Montse Bassa s'ha convertit darrerament en la veu de la seva germana, la consellera Dolors Bassa, empresonada a la presó d'Alcalá Meco. En una entrevista a El Nacional, Bassa relata el dia a dia de la presó de la Dolors i com afronten l'estratègia judicial. També valora molt positivament les mostres de suport de molts catalans cap als presos polítics, però defensa que "cal fer un pas més" per aconseguir que els presos surtin de la presó i demana no "normalitzar" la situació.
Ja fa dos mesos del segon empresonament de la Dolors. Com ho porten?
Sí, ja en fa una bona colla de dies. De fet, ara farà 100 dies. Jo sempre dic que és com un procés de dol fort. Al novembre quan va entrar la primera vegada vam tenir tots una patacada tan enorme...
No s'ho esperaven gens?
Era una cosa que veies que podia acabar malament, però fins que no ho pateixes no acabes de ser conscient de la gravetat del problema. Al mes de novembre no podíem ni parlar amb els mitjans. Jo no podia. A mesura que ella ha aconseguit estar més forta... La vida de la presó és duríssima, però vulguis o no, caus en una rutina, que o l'acceptes o no sobrevius. A mesura que ella també ens ha sabut transmetre aquesta energia, nosaltres també ens hem anat fent més forts i es viu d'una manera diferent.
El que costa més a tota la família és la incertesa de no saber quan hi haurà judici, ni de saber de què l’acusaran
Què és el que costa més?
El que costa més a tota la família és la incertesa, la incertesa de no saber quan hi haurà judici, ni de saber de què l’acusaran. El cas de la Dolors és claríssim. Ella ja era fora després d’un mes i aquí sí que no ens esperàvem que tornaria a entrar.
Quan va anar al Suprem el 23 de març, no s'ho esperaven?
Ella va deixar l’acta de diputada el dia abans com a últim recurs per dir: "Ho he intentat tot per no tornar a entrar a la presó". Però no va ser així. Ella realment pensava que una vegada havien sortit de la presó fins que no hi hagués el judici no hi tornarien a entrar, perquè no hi havia cap raó. No havien fet cap actuació com per haver-hi de tornar a entrar, setmanalment es presentava als jutjats. No hi havia un argument de pes.
El fet de no esperar-s'ho ha fet que aquest cop els estigui costant més?
Sabent com és la justícia espanyola tampoc hi vas tranquil. El dia abans ens vam acomiadar, ella va fer la seva maleteta i vam parlar molt conscients que podia ser que no tornés. D’ingenuïtat ja no n’hi ha i portem molta experiència, però sempre t’agafes al bri d’esperança que no hi havia un argument fonamentat.
Veuen impossible que surti abans del judici?
Jo soc molt escèptica. No tinc cap argument per dir que no, però després de veure el cas de Joaquim Forn, que tot i que la fiscalia en demanava la llibertat no la hi van concedir, és difícil de pensar que tan ella com la Carme, tot i haver deixat l’acta i fer el que van fer, tinguin alguna possibilitat. És tan incert... tot i que tampoc saps cap on anirà. Hi ha contradiccions. A vegades un dia t’aixeques i penses que potser sí que hi ha una esperança i ho veus bé i altres que no.
I els advocats què els diuen?
Estem a l’espera sempre. És ser molt prudent com a advocat no avançar un fet que tu no saps. Ells són molt realistes i des del primer moment ens van dir que sempre serien sincers amb nosaltres i el mateix diuen a la Dolors. De fet, la Dolors en el vis a vis que vam fer just quan va entrar a la presó per segona vegada, a finals de març, que hi vam portar la meva mare que encara no hi havia anat mai, ens va agafar a tots i ens va dir amb una serenitat que quan hi penso se’m posa la pell de gallina: “Feu la vostra vida que això anirà per molt llarg”.
Ens roben una cosa que no ens la tornaran mai i em costa molt perdonar això. Ens estem quedant sense germana, sense àvia...
Com ho porta ella en el pla personal? Té una mare gran i una neta molt petita, no?
Això és el que li preocupa més. Té una mare de 86 anys i una neta de 3. Tenia una relació d’àvia, la portava a l’escola cada dia. Quan soc a casa de la meva mare i veig entrar la nena, que ara té aquella edat que tenen tanta alegria, no puc evitar pensar què li prenen. No pots separar l’alegria de veure-la amb pensar que s’ho està perdent. Això és el més dolorós. Ens roben una cosa que no ens la tornaran mai i em costa molt perdonar això. Ens estem quedant sense germana, sense àvia...
I quan la van a veure...
És com un engany, un engany positiu perquè ens estimem, però quan nosaltres l’anem a veure a través del vidre, està prohibidíssim i ja no surt d’un mateix explicar si la mare està malament o si la mare té un problema perquè ells ja pateixen prou. I ella segur que deu tenir mals moments, la vida de la presó és molt dura i estic segura que no ho explica per no fer patir. És un petit engany en positiu.
D'una persona que està tancada a la presó no pots dir que està forta i bé
Tenen força visites, oi?
M’agrada molt que tinguin visites. De fet, ella sempre diu que les visites de quaranta minuts són regals. Els advocats, els polítics que hi van entre setmana... A mi, però, em fa una mica de mal quan surten i diuen que estan forts i bé. És una falsedat. Esclar que està forta i bé quan la venen a veure, però és que és el regal de la setmana, però és una paraula que no la podem dir. D'una persona que està tancada a la presó no pots dir que està forta i bé. Encara que aparentment ho estigui, ha de tenir uns moments com a persona humana, lluny de la família i de tothom, que no ens podem permetre dir que estan bé o que estan forts.
Es banalitza?
La gent ha d’empatitzar més amb el que és la vida a la presó. La vida a la presó no es redueix al moment feliç de la visita, i només faltaria que no hi hagués aquest moment, perquè si no no s’aguantaria, però el dia té 24 hores i la setmana té set dies.
Com és el dia a dia a la presó?
Depèn molt de cada presó i dels seus horaris. Alcalá Meco té uns horaris molt estrictes. A les 7 del matí han d’estar aixecats, s’han de dutxar i a dos quarts de vuit van a esmorzar. Entren a esmorzar en grups de deu, han d’entrar en silenci i porten els seus coberts de plàstic. Aleshores, s’han d’asseure als llocs que els assignen el primer dia i han de menjar en deu minuts. Fins i tot això està controlat. A més, han de mantenir silenci.
Durant l’àpat?
Sí. Han de mantenir silenci. Quan han acabat d’esmorzar tenen el matí lliure fins a dos quarts de dues. Tu t’imagines ser allà sense tenir cap mena d’activitat?
La Dolors és molt forta i estic molt orgullosa d’ella, encomana energia
Però ara ja s’han pogut apuntar en alguna activitat, no?
La Dolors al mes de novembre va presentar trenta instàncies i no li'n van concedir cap perquè cal temps. Ara han aconseguit que n'acceptin dues però coincideixen d’horari. Només en pot fer una, ha de triar l'una o l’altra. Li han deixat fer aeròbic i ceràmica. El que és molt important és organitzar-se el dia a dia. Ella s’ha organitzat un horari molt estricte per no decaure. La Dolors és molt forta i estic molt orgullosa d’ella, encomana energia.
Com continua el dia a dia?
Després van a dinar, on tornen a entrar en cua i en silenci... Una de les coses de les quals vaig quedar-me més parada és que no tenen aigua. L’aigua s’ha de comprar a part i qui no pot comprar-ne ha d’anar a una font a buscar-ne i endur-se-la al menjador. És molt fort. Tenen mitja hora per dinar i després les tanquen a la cel·la tres hores. Després tornen a tenir una estona per sortir al pati, sopen i les tornen a tancar a la cel·la.
Ara, la Carme i la Dolors són en cel·les diferents.
Sí, des d’aquesta setmana. Les peticions de cel·la s’havien fet molt al principi i normalment triguen un any a donar-te-la i alguna cosa va passar que els la van donar abans. Han guanyat en comoditat, però troben a faltar la part humana. Troben a faltar una mica poder comentar la pel·lícula que miraven juntes, però poden veure's durant el matí i parlar. Aquests mesos els ha anat bé estar juntes.
Què és el que li hi ha costat més?
Una cosa que la Dolors recorda amb dolor és que un cop són dins a la cel·la, senten el soroll de les portes de ferro. A les deu de la nit, però, hi ha el recompte. Aleshores t’has de tornar a aixecar i posar-te ferma davant la porta. Això passa diverses vegades. Arriba un moment que a aquestes rutines ja t’hi habitues, però al principi li costava molt.
I la relació amb la resta de preses?
És correcta. Tenen la sort de ser al mòdul de respecte. Són persones que si alguna insultés o tingués un tracte que no fos el correcte no hi serien. Tot i així, les internes d’Alcalá Meco son dones d’uns 30 anys d’uns sectors bastant pobres i una societat bastant marginal. El tipus de relació que pots tenir-hi pot ser correcta, però és un món molt diferent. La Dolors, però, té un caràcter que s’adapta molt bé a la gent i no ha tingut cap problema.
Es penedeix d’haver estat consellera?
Si en algun moment baix s’hagués penedit d’haver estat consellera o d’haver estat a l’exili, m’ho hauria dit i no m’ho ha dit mai. Estic segura que està convençuda del que va fer.
Ella sempre ha tingut clar que és innocent i pensa que s’ha de fiar de la justícia i, si no, doncs que es demostri
Tampoc l’exili?
Això sempre ho ha tingut claríssim. Ella sempre ha tingut clar que és innocent i pensa que s’ha de fiar de la justícia i, si no, doncs que es demostri. La seva opció va ser que s’havia d’afrontar la justícia.
Com és que s'han associat les famílies?
És una manera de canalitzar-ho entre tots, de compartir-ho i de rebre suport. A més, la part important és que els beneficis que ens produeix això ens facilita que puguem veure els nostres familiars. Les despeses que comporta anar a Madrid setmanalment nosaltres no les podem afrontar. Cap família ho podria fer. Per tant, hi ha un suport econòmic que ens ajuda molt, però després hi ha també tota la part de denúncia que és bàsica. Cada vegada som més forts. Hem anat fent una xarxa de contactes que ens ajuda moltíssim. A més, en el pla personal ha estat un regal.
Us havíeu queixat molt que les preses estan sempre silenciades. Això està canviant?
Sí. Això t’ho dic amb orgull. Al mes de novembre, quan la Dolors compartia cel·la amb la Meritxell, sentia en els mitjans de comunicació que o les oblidaven o les anomenaven sempre les últimes. Aleshores vam començar una petita lluita avisant els mitjans. A poc a poc, però, la societat va anar essent conscient que potser eren tics que fem sense adonar-nos-en, perquè estic segura que no hi ha mala fe. Jo hi noto molta diferència.
A què atribueix el canvi?
És la vida masclista i sexista que sense adonar-nos-en vivim. Al mes de novembre, jo estava com boja buscant samarretes que diguessin "llibertat preses polítiques", però no n’hi havia. Me’n vaig arribar a pintar dues. Després els meus amics de l’Empordà van crear una web que té xapes i samarretes perquè em tranquil·litzés. (riu)
Els actes i els llaços són necessaris, però no els treu de la presó. Cal un pas més
Patiu perquè baixi el suport popular amb el temps?
De moment hi ha molts actes i tenim unes agendes que ja quasi no les podem cobrir. Els actes són fantàstics. Els actes i els llaços són necessaris, però no els treu de la presó. La població catalana hauria de fer ara un pas més enllà i empatitzar amb el que és la duresa de la vida a la presó. Jo no dic que hàgim de viure amb un discurs victimista, però em fa por que a la llarga tots ho anem normalitzant. Tots els tenim presents, però la vida continua. Quan és que la gent es mobilitza? Quan estem indignats. Ara som en un període que estem a l’expectativa, a veure com van les coses. És hora d’anar picant pedra.
La gent tampoc sap què fer més enllà de portar el llaç...
Esclar, i ho agraeixes molt. Tu vas pel carrer i veus una persona que porta el llaç i se t'obre l’anima, és una carícia i s’agraeix, però no deixes de pensar que es pot anar normalitzant. No dic que passi, però hem d’estar alerta perquè no passi. No ens podem quedar amb el missatge que tenim ara, hem d’esperar que el missatge arribi al futur de forma contundent. Hi ha el perill que la cosa comenci a normalitzar-se.
Si algú treu la creu doncs tu la tornes a posar. Si t'esborra el llaç, el tornes a pintar. No ens cansarem
Els últims dies hi ha hagut algunes agressions a gent que posava llaços grocs a les platges. Què en penseu?
El dia que vaig veure el vídeo de Canet em va fer molta tristesa, tristesa de veritat. Però fixa't que de seguida es veia qui era agressiu. No calen gaires paraules. Es tracta d’evitar caure en provocacions, perquè és el que es busca. Si algú treu la creu doncs tu la tornes a posar. Si t'esborra el llaç, el tornes a pintar. No ens cansarem. De forma contundent però pacífica.
I Ciutadans traient el llaç del Parlament?
Veure allò em va provocar una profunda tristesa també. Ho vaig trobar una falta de respecte enorme. Estic seguríssima que al revés no hagués passat mai. És molt trist veure això, però també és un argument més amb què es retraten. Mai veurem una imatge així dels partits independentistes. És un tema de valors. Els partits del 155 han intentat tant provocar que han travessat la línia del respecte.
L'han decebut?
El dia que els familiars vam anar al Parlament i no es van ni girar... No ho sé, no diré noms, però gent que havien treballat amb la meva germana, fins i tot abans, no son capaços de separar la part personal. Ser polític és una feina i abans hi hauria d’haver la persona que la feina.
Quan van tancar tot el Govern i vaig veure que no anàvem a una vaga general, em vaig desmuntar
Parlem del paper dels sindicats?
El dia que vaig tenir la decepció més gran va ser al principi de tot, al novembre, quan van tancar tot el Govern i vaig veure que no anàvem a una vaga general, jo em vaig desmuntar. Vaig pensar: "què més ha de passar perquè amb una situació tan greu no fem una vaga general?". Si això hagués passat fa vint anys, ningú s'hagués imaginat que continuaríem anant a treballar. Què ha passat?
De fet, ho va denunciar aleshores...
No vaig poder callar. Jo tinc amistats amb líders sindicals i vam tenir converses i la resposta era que no tothom era independentista. Em deien la meitat de la gent no és independentista i jo deia "i què passa amb la meitat de la gent que ho és?". Hi tenim el mateix dret. A mi m’ha costat molt acceptar-ho. Per sort, ara sembla que va millor. Fa poc que l’executiva de la UGT m’ha demanat de trobar-nos i encara no hi ha data, però volen fer un acostament per buscar propostes per ajudar la Dolors en el pla personal. Hi ha un sector de la UGT que li dona suport amb molt afecte. Jo estava ofesa i penso que amb raó.
Creu que han reaccionat ara?
Després també és important que passin els dies i que trobem un camí que ens ajuntem. Ens necessitem tots.
De fet, a l'abril hi va haver una manifestació.
Van estar molt a l’alçada i els ho agraeixo. Cap retret. El que va passar al principi està oblidat, segur. El que cal fer és eixamplar més la base i com més eixamplem millor.