“És una broma?”. D’aquesta manera va reaccionar l’exministre socialista francès Stéphane Le Foll quan va saber que Manuel Valls, ni més ni menys que l’exprimer ministre de la República Francesa, estava rumiant per ser l’alcaldable de Ciutadans a Barcelona. Le Foll va ser portaveu del seu Govern, entre els anys 2014 i 2017. I no, no era cap broma: l’avui diputat a l’Assemblea Nacional encara està donant voltes a l’oferta d’Albert Rivera. És un cop d'efecte important de Cs, que no té cap alcalde en tot el país.
Valls hi pensa molt. És cert que és nascut a Barcelona i fill de pare català. I que parlava català a casa i fins i tot és un gran seguidor del Barça (amb tot el que això li ha comportat). Però també és cert que ha viscut tota la seva vida al cor de París, a tocar de Notre-Dame. I que a l’edat de 20 anys va renunciar a la nacionalitat espanyola per naturalitzar-se francès. En aquest país és on ha desenvolupat tota la seva carrera política. El seu anhelat barri d’Horta és on ha passat les vacances.
Però el seu últim any ha estat de tot menys fàcil. Després de maquinar pel pas al costat de François Hollande, que ni tan sols va optar a la reelecció, va presentar-se a les primàries socialistes (per segona vegada), que va perdre dolorosament contra l’outsider Benoît Hamon. Mentrestant, qui va ser ministre seu, Emmanuel Macron, construïa pel seu propi compte un moviment polític. I avançava imparable a les enquestes, a costa del conservador François Fillon.
Estratègicament, Valls va donar-li suport ja des de la primera volta de les presidencials, i després va intentar ser candidat de La República En Marxa (LREM) a les legislatives. La formació del flamant nou president de la República no va acceptar-ho, sinó que va tolerar-ho: si bé no era candidat oficial de LREM, el partit decidia no presentar cap candidat en la seva circumscripció. Va guanyar l’escó pels pèls, en segona volta i per només 138 vots sobre el candidat de La França Insubmisa. Aquesta successió de fets ajuda a explicar part del moviment de Valls.
Qui coneix bé la seva trajectòria és Lilian Alemagna, periodista del diari Libération que va seguir-lo de prop primer quan va ser ministre de l’Interior i després quan va esdevenir primer ministre. “Avui Valls estàs en un impàs polític a França”, explica el periodista, que assenyala que té molt poques alternatives. “Com a molt pot aspirar a convertir-se en membre del Consell Constitucional, però no és el que vol, perquè encara és jove”, assegura.
Però hi ha un altre fet, gens menor: l’atenció social i mediàtica que ha tingut a l’Estat espanyol arran del procés. És segurament l’única figura política internacional d’alt nivell que s’ha significat obertament --i ha vingut a fer campanya-- contra el procés independentista. De fet, és de l'únic de què ha parlat en les seves intervencions públiques a Catalunya.
Foto: EFE
"El seu estatus de primer ministre, gairebé de cap d’Estat, aporta molta més credibilitat a l’estranger que a França"
Bienvenido Mr. Valls?
En un reportatge publicat el passat febrer, el dominical de Le Monde batejava l’exprimer ministre socialista com a “ibèric mediàtic”. Una de les conclusions era la següent: "Des que la crisi catalana ha esclatat, el diputat d'Essonne ha retrobat a l'altre costat dels Pirineus una part de la influència, o almenys de l'interès mediàtic, que ha perdut a França". Així s'expressava la corresponsal del diari a Madrid: "Un exprimer ministre francès nascut a Barcelona, que parla espanyol i català, coneix l'assumpte personalment i hi aporta una dimensió internacional (...) els unionistes no podien somiar un ambaixador millor".
També ho veu així Aurélie Chamerois, cofundadora de la ràdio francesa de Barcelona Equinox i corresponsal per diversos mitjans. “A mi el que més m’ha impactat és com és rebut aquí. A França és bastant odiat, i aquí és com una superstar. La gent crida el seu nom, li demana selfies, li dona les gràcies per haver vingut”, relata. “I, és clar, també hi ha el tracte que rep dels mitjans de comunicació que l’entrevisten. Per ell és com una segona joventut”, afegeix.
L’experta en comunicació política Verónica Fumanal, que va ser directora de comunicació de Pedro Sánchez i va consolidar la carrera d’Albert Rivera a Catalunya, treu ferro a això. “El nivell de coneixement que tenen en els seus propis països res té a veure amb l’opinió internacional”, justifica. I posa un exemple: “Quan Hillary Clinton va presentar-se contra Donald Trump, a Europa tenia una imatge pública molt positiva. Però quan anaves als Estats Units et deien que era més del mateix”.
“El seu estatus de primer ministre, gairebé de cap d’Estat, aporta molta més credibilitat a l’estranger que a França, on queda com el primer ministre que legislava sense el Parlament, el que no cedia en res i, sobretot, el que va trair François Hollande”, rebla Lilian Alemagna.
Foto: Sergi Alcàzar
Polarització extrema
Segons Fumanal, el moviment de Ciutadans ha estat intel·ligent, perquè “aconsegueix ser l’eix d’atenció de les eleccions municipals de Barcelona quan abans, objectivament, no ho era”. En aquest sentit, la formació de Rivera i Arrimadas parteix amb unes expectatives més altes de les que tenia. I sacseja el mapa polític, juntament amb la irrupció de Jordi Graupera reclamant una llista unitària independentista. No han deixat cap actor indiferent.
La conseqüència immediata de la seva candidatura, en cas de confirmar-se, seria la polarització extrema de l'escenari polític barceloní, traslladant la política de blocs del nivell nacional al nivell municipal. Fins i tot el mateix Manuel Valls confia a construir una aliança que vagi més enllà de Ciutadans. “A efectes electorals, segurament provocaria una concentració de vot unionista extrema”, vaticina l’historiador i analista Joan B. Culla.
"Amb Valls, Ciutadans aconsegueix ser l'eix d'atenció de les eleccions municipals de Barcelona quan abans, objectivament, no ho era”
En aquest sentit, Culla assenyala que els “grans amenaçats” per Valls són dos: el PSC i el PP. Per una banda, per als socialistes és una situació com a mínim incòmoda, perquè fins fa dos dies era un dels seus i participava dels seus mítings. Per l’altra, el PP d’Alberto Fernández Díaz fa mesos que té malsons amb la desaparició del consistori. En aquest context s’emmarquen declaracions com la de l’exministre José Manuel García Margallo, qui va advertir que “si Valls és alcaldable, el PP haurà de buscar un candidat de prestigi”.
Però també té efectes sobre les candidatures independentistes, especialment tenint en compte que en les eleccions municipals part de la feina és arribar primer a la cursa. I més en un escenari tan polaritzat. És per això que, segons Culla, una candidatura de Manuel Valls alimentaria els arguments a favor una candidatura unitària com la que proposa Jordi Graupera, vista amb recel sobretot per ERC, però també pel PDeCAT. En la seva conferència, el filòsof justament va recordar que la lògica de les eleccions municipals fa que, si no s’ajunta tota l’oposició, governi la llista més votada, encara que sigui per un vot. La seva aposta és la d'una "Barcelona capital", enfront la "capital de província espanyola" de Colau i la "capital de província francesa" de Valls.
La polarització que suposa Valls té efectes sobre el PSC i el PP, però també sobre l'independentisme, alimentant els arguments de la candidatura unitària de Graupera
La mateixa polarització podria amenaçar Ada Colau, que en aquests moments compta amb només 11 dels 41 escons, tan sols un més que el Grup Demòcrata. “Va començar amb uns índexs de popularitat bastant elevats, malgrat la fragmentació, però sembla que després de posar-se al capdavant de grans institucions no han sabut mantenir aquella tensió”, analitza Verónica Fumanal. El millor escenari per als comuns serien les llistes independentistes separades.
Fins i tot causa problemes a Ciutadans. L’oferta a Manuel Valls deixa en un mal lloc Carina Mejías, l’actual líder de la formació a l’Ajuntament de la capital i que ja es veia amenaçada pels cants de sirena d’un eventual retorn de Jordi Cañas com a cap de llista. Un nou rival a les primàries. Per altra banda, una eventual victòria de Valls podria desencadenar una pugna pel lideratge al capdavant del partit. Un dels trets característics de l’exprimer ministre francès és la seva ambició. Les eleccions espanyoles no estan previstes fins al 2020.
La CUP apareix com l'única formació que escapa de l'efecte Valls i actua segons les seves pròpies lògiques. La seva presència ja està descartada en una hipotètica candidatura unitària independentista.
Foto: Sergi Alcàzar
"O surt molt bé, o surt molt malament"
Té possibilitats de tenir èxit? Fumanal és taxativa: “No hi ha cap enquesta i els politòlegs no hem de fer futurologia. Però sí que puc dir que aquestes coses, o surten molt bé, o surten molt malament”. I desenvolupa l’afirmació: “Si guanya, l’operació serà brillant i reconeguda per tothom. Però, si perd, no serà com si hagués tret aquests resultats electorals Carina Mejías. Quan les expectatives estan tan altes, només s’igualen, mai se superen”.
L’experta en comunicació política assegura que, si hagués de fer una anàlisi DAFO (debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats), hi veu dos punts febles importants. El primer, i principal motiu de retret, és que no coneix la ciutat on es presentarà, un element cabdal en unes eleccions municipals. “A les entrevistes haurà d’explicar què farà al carrer de Sants”, exemplifica. El segon, que “la possibilitat que el veiem a l’oposició de l’Ajuntament és molt remota”. En aquest sentit, haurà d’aclarir què pensa fer si no guanya.
Però, afegeix, el primer punt feble pot transformar-lo en un de fort. “Converteix les eleccions municipals de Barcelona en un nou plebiscit sobre la independència, perquè les polaritza i s’ha significat molt en aquest sentit”, sosté Fumanal. “És una de les figures internacionals que més s’ha mullat”, rebla. El mateix pensa la periodista Aurélie Chamerois: ““És un discurs que no s’escoltava a nivell internacional, perquè la comunitat internacional tampoc no ha donat suport a l’unionisme. I ell diu el que molta gent volia escoltar”. A més, tot apunta que les eleccions municipals coincidiran amb les europees, fet que ajudarà en el seu relat d'una Europa sense fronteres.
"El problema el tindrà quan li preguntin per la línia groga del metro, si s’ha de perllongar o no"
En uns termes semblants s’expressa Joan B. Culla: “El problema el tindrà quan li preguntin per la línia groga del metro, si s’ha de perllongar o no. És inevitable que aquests temes també surtin en una campanya municipal”. I afegeix: “Veig molt complicat que faci un paper que no es vegi ridiculitzat en el primer debat o entrevista”. Malgrat que va ser alcalde de la petita ciutat d'Évry durant 11 anys, el periodista Lilian Alemagna precisa que la gestió municipal no és el seu punt fort. I que no té res a veure Evry amb Barcelona.
"No conec cap precedent d'un primer ministre danès que s'hagi presentat per alcalde d'Oslo", continua Culla. A França, el cas més semblant que hi ha és el d'Anne Hidalgo, alcaldessa socialista de París i originària de Cadis. Però Hidalgo ha desenvolupat tota la seva carrera política a la capital francesa. “Fa 40 anys que segueixo campanyes electorals i confesso que m’agradaria que es presentés. Donaria un joc formidable”, admet l’historiador.