L'expresident d'Esquerra Republicana de Catalunya Jordi Carbonell ha mort aquest dilluns als 92 anys d'edat després d'una llarga vida dedicada a la política i la filologia.

Nascut el dia de Sant Jordi del 1924, Carbonell és l'autor de la cèlebre frase "Que la prudència no ens faci traïdors", que va utilitzar l'Onze de Setembre del 1976 a Sant Boi de Llobregat, en la primera mobilització de la Diada Nacional després de la dictadura. 

Símbol del catalanisme

El filòleg i polític Jordi Carbonell i de Ballester va ser un símbol del catalanisme polític i cultural des de la postguerra, quan va començar el seu activisme antifranquista tot i ser estudiant.

Nascut a Barcelona el 23 d'abril de 1924, des de 1943 va militar al Front Universitari de Catalunya, fet que li va costar interrogatoris policials i del Sindicato Español Universitario (SEU).

A principis dels anys 50 va ser lector de català a Liverpool (Anglaterra), on va contactar amb polítics exiliats, i des de 1952 va participar en activitats politicoculturals clandestines, com la Declaració d'Intel·lectuals, el Comitè 11 de Setembre, la Campanya bisbes Catalans i la Campanya Escarré, i va col·laborar en l'Agrupació Democràtica Catalana i a Serra d'Or. Va dirigir la Gran Enciclopèdia Catalana des de 1963 fins a 1972, i per aquest càrrec va estar detingut durant 48 hores, en època de la dictadura franquista.

El 1964 va cofundar la Taula Rodona Política -sorgida de la 'Caputxinada' antifranquista- i el 1970 va coorganitzar l'Associació d'Intel·lectuals de Montserrat -arran del Procés de Burgos-, a més de col·laborar aquest mateix any a la 'Declaració de Montserrat', tant en la redacció com en la seva distribució a l'estranger.

Quan la policia el va interrogar al gener de 1971, va respondre només en català, de manera que el van tancar en cel·les de càstig, li van lliurar al Tribunal d'Ordre Públic (Top) i li van posar en observació psiquiàtrica, encara que li van alliberar després de la reacció nacional i també internacional.

Al novembre d'aquell any va participar en la constitució de l'Assemblea de Catalunya -representava a l'Associació d'Intel·lectuals-; va ser membre del Comitè d'Enllaç que actuava en moments difícils de l'Assemblea de Catalunya i promovia relacions amb tota l'àrea de parla catalana.

Diada del 1976

Quan es va produir a Sant Boi la històrica manifestació de la Diada de 1976, va ser ell qui va parlar en nom de l'Assemblea de Catalunya i va fer cèlebre la consigna reivindicativa 'Que la prudència no ens faci traïdors'.

Amb l'arribada de la transició, el 1978 va ser inclòs en la candidatura de l'Entesa Catalana (ERC-PSC-PSUC) pel Senat, però va renunciar per l'exclusió dels grups independentistes, i finalment no va intervenir en la transició excepte per fer campanya contra la Constitució de 1978. A l'any següent, va cofundar Nacionalistes d'Esquerra, la candidatura per Barcelona va encapçalar en les primeres eleccions catalanes de la democràcia.

Quan es van reorganitzar com Entesa dels Nacionalistes d'Esquerra, va ser el seu president honorari; i quan van fracassar en l'intent de coalició amb ERC, van fer coalició electoral amb el PSUC i independents (Iniciativa per Catalunya), encara que ell no va acceptar l'intent de creació d'IC ​​com a partit.

Ja el 1991, va donar suport a ERC costat de 'Tísner' i altres persones procedents de Nacionalistes d'Esquerra, i va néixer un reagrupament de Nacionalistes d'Esquerra, encapçalat pel propi 'Tísner'. 

L'any 1996, quatre anys després de fer-se militant, va passar a ocupar la presidència d'ERC a petició de Josep Lluís Carod-Rovira, càrrec que va mantenir fins el 2004. En la seva faceta filològica destaca la seva participació en la Gran Enciclopèdia Catalana, de la qual va ser el director dels quatre primers volums. Entre els nombrosos reconeixements a la seva figura estan la Creu de Sant Jordi (1984), la medalla d'or de la Generalitat de Catalunya (2001) i la medalla d'honor de Barcelona (2002).

Llicenciat en filologia romànica per la Universitat de Barcelona, va ser professor de llengua catalana als Estudis Universitaris Catalans i a la Universitat Autònoma de Barcelona, d’on va ser expulsat el 1972 per raons polítiques. Així mateix va passar per la presó en dues ocasions.