A les deu del matí d’aquest dimarts els periodistes catalans encarregats de cobrir la negociació entre ERC i el PSOE eren convocats per a una sessió informativa sobre el grau penitenciari dels presos polítics a la seu dels republicans al carrer Calàbria. A uns sis quilòmetres d’allà, també a les deu del matí, començava la tercera reunió –en realitat la quarta coneguda– entre els equips negociadors. No va ser fins uns minuts després, quan ja estaven tancats en un despatx a la seu de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que van fer públic el lloc de la trobada. Els periodistes eren convocats a les 12 del migdia, quan en realitat ja només quedaria mitja hora per a finalitzar. A diferència del passat, la discreció és la màxima en les noves converses per a la investidura de Pedro Sánchez.

De les negociacions n’ha transcendit poc més que dos comunicats separats en la primera reunió i dos comunicats conjunts en les dues últimes; tots ells en positiu però sense grans concessions i cada cop més breus. Més enllà d’això, sí que se sap alguna cosa més. Principalment que tots dos han assimilat, especialment el PSOE que els anys dolços de l’autonomisme i el peix al cove a Madrid ja han acabat. Que les promeses de pluges de milions són estèrils i ja no es poden vendre com a victòries a Barcelona.

Sobre la taula dels equips negociadors hi ha bàsicament dues qüestions sobre les quals exploren solucions intermèdies. La primera, la qüestió dels presos polítics, que la seva existència complica la normalització de la vida política. L’amnistia que volen els republicans no sembla que hagi de prosperar, però sí que ho podria fer una actitud passiva de la Fiscalia davant dels permisos penitenciaris i qui sap si més endavant hipotètics indults. La segona, la resolució del “conflicte polític”. Tots dos partits estan en la “definició” d’”instruments” per a resoldre el problema de fons. La mesa de governs ja és acceptada pel PSOE, ara per ara sense autodeterminació.

Sense anar més lluny, dimarts que ve per primer cop Pedro Sánchez despenjarà el telèfon per a parlar amb el president Quim Torra. Ho farà, això sí, en una ronda de trucades Frankenstein, que el portarà a parlar fins i tot amb els presidents de Ceuta i Melilla. El mateix ha passat amb la ronda de reunions de la portaveu socialista Adriana Lastra amb tots els partits. Per a poder justificar parlar amb EH Bildu, que sempre s'ha mostrat predisposat al diàleg, ha hagut d'aixecar el cordó sanitari a l'extrema dreta de Vox. El diàleg amb els independentistes torna a tensar el PSOE. Sánchez torna a patir pel que diran... Els seus. Especialment pel que s'està parlant.

Però els sospitosos habituals, els que van defenestrar-lo com a secretari general, els que van dur-lo cap a una repetició electoral, ja han saltat. Ja van fer-ho fa un mes, després del preacord de coalició PSOE-Podemos, amb Juan Carlos Rodríguez Ibarra amenaçant d’estripar el carnet. I ho fan ara, amb Javier Lambán titllant el seu company Miquel Iceta de “supremacista” o Emiliano García-Page expressant-se en termes homòfobs de “vaselina” per la possible entesa amb ERC. La Gran Coalició és el somni humit de la vella guàrdia, que ja suspira.

També hi ha hagut altres veus, que han tingut menys altaveu, en signe contrari. És la de l’expresident José Luis Rodríguez Zapatero, que abans del judici ja va parlar per telèfon amb Oriol Junqueras i ara aposta sense embuts per un govern de coalició amb Unidas Podemos i el suport dels independentistes. També aposta per la resolució del conflicte en una taula de negociació. A les mans de Sánchez, que ha demostrat ser capaç de tot, està si sucumbeix novament davant els barons més espanyolistes o si vol agafar el conflicte polític per les banyes.

Abans de cap d’any?

El context és enormement complex. No només perquè als presos polítics els han caigut gairebé un segle de presó, sinó també pel calendari. Aquest dilluns, a Brussel·les, hi haurà la vista per a la nova euroordre contra el president a l’exili Carles Puigdemont. Al cap de 72 hores, el dijous a Luxemburg, hi haurà resolució del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre la immunitat d’Oriol Junqueras com a eurodiputat. Malgrat tot, els socialistes volen intentar una investidura abans que acabi l’any.

Hi ha dos factors rellevants. El primer, que Sánchez ha perdut massa el temps i ha enfonsat bastant la seva credibilitat. Aquesta aposta ha de sortir sí o sí i ràpid, i per això necessita ERC. Per la seva part, en plena pugna pel lideratge independentista a Barcelona, els republicans són conscients que no poden tornar de Madrid amb les mans buides. Perquè hi hagi investidura l’última setmana del 2019, caldrà que aquestes dues necessitats s'alineïn.

Tot està en joc en la taula dels equips negociadors del PSOE i ERC. Per moments, davant l’opacitat de les converses, tot plegat ha recordat a la famosa reunió entre Josep Tarradellas i Adolfo Suárez el 1977. No havia anat gaire bé, hi havia hagut molta tensió, però van decidir fer un comunicat conjunt com si tot hagués anat sobre rodes. Al final aquella negociació va acabar en bon port, això sí.