Quan al 1998 va néixer el seu fill no s’imaginava que deu anys més tard presentaria, i perdria, un recurs al Tribunal Europeu d’Estrasburg per poder registrar correctament el nom del Martí. I és que al tercer dels fills d’en Alà Baylac-Ferrer li ha estat denegat, en diferents instàncies de la judicatura francesa, inscriure l’accent tancat de la “í” al no pertànyer aquest caràcter a l’alfabet francòfon. Per França, en Martí es diu Marti.

La predilecció per escollir un nom d’origen català no és fruit de l’atzar. En Baylac-Ferrer és director de l’Institut Francocatalà Transfronterer de la Universitat de Perpinyà i un dels principals impulsors de l’activisme a la Catalunya Nord. De fet, en Baylac-Ferrer també té un fill amb un nom de procedència catalana, en Joan. Amb aquest, però, no hi ha hagut cap problema perquè no porta cap caràcter aliè a l’alfabet francès.

Tot just feia uns dies que el Martí havia sortit de la placenta quan van topar amb el primer obstacle al registre d’Estat Civil. En el moment de signar la documentació, en Baylac-Ferrer es va adonar que havia desaparegut l’accent del nom del seu fill. La justificació del registrador era que el caràcter no apareixia al teclat de l’ordinador, i que per tant, no tenia la potestat d’afegir l’accent. Llavors, Baylac-Ferrer va demanar que escrivissin l’accent a bolígraf al paper, però tampoc van accedir perquè, segons el registrador, es tractaria d’un expedient fals. Davant la perplexitat de la situació, el pare va presentar un recurs al procurador de la República, esperançat que s’imposés el sentit comú. No obstant això, la resposta que va rebre va ser categòrica: “A França tot es fa en francès.”

Seguidament va recórrer la resolució al Tribunal Administratiu de Perpinyà, però la balança tampoc es va decantar al seu favor. L’argumentació que van esgrimir deia que allò es tractava d’una “il·legalitat” tenint en compte el marc legislatiu francès. En Baylac-Ferrer no es va rendir i va prosseguir el seu camí jurídic fins al Tribunal d’Apel·lació de Montpeller, on va demanar que s’invalidés la sentencia precedent. Allà es van emparar en l’article 2 de la Constitució, per la qual tots els actes d’estat civil s’han de fer en francès, a l’hora de denegar-li la petició.

El següent pas va ser el Tribunal de Cassació de París, la darrera etapa dins el marc jurídic francès. Aquest fet va suposar un cost extra d’uns 4.000 euros pel Baylac-Ferrer, ja que es tracta d’una institució en la qual els advocats requereixen una precisa especialització. De res va servir, perquè la resolució expressava l’obligatorietat de compliment de l’alfabet francès.

La sentència del Tribunal Europeu

 I el cercle no es va tancar fins arribar a la sentència definitiva del Tribunal Europeu, en la qual van admetre part de raó. Tot i això, des d’Estrasburg van considerar que el greuge no era suficient com per dictar una sentència que obligués l’Estat francès a escriure correctament el nom de Martí.

Després de tot plegat, en Baylac-Ferrer percep França com un estat “hostil i reticent” quant als drets lingüístics. La conclusió que es desprèn d’aquests 10 anys de procés és com si hagués posat en perill l'estabilitat institucional de França” conclou el pare del Martí.