Rita Barberà, exmandatària expopular, en canvi, diu que “el seu processament era alguna cosa més que esperat” i que “no es pot eximir de responsabilitat al Partit Popular”, tal com es llegeix a “Lo que se da, se quita”. L’exalcaldessa és qualificada d’“irresponsable política (i moltes altres coses més)”. El títol és part de la dita espanyola referent a Santa Rita, que aquí es fa servir, ho has endevinat, per a demanar que li retirin l’escó a Barberà, que és senadora per designació i no per sufragi. Al dia següent carrega els neulers sobre Mariano Rajoy: és “necessari que s’expressi” sobre el cas Barberà per “restablir la confiança en les institucions” en ordre a “formar govern”, que és “el veritable interès d’Espanya”.

Amb la mateixa fermesa s’ha pronunciat sobre el cas del nomenament de l’exministre José Manuel Soria per al Banc Mundial i sobre el refús del govern en funcions a ser controlat pel Congrés. En un editorial especialment exigent insisteix que “els escàndols del PP bloquegen la governabilitat”. El PP “no n’aprèn” i continua “desafiant” tot i tothom i tant se li’n fot dels pactes “com si ho fiés tot al salt al buit d'altres eleccions”.

Ni amb Trump

Passen sense ser insultats ni valorat el seu caràcter o jutjades les seves intencions: Arnaldo Otegi (per la seva temptativa de presentar-se a les eleccions basques), Luis de Guindos (presenta els pressupostos espanyols a Brusel·les), Mariano Rajoy (en diverses ocasions, però sobre tot quan deixa en si aniria al Congrés a defensar la seva candidatura després de rebre l’encàrrec del Rei), Jorge Fernández Díaz (per conspirar amb el director d’Antifrau de Catalunya). Alguns editorials són contundents, altres més tècnics. Cap és ofensiu.

El País ha publicat 34 editorials sobre la formació de govern a Espanya els últims 96 dies (són 24 els que toquen Sánchez). Gairebé un cada tres dies. El missatge proclamat en tots ells és la necessitat urgent i absoluta de formar govern ara, peti qui peti, i el pànic a unes terceres eleccions. Tots els moviments públics i tota l’activitat política es mesura amb el mateix criteri.

L’advertència de no forçar unes altres eleccions és per tot arreu. Fa l’efecte d’una obsessió. El d’aquest dijous mateix commina al PSOE a posar-se en mans d’una gestora “fins a la celebració d'un congrés extraordinari, que de cap manera no hauria de tenir lloc abans que quedi aclarit l'horitzó de la governabilitat d'Espanya”, és a dir, que ni se’ls acudi organitzar-se per altra cosa que permetre un govern de Rajoy i evitar unes terceres eleccions sigui com sigui.

El ritme d’un editorial cada tres dies sobre el mateix punt no és fàcil de sostenir. No hi ha tantes coses substancials a dir, menys encara si la política es mou lentament. Per fer-se una idea, The New York Times ha publicat una proporció equivalent d’editorials sobre Donald Trump, de qui hi ha moltes més coses per comentar i, com a personatge, es deixa molt més. En cap se l’insulta, per això. Del mateix “desafiament secessionista" català tot just s’ha editorialitzat en aquest període i no és difícil acceptar que és un cas tant o més gruixut que el bloqueig del govern central.

Sigui com sigui, a mesura que les editorials es llegeixen per ordre de publicació es veu com El País s’irrita més i més perquè les seves crides no són ateses. Com un pare amb un fill que suspèn un cop i un altre. Una selecció de títols ho mostra: “Formar Gobierno” (27 de juny), “Que se vayan todos” (17 de juliol), “Exasperante bloqueo” (26 de juliol), "¡Un Gobierno ya!" (30 de juliol), “Esto no puede ser” (18 d’agost), “¿Y ahora qué” (1 de setembre), “Ni Rajoy ni Sánchez” (4 de setembre). El llenguatge va esdevenint més i més punxegut i emprenyat, la culpabilitat es va centrant en Sánchez amb arguments cada cop més personals i menys temperats i... bum!, arriba l’esclat d’aquest dijous.

En aquest punt, seria interessantíssim saber el per què d’aquesta pulsió del diari de referència d’Espanya i si és necessari manifestar-la cada tres dies. Potser sí que cal insistir-hi. En qualsevol cas queda el dubte de si amb Pedro Sánchez calia fer servir tot aquest reguitzell d’insults.