El Partit Popular té tot el vent a favor per recuperar el tron de La Moncloa. Li bufa a favor en totes les direccions: arrossega una tendència positiva a les enquestes d’ençà l’arribada d’Alberto Núñez Feijóo als comandaments de Génova i aterra a la convocatòria de juliol amb la moral pels núvols després de guanyar la partida a Pedro Sánchez a les municipals i autonòmiques del 28 de maig. Els pactes signats amb Vox en ajuntaments i comunitats autònomes fa pensar que, si cal, el líder del PP no dubtarà en recolzar-se amb l’extrema dreta per desbancar el govern progressista del PSOE i Unides Podem. 7 anys després de l’última victòria a les generals, Feijóo es mor de ganes de ser l’hereu popular de Mariona Rajoy al capdavant de l’executiu espanyol perquè, al final, tot queda a Galícia.
De la majoria absoluta a la nova política
A la sala de màquines del PP tenen gravada a la retina l’últim gran passeig triomfal en unes eleccions estatals. Va ser el 2011 quan Mariano Rajoy va guanyar per majoria absoluta amb 186 diputats (11 a Catalunya), superant amb escreix la candidatura del PSOE (110), encapçalada per Alfredo Pérez Rubalcaba, que arrossegava l’èxit, com a ministre de l’Interior, d’haver contribuït a la fi de l’activitat armada d’ETA. Aquell element va resultar ser insuficient perquè Rubalcaba també portava penjant una llosa: José Luis Rodríguez Zapatero va bregar els anys anteriors amb una macrocrisi immobiliària global que es va endur la majoria de governs europeus. El deute públic, la xifra d’atur i la davallada econòmica en general van pesar massa als socialistes, que van caure derrotats pel Partit Popular, que posteriorment aplicaria un sever pla de retallades.
Es fa molt difícil pensar que, 12 anys més tard, hi hagi possibilitats de repetir una majoria absoluta en un parlament tan fragmentat. Però la fragmentació com a tal es va començar a albirar a les eleccions generals del 2015, que van dilapidar definitivament el concepte polític del bipartidisme. Rajoy les va convocar en temps i forma, esgotant la legislatura, per bé que els escàndols de corrupció que havien aflorat van fer aparèixer noves formacions regeneradores, que pretenien representar el que es va anomenar com a nova política. Així, a l’esquerra va aparèixer Podemos, com a cristal·lització del moviment del 15M, i a la dreta Ciutadans va entrar a la competència amb el PP. Uns i altres van esgarrapar una tros important del pastís als partits majoritaris. D’aquí que s’acabés la majoria absoluta del PP, que el 2015 va guanyar en minoria aconseguint 123 diputats (5 a Catalunya). La incapacitat d’arribar a acord amb la resta de grups parlamentaris va empènyer Rajoy a tornar a convocar estatals per al juny de 2016.
Els grans partits tradicionals (PP – PSOE) veien amenaçat el vedat electoral que mantenien i es repartien des de la Transició, encara que els conservadors van aprofitar la repetició per concentrar el vot útil per sortir del bloqueig polític i van vèncer de nou augmentant la representació (137 escons a tot l’Estat, 6 a Catalunya). Després de pactar amb Ciutadans la investidura, la paràlisi política va traslladar la pressió al PSOE perquè s’abstingués en la investidura del gallec. Tanta va ser la pressió que Pedro Sánchez va dimitir com a secretari general del PSOE i el grup parlamentari socialista -a excepció de 15 diputats- van permetre que la legislatura comencés a rodar: Rajoy continuava avançant, tot i que amb poca força parlamentària.
El xoc de la moció de censura
L’idil·li electoral del PP va començar a trontollar quan les denúncies per corrupció que l’assetjaven van avançar als jutjats i van començar a donar fruits. Per això, la condemna del PP pel cas Gürtel va provocar un cataclisme polític al Congrés dels Diputats. Les costures van saltar pels aires i els conservadors van veure l’amenaça de cara: l’oposició s’armava per fer fora Rajoy mitjançant una moció de censura. El PSOE de Pedro Sánchez, amb només 84 diputats, va sumar amb totes les forces d’esquerres, sobiranistes, regionalistes, independentistes i nacionalistes per desbancar el PP de La Moncloa en l’única moció que ha triomfat des de la recuperació democràtica. Arran d’aquelles jornades frenètiques, Rajoy va abandonar la política, en favor del seu successor, Pablo Casado.
La majoria parlamentària tan fràgil de Pedro Sánchez i la voluntat d’Esquerra per no aprovar els pressupostos van propiciar eleccions anticipades per l’abril del 2019. Llavors el PP de Casado va obtenir els pitjors resultats en democràcia (66 diputats en conjunt, 1 a Catalunya) i es va quedar a les portes del sorpasso d’Albert Rivera (57 representants). En aquells comicis, Vox entrava al Congrés per primera vegada fent una bona esgarrapada gràcies als 24 escons. Per primer cop, la dreta estava ultrafragmentada en base a la competició de tres partits.
Tot i així, l’obstinació de Rivera per substituir el PP i rebutjar un pacte amb Sánchez, sumat a la negativa del PSOE per fer una coalició amb Unides Podem, va abocar Espanya a unes altres eleccions pel novembre. El PP va recuperar terreny i es va situar als 89 escons (2 a Catalunya), molt lluny de sumar una majoria sòlida per governar. Però la tendència a la dreta ja s’evidenciava: Ciutadans començava a entrar al túnel més obscur (10 escons) i Vox es consolidava com a tercera força (52 escons). El PP va començar el reagrupament de la dreta, va absorbir els votants de Ciutadans i, arran de la guerra fratricida entre Casado i Ayuso, ha començat a recuperar terreny paulatinament fins a les bones perspectives que s'observen per al 23 de juliol.