La inhabilitació a què el president Artur Mas (Barcelona, 1956) va ser condemnat arran de la consulta del 9-N va concloure aquest diumenge, just la setmana en què presenta el seu llibre Cap fred, cor calent i en ple debat sobre la candidatura amb què JxCat ha de concórrer a les pròximes eleccions.

Mas, que assegura que en un escenari de trencament entre JxCat i PDeCAT no seria "ni amb els uns ni amb els altres", proposa en el seu llibre separar el projecte sobiranista del govern del dia a dia del país, fent una distribució de funcions en què el Consell per la República, els partits i les entitats sobiranistes s'encarregarien del procés d'autodeterminació mentre el Govern de la Generalitat i el Parlament se centrarien en la gestió de l'autogovern.

Artur Mas Timó - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

No hi vaig ser mai a la paperera de la història

El final de la inhabilitació del TSJC l’ha tret de la paperera de la història?
És que jo la sensació que tinc és que no hi vaig ser mai a la paperera de la història, alguns m’hi volien posar. Va ser una expressió molt desafortunada de Benet Salellas. Si em vaig apartar va ser perquè vaig voler i perquè vaig entendre que una persona per rellevant que sigui no pot estar per sobre d’un projecte col·lectiu. A part de desafortunat, em sembla profundament injust. 

Al llibre deixa clara la seva opinió sobre aquesta valoració que li va dedicar la CUP. Parla d’una “expressió venjativa, pròpia del sectarisme barroer, cínic i mal educat”. Critica que els acords de la CUP “mutaven” i descriu això com a “quinta essència de la cara dura”. Diu que “el problema de la CUP era la CUP”...
És com jo ho veig. Entenent que hi ha no només una CUP. Jo em vaig trobar CUPs diferents. També parlo al llibre de David Fernández, que era qui representava la CUP mentre jo vaig ser president. Ara, quan ens vam trobar en mans d’Anna Gabriel, Benet Salellas, etc. les coses van anar com van anar.

També és directe quan parla del trànsit de CDC al PDeCAT. Assegura que aquest procés: “Va quedar coix, no avortat del tot, però sí clarament per sota de les expectatives que havíem fixat quan imaginàvem aquest salt endavant”. “Quan una cosa no neix del tot bé costa de redreçar. I el PDeCAT va néixer coix”, també afirma.
Quan dic que el PDeCAT va néixer coix és perquè des del primer moment van aflorar aquells problemes i tensions internes que van fer que allò que havia de ser un relleu natural d’un projecte d’èxit com CDC naixés d’aquesta manera incerta. Després amb el pas del temps es va anar solidificant, això és veritat. I hem arribat fins aquí.

La confluència dins de JxCat seria la manera de superar aquesta situació?
Jo defenso que en la millor tradició de CDC el que ens cal ara és saber sumar voluntats, ser plurals i tenir caràcter transversal. Però també és evident que cal tenir projecte de país. Ser transversal i plural no vol dir renunciar a una determinada ideologia. Que no sigui simplement una suma de voluntats individuals, sense un fil conductor comú.

Si JxCat i PDeCAT no acaba en un projecte d’unitat no seré ni en un ni en un altre

Hi ha veus al PDeCAT que són reticents a aquesta confluència. Veu possible que no hi hagi acord?
També hi ha veus de JxCat que són reticents al que significa el PDeCAT. Les dues coses són certes. Això és el que finalment fa que després de dos anys aquest espai no s’hagi pogut definitivament dibuixar, cosa que crea certa confusió a vegades. Hem arribat a un punt del camí en què cal aclarir-ho. Soc clarament partidari en la millor tradició de CDC que això acabi en un JxCat que sigui un partit polític amb un projecte...Si això no pogués ser així s’hauran d’assumir les conseqüències per part de tothom i jo ja he deixat clara la meva opinió, si això no acaba en un projecte d’unitat no seré ni en un ni en un altre.

L’escenari ideal és que sigui una sola formació política i que vagi el més conjuntada possible

Quan parla d’un projecte d’unitat es refereix al partit? Hi ha qui planteja que encara que no hi hagi un acord estrictament orgànic, pot tirar endavant un acord electoral...
Això ho defensaria com un mal menor. El que no puc defensar és la separació. Quan dic que no seré a un lloc ni a l’altra és si això acabés en una separació. Si acaba en què cadascú té la seva pròpia autonomia i personalitat i es posen d’acord per anar junts a unes eleccions, sense que això sigui l’escenari ideal, que no ho és, per mi és assumible. L’escenari ideal és que sigui una sola formació política i que vagi el més conjuntada possible.

Hi ha un element que recorre tot el llibre, un cert desencís del funcionament de la política. En el procés de creació del PDeCAT conclou que “les desconfiances, les gelosies, les enveges, les ambicions desmesurades, totes aquestes febleses humanes corquen els fonaments dels projectes i els poden destruir”. Aquestes critiques també les dedica a les tensions entre els partits que impulsen el procés i arriba a parlar de “mesquinesa del sobiranisme”.
No és tant un desencís. És una mica l’anàlisi de la condició humana. La condició humana porta a aquest tipus d’actituds. Jo en la política he vist les més grans de les virtuts i les més grans de les misèries. Veus la condició humana quan toca rellevància personal, poder, projecció pública, per tant les vanitats. Veus el pitjor i el millor. I això també passa en el món sobiranista. No n’és l’excepció.

Artur Mas - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

ERC anava collant, pensant que com que hi havia un convergent, acabaria fent figa i que això seria la seva gran oportunitat

En alguns capítols apunta les crítiques directament cap a ERC. Afirma que “hi havia massa suspicàcies i desconfiances, hi havia la sensació que des d’ERC es volia fer caure sobre els membres del Govern del PDeCAT la responsabilitat que allò no tirés endavant”. També explica que “Hi havia un altre càlcul, sobretot per part de persones d’ERC: en algun moment, el president Puigdemont no aguantaria la pressió i es faria enrere”.
Jo havia viscut això amb el 9-N, i ho vaig veure amb l’1-O. ERC anava collant, cargolant, sempre tenies la sensació que en lloc de comprendre la complexitat de la situació, collaven perquè devien pensar que en algun moment, com que hi havia un convergent al davant, acabaria fent figa i que això seria la seva gran oportunitat. Després quan els va tocar a ells organitzar el referèndum, es van adonar de l’enorme complexitat que té enfrontar-se a l’Estat espanyol. A partir d’aquí vaig veure aquest càlcul més tàctic, més partidista. És legítim. Però, és coherent amb la situació que tenia i té el país? Quan t’enfrontes a un poder tan dur i amb un camí tan complicat per davant, per més legítima que sigui la tàctica del partit, finalment hi poses l’interès conjunt per davant. I això en alguns moments clau no va ser del tot així.

ERC no podria dir el mateix del PDeCAT? En el llibre vostè reconeix que no la va encertar quan no va explicar a Oriol Junqueras que proposaria a la conferència del Fòrum el novembre del 2014 una llista conjunta...
Jo anava a fer una conferència que no era de partit. Precisament si alguna cosa no tenia era lectura de partit. Hi vaig proposar una llista unitària del món sobiranista. Altra cosa és que reconec que em vaig equivocar amb ERC i amb Junqueras en particular quan no vaig comentar prèviament l’oferta.

Per què no ho va fer?
Perquè les relacions estaven bastant tocades i malmeses i vaig desconfiar que si ho deia abans probablement ho haurien utilitzat públicament per fer descarrilar la meva proposta. Ara, fins i tot fent aquest càlcul reconec que ho podia haver fet diferent.

Artur Mas Timó - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

Després de l’1-O afirma: “S’havien destinat temps, energies i talent per al referèndum, però no per al post-referèndum”. Per què? Diu que “semblava que alguns no haguessin comptat que el referèndum pogués sortir tan bé i que, per tant, no calia pensar gaire en allò que vindria després”.
Jo en aquell moment davant de tothom insistia sempre que totes les energies que es posaven en l’1-O, s’havien de posar també en el postreferèndum. I la veritat va ser que per fer el referèndum hi havia totes les energies, talent i intensitat, i moltes capacitats, però per gestionar el post referèndum no estava tan estudiat, ni travat ni convingut.

Per què?
No ho sé. Sempre interpel·lava els principals dirigents en aquest sentit. Probablement també era perquè tot plegat era massa gran com per ocupar-se de tot en aquell moment. 

Parla al llibre de com va escollir Carles Puigdemont, el descriu com “un llop més aviat solitari”. Va encertar amb la seva proposta?
Segueixo dient que sí.

Si Munté hagués dit que sí hauria estat presidenta. Ho hauria fet igual que Puigdemont? És evident que no

Explica que abans que a Puigdemont l'hi havia proposat a Neus Munté i admet que el resultat hauria estat diferent...
Jo primer vaig pensar en una persona que ja estigués al Govern. I vaig pensar en una dona que era vicepresidenta. Quan va dir que no, em vaig inclinar per Puigdemont. I ell va dir que sí. Hauria pogut ser diferent? Sí. Si Munté hagués dit que sí hauria estat ella presidenta. Ho hauria fet igual que Puigdemont? És evident que no. Però jo en aquell moment no sabia com ho faria l’un o l’altre.

Com arriba a la conclusió que és Puigdemont el millor candidat? 
Tenint en compte que només vaig tenir hores... Vaig optar per una persona que tenia experiència de gestió, perquè era alcalde de Girona, era diputat i com a tal havia viscut el procés des del seu origen, a més no pertanyia a cap família concreta del món convergent. I era un independentista de socarrel. Ningú no l'hi podia discutir. Quadrava bastant tot.

Ara, vostè ha tancat files amb Puigdemont. Lliga el seu futur polític al d’ell?
El meu futur no té importància. La meva trajectòria està feta, per bé i per mal. No em preocupa el meu futur, em preocupa com se’n surt el país d’aquesta situació.

Tornar no és ni la meva prioritat ni la meva preferència ni la meva il·lusió

Des d’aquest punt de vista, ha vingut a dir que si l’hi demanen podria fer un pas endavant i tornar a ser candidat...

No he dit ni això. He dit que si en algun moment es planteja alguna cosa, simplement escoltaré. Però deixant clar des del començament que no és ni la meva prioritat ni la meva preferència ni la meva il·lusió.

Em sento corresponsable de la situació. No vull en els moments difícils donar la sensació que això no m’interessa

Però quan diu això sembla que reclami que l'hi demanin...
Si tingués ganes que m’ho demanessin no ho diria d’aquesta manera. Em mouria jo mateix com m’havia mogut moltes vegades en la meva vida política per posar-me davant. Si no ho faig així, podent-t’ho fer, és perquè no és la meva prioritat. Em queda una cosa, que és el sentit de la responsabilitat. I com que em sento corresponsable de la situació que tenim no vull demostrar que soc una persona insensible respecte al que està passant. Puc haver estar distanciat en aquests temps, però no me n’he deslligat. Encara que hagi estat inhabilitat, perseguit, amb intents de treure’m els béns econòmics,... No vull en els moments difícils donar la sensació que això no m’interessa.

Per gran que fos la decepció amb Pujol, no cauré en el recurs fàcil d’oblidar el que va fer per transformar el país

En el llibre es declara hereu de Jordi Pujol, reivindica la seva feina, parla d’un “llegat gegant”, el descriu com el seu pare polític. No són ara mateix unes reflexions excessivament populars...
No gens. Si jo tingués xip de candidat no escriuria d’aquesta manera. També dic, que la meva decepció amb la confessió de Pujol va ser molt gran. El que passa és que per gran que fos a títol personal i polític, això no em farà caure en el recurs fàcil d’oblidar tot allò que Pujol i molta altra gent que el van envoltar van fer perquè aquest país es transformés de manera molt radicalment positiva.

I això no obstant, tot i aparèixer la qüestió, no aprofundeix en el tema de la corrupció que ha afectat CDC.
Apareix. Dic una cosa tan important com que una de les raons que explica el naixement del PDECAT és precisament la confessió de Jordi Pujol. Quin altre partit que ha estat afectat per aquest tipus de casos ha arribat a la conclusió que havia d’acabar-se com a partit? Tancar una etapa de més de 40 anys d’èxit? Això va venir arrel en part de la confessió. També explico que em vaig apartar del PDeCAT perquè vaig entendre que no tenia sentit que un home honrat com Daniel Osàcar hagués d’assumir totes les conseqüències del tema del Palau. A mi no m’havien cridat a judici, ni tan sols com a testimoni. Però un motiu que em va convèncer per deixar la presidència va ser solidaritzar-me amb Osàcar.

També es refereix a d’altres que haurien de parlar i no diuen res...
Sí. Alguns no poden parlar.

I?
Aquest no és un llibre per passar comptes, per venjar-me de no sé què o per despit. És un testimoni personal d’una etapa transcendent de la història de Catalunya. 

Una negociació de l'Estat amb la Generalitat és entre institucions desiguals, perquè una controla l’altra

La conclusió del llibre són unes propostes per desencallar la situació. Proposa que no sigui el Govern qui condueixi el procés d’autodeterminació sinó que quedi en mans del Consell per la República, els partits i de les entitats, mentre el Govern i el Parlament s’encarreguen “de tirar el país endavant”.
Ara tenim experiència. Hem organitzat dues consultes. Sabem les conseqüències. Posar la Generalitat a negociar el procés sobiranista és una negociació entre institucions desiguals, perquè una controla l’altra. L’Estat controla la Generalitat, com s’ha demostrat. Com que cal fer el procés i governar el país, especialitzem les funcions. Per liderar el procés tenim el Consell per la República, els partits i les entitats, per governar el país tenim el Govern i la pròpia Generalitat, atribuïm les responsabilitats a cada actor.

Mentre no siguem un país independent sempre estarem sotmesos a aquestes amenaces

Fins quan aquesta situació de control del govern?
Mentre no siguem un país independent sempre estarem sotmesos a aquestes amenaces. Quan seuen junts Sanchez i Torra, malgrat els esforços de la part catalana, no serà mai una negociació entre iguals. Perquè hi ha una administració que és la de l’Estat que representa Pedro Sanchez, que controla una altra que és la de la Generalitat, que representa Torra. I la prova la tenim amb el 155, i amb el control financer, factura a factura si volen, amb la suspensió de l’autonomia que es va produir. 

Si tens la paella pel mànec al Congrés i Senat condiciones la política espanyola en funció dels teus interessos

Aquesta forma de negociació no podria fer que la reivindicació de l’autogovern quedés reduïda a la mobilització al carrer?
No. Els partits són els que decideixen la política que es fa al Congrés i al Senat, per exemple. Allà es condiciona el govern espanyol i s’articulen les majories parlamentàries. Si allà tens la paella pel mànec com tenim en aquest moment, tu designes els teus interlocutors i dius a l’Estat que posi els seus, i si l’Estat no negocia tu condiciones la política espanyola en funció dels teus interessos. Aquesta no és una feina del Govern de la Generalitat, és una feina dels partits independentistes. Per això defenso que s’ha de separar les dues funcions, perquè les dues són importants. És tan important defensar el procés sobiranista com assegurar el bon govern de Catalunya amb els instruments disponibles en aquest moment.

Vostè parla també d’un acord basat en què l’Estat accepta que la decisió sobre el futur de Catalunya correspon als catalans, que s’acorden els termes d’una consulta i la forma com s’aplica. Això parteix de la base que hi ha un diàleg. Qui se n’ha d’encarregar? Aquest dimecres hi ha una reunió de la mesa de negociació. Aquest pot ser el punt de partida? 
Aquest és un llibre fet molt abans que se sabés que tindríem una taula de negociació amb Madrid, el vaig entregar el 30 de novembre. Tot el que es faci ara no ho vull pas condicionar amb la meva proposta. Al revés, tant de bo surti bé. La proposta que faig, si això que s’està fent ara no sortís bé, podria servir com a proposta de futur.

Artur Mas Timó - Sergi Alcazar

Foto: Sergi Alcàzar

A aquesta mesa de diàleg li veu alguna possibilitat? Amb Pedro Sánchez?
Hi veig la necessitat d’explorar aquest diàleg. Absolutament. I l’oportunitat d’arribar a alguna conclusió. I veig la necessitat de forçar per la part catalana que l’Estat espanyol mogui fitxa i passi del xip de la repressió al xip de la proposta, perquè la part catalana ja té una proposta, que és la independència de Catalunya. És molt clar. En canvi la proposta que hi ha per part de l’Estat espanyol és la repressió pura i dura, això no és una proposta, és un càstig. És molt important que surti una proposta, només que d’aquesta taula de diàleg surti una proposta espanyola per Catalunya ja haurem avançat molt. I, a partir d’aquí, es tracta de saber com es tracta això.

Veig la necessitat d’explorar aquest diàleg amb Sánchez. Absolutament. Cal una proposta espanyola

Sánchez ha fet una proposta. Són 44 punts...
Que l’articulin bé i que acceptin que es voti al costat de la independència de Catalunya. Si es tracta només d’anar a votar una proposta de millora de l’autogovern, la pregunta que ens hem de fer és: per portar una proposta de millora de l’autogovern calia assumir els sacrificis que hem assumit? Això ja ho fèiem abans sense aquests costos i sacrificis. Per tant, alguna cosa més hem de poder aconseguir. Ara, si finalment surt una proposta de millora de l’autogovern i es vota al costat de la de la independència i guanya la millora de l’autogovern, seria la voluntat de la majoria dels catalans. Res a dir. Ens quedaríem amb això.

Veu Pedro Sanchez capaç de fer una proposta?
De fer una proposta, sí. De resoldre el tema definitivament, no.

Si no és Pedro Sánchez qui? Pablo Casado?
No. El problema no és Sanchez o Casado. El problema és l’Estat espanyol, la seva estructura de poder, aquí és on veig el problema de debò. Això no vol dir un partit o dos partits, vol dir estructures de poder de l’Estat espanyol, que són la judicatura, el Tribunal de Cuentas, el Tribunal Constitucional, alts funcionaris que tenen la paella pel mànec des de fa en alguns casos segles... aquest és el problema de fons.

I quina alternativa té la reivindicació sobiranista?
Nomes tenim tres camins. Un és el que proposo, la negociació, el diàleg, anar guanyant aliances internacionals... aquest és un camí, que és on som ara. N’hi ha un altre, abaixar el cap i que l’Estat imposi la seva llei, al llibre ho descric com una província catalana que penqui, que pagui, que calli i que obeeixi. És una altra alternativa, jo evidentment no m’hi apuntaré mai. I n’hi ha una altra. En comptes d’anar guanyant legitimitats dia a dia, encarar un conflicte més gran. Jo no en soc partidari, perquè quan vas a un conflicte molt gran has d'explicar els costos que pot tenir i assumir les conseqüències.

Hi ha una última proposta que planteja al llibre, per evitar les suspicàcies entre partits sobiranistes amb un compromís d’alternància al govern...
Una proposta entre ERC i JxCat, que són els dos grans actors del projecte sobiranista. El que dic és que si no és possible les llistes conjuntes, com JxSí, entre altres coses perquè ERC ho rebutja, hem de garantir la unitat en el projecte sobiranista, si volem guanyar hem de reforçar aquesta unitat. Si no hi ha llistes electoral conjuntes, l’única manera que se m’acudeix de reforçar aquesta unitat és evitar les baralles i fixar un horitzó de dues legislatures, vuit anys, i si tenim la majoria repartir la màxima responsabilitat de govern 4 anys una formació i 4 anys l’altre.

 

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat