El ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, és avui com la passatgera histèrica d'Aterriza como puedas, a qui la resta dels viatgers prova de calmar... a bufetades. Els mitjans madrilenys aplanen les costures de Montoro dia sí dia també. El País, al seu duríssim editorial d'aquest diumenge, pega amb la mà oberta. L'acusa de "sembrar el dubte sobre el Tribunal Suprem", d'"interferir en la causa [contra l'independentisme català]" de contradir-se, "cloquejar", etcètera. "Imperdonable", conclou.

A Madrid, un editorial així era un certificat de defunció. Almenys fins no fa gaire.

A Montoro, l'últim supervivent dels anys d'Aznar, d'ego combatiu i gallet fàcil, el tracten a la patacada i a la pinya. La caverna mediàtica no perdona.

Urnes dels xinesos

El Mundo, el mateix diari on el ministre va fer la declaració fatal ("Jo no sé amb quins diners es van pagar les urnes dels xinesos de l'1 d'octubre, ni la manutenció de Puigdemont. Però sé que no s'ha fet amb diners públics") també esbronca Montoro: "L'últim que necessita la imatge de la democràcia espanyola és que els seus defensors discrepin entre si, per a alleujament i esbarjo dels agressors separatistes."

A La Vanguardia d'aquest diumenge, Manel Pérez detalla i posa en context les raons de Montoro amb criteri gairebé quirúrgic. I ca! Des de gairebé tot l'arc ideològic li arriben al ministre columnes com un cop de puny.

José Antonio Zarzalejos, potser el columnista que millor interpreta el sentiment de l'establishment conservador madrileny, parla de l'"autogol" del ministre, "en afirmar pugnaçment, davant l'acreditació policial a la instrucció de Pablo Llanera, que no es va gastar ni un euro públic al referèndum il·legal". La seva anterior columna —per situar-se— es titulava "Pablo Llarena, president." Està tot dit.

Més a la dreta, Jiménez Losantos parla "de la plantofada de Montoro a Llarena", jutge "que té a la seva mà asseure a la banqueta dels acusats no només Montoro pel delicte que s'entossudeix a negar, malversació de fons, sinó per obstrucció a la justícia i prevaricació. I la resta del Govern, alerta".

Per a Ignacio Varela, més a l'esquerra, es tracta de l'"espectacle del Ministeri d'Hisenda sabotejant públicament al Tribunal Suprem en ple procés contra la sublevació separatista, mentre la Guàrdia Civil clava mossegades al ministre d'Hisenda" i parla de "la pinça Puigdemont-Rivera" contra el govern del PP, el PNB i "l'independentisme institucional", manufactura retòrica amb què reuneix en un sol concepte a PDeCAT i ERC.

Graciano Palomo jutja les declaracions de Montoro com "un punyal enverinat clavat a la intercostal de Rajoy i al cor del jutge Llarena". Una altra jove columnista d'El Mundo es lamenta: "fins i tot els colpistes s'emparen en Montoro!". Francisco Rosell, el director d'aquest diari, a la seva columna dominical, escriu: "En el seu orgull per treure pit [...] Montoro ha llançat un obús a la línia de flotació de la instrucció del jutge Llarena [...], el ministre ha donat ales al separatisme".

Etcètera, etcètera, etcètera.

La matrícula del ministre

Amb una o cap excepció, aquests mitjans havien agafat la matrícula de Montoro des de feia, almenys des de novembre de 2013. Per aquestes dates, la filtració de l'expedient fiscal d'una multinacional mexicana va ser seguida d'un regueró de destitucions i dimissions a l'Agència Tributària, dependent d'Hisenda. Montoro va comparèixer al Congrés per contestar a deu preguntes del diputat socialista Pedro Saura. Des de la tribuna, el ministre va suggerir que l'escàndol es devia a la pressió dels mitjans sobre el seu ministeri per esquivar dificultats fiscals. Que l'extorsionaven, digué sense dir. No va donar noms.

"Quan veig algunes informacions, arribo a pensar què tenen a veure amb el que passa. Serà una forma de pressió?", es va preguntar el ministre. "No arribo a entendre algunes informacions. [...] Veig contínuament reportatges [...] en determinats mitjans de comunicació que, per cert, tenen bastants problemes econòmics, que me'ls expliquen. Vénen al despatx a explicar-me'ls. Com no els he de conèixer?".

Al diputat d'IU, Cayo Lara, li va retreure: "seria per valorar que tots els grups polítics, incloent IU de Madrid, paguessin a Hisenda, i no denuncio res que no sigui públic, perquè estan en procés d'embargament."

Aquell dia Montoro va llançar fang sobre l'oposició i la premsa. Va sortir del Congrés sense respondre ni una sola pregunta. Aquell dia els mitjans van prendre nota.

Cada crítica, una amenaça

No era el primer cop que Montoro assenyalava a la premsa per defensar-se. Després de l'amnistia fiscal de 2012, en resposta a una altra interpel·lació parlamentària, va assegurar: "En comptes de donar tantes lliçons d'ètica a través d'editorials, el que han de fer [els mitjans] és pagar religiosament els impostos en els terminis pertinents...".

A la sortida, es va treure de sobre els periodistes, que li demanaven noms. "La llei [l'article 95 de la Llei General Tributària] impedeix al Ministeri de citar la situació fiscal de contribuents concrets, però li permet parlar de la situació d'un sector", es va justificar.

Tanmateix, la llei no va ser obstacle perquè, al setembre de 2014, també en comissió parlamentària, Montoro esmentés la situació fiscal d'un "contribuent concret": Jordi Pujol, que havia confessat el llegat andorrà ocult del seu pare.

El ministre ho va descriure com "un dels més greus fraus fiscals que s'han conegut", no va descartar "que hagi comès un o diversos delictes fiscals", i va revelar que Pujol no s'havia acollit a l'amnistia fiscal. Pim-pam. "Cap polític assenyat no pot tolerar actituds de cinisme polític dels que s'escuden en el nacionalisme pretenent tòrcer el braç a l'Estat i lucrant-se i traient partit personal alhora", va afegir, entre altres dards sense relació amb la situació fiscal de Pujol, la causa del qual, avui, segueix en res.

Va passar altre tant amb Juan Carlos Monedero, llavors diputat de Podemos, de qui es van filtrar dades fiscals que el posaven en una de lletja. Montoro, sense tallar-se, va afegir sal a la ferida en diverses declaracions, en una de les quals qualificava de "deplorable" l'actuació de Monedero. El podemita va acabar pagant més de 200.000 euros a Hisenda per evitar la multa.

"Ho té clar?"

El febrer de 2013, amb el braç en direcció al grup socialista, va etzibar: "Ho haurien d'entendre tots, tots els adversaris polítics i tots els grups que fidelment haurien de pagar també els seus impostos, perquè tots hem de pagar fidelment els impostos." La resposta no tenia res a veure amb la pregunta, que qüestionava la seva acusació a "alguns dels nostres famosos actors [que] no paguen impostos a Espanya".

El PSOE va considerar la resposta com una "amenaça inadmissible".

Plovia sobre mullat. El mes anterior, a la Comissió d'Hisenda, un diputat socialista li va demanar explicacions sobre l'amnistia fiscal a la qual volia acollir-se l'extresorer del PP Luis Bárcenas. Montoro, en cloure la seva resposta, va afegir: "...no sigui que n'hi hagi d'altres als que els falten elements en la seva declaració. Ho té clar?".

Una resposta així espanta qualsevol. Montoro, com a responsable de l'Agència Tributària, té accés a les dades fiscals de tots els espanyols.

Els tècnics i els inspectors d'Hisenda ja han expressat manta vegades la seva indignació i malestar. L'associació de tècnics d'Hisenda (Gestha), ha acusat el ministre de posar-se la llei al clatell amb l'ús polític de dades de l'Agència Tributària i ha demanat la seva dimissió, considerant-lo "el pitjor ministre d'Hisenda de la història".

L'Organització d'Inspectors d'Hisenda, sempre més moderada, ha advertit que la publicitat de dades tributàries pot frustrar els seus controls. L'exemple recurrent: Montoro va declarar que l'Agència Tributària actuaria contra els titulars de les targetes black de Bankia, cosa que va permetre a alguns dels afectats avançar-se i regularitzar la seva situació.

Insolències

Els xocs i insolències en què ha intervingut o protagonitzat Montoro s'encadenen amb regularitat gairebé mensual des de 2011 i cobreixen els 360º de la vida pública. Des de la faràndula fins a l'esport i, esclar, la política i els tertulians.

Albert Carreras, mà dreta del conseller Andreu Mas-Colell al Departament d'Economia, recorda al llibre Turbulències i tribulacions, els anys de les retallades, que Montoro negociava "com si fos el ministre d'un altre estat, sense cap aproximació ni ganes de buscar sortides acordades." El mateix Mas-Colell es va veure obligat diversos cops a reaccionar amb energia davant les amenaces del ministre de "tancar l'aixeta" a Catalunya.

I així tot. Encara l'estiu passat, l'exministre d'Indústria José Manuel Soria va revelar, un xic interessadament, que la seva dimissió venia motivada per la filtració que Montoro hauria fet a Mariano Rajoy sobre el compte a Suïssa de la mare del mateix Sòria.

Caigui qui caigui

Cull Cristóbal Montoro el que ha sembrat? Potser. La política a Madrid també vesteix capa llarga i barret d'ala ampla per ocultar el punyal i la cara. El ministre posa en dubte el relat oficial —policial i judicial— que l'independentisme "sempre s'ha servit de l'engany i la força per aconseguir les seves finalitats", com diu l'esmentat editorial d'El Mundo; o que el procés "va constituir un cop d'Estat [que] va tenir un caràcter violent: hi va haver usos indeguts i exorbitants de la força", segons un altre editorial a El País.

Montoro ha ensopegat amb la raó d'Estat, un "Estat que continua reposant sobre l'esquena togada", en expressió de Zarzalejos que parafrasegen entre el 99% i el 100% dels fabricants d'opinió de la cort.

Ara com ara, pinta malament per a Montoro. En el seu editorial, El Mundo conclou: "Redoblem la nostra confiança que la llei, i només la llei, acabi prevalent. Peti qui peti".

Peti qui peti, ministre.